A la nostra època i a la nostra vida, el càncer forma part de la quotidianitat, perquè afecta o ha afectat el nostre cercle més íntim, família, amistats, veïnat, si no és que nosaltres mateixos n’hem estat també víctimes. Durant segles no se’n sabia el nom, ni la identitat, ni les causes, ni la manera de fer-hi front, però avui és un element més del paisatge de cada dia. Durant molt de temps, no se l’anomenava i hom s’hi referia amb un canvi de veu, reduint-ne el volum del so, no fos cas que algú ho sentís: tindre un mal lleig, un mal dolent. I amb cara de commiseració, es girava full. Aquesta és la manera que els nostres avis, i potser pares i tot, anomenaven una malaltia el nom de la qual avui és ja pronunciat de forma natural i desinhibida. Evitar-ne el mot fatídic també es feia amb la locució tenir mala peça al teler.

El nostre llenguatge col·loquial és ben ric i perviu, encara, per a designar certes malalties o dolències, al marge de la denominació científica de cadascuna d’elles. Per exemple, d’allò que els metges anomenarien síncope o lipotímia, en referir-se a un desmai amb pèrdua dels sentits, defalliment, etc., continuem dient-ne cobriment de cor, tant se val si és un desmai fugaç com una angina de pit més seriosa. I tot i que en el cos hi hagi glàndules diferents, sembla que en tinguem presents les amígdales faríngies i prou, tot recordant que, quan érem petits, ens van treure les glàndules. La paraula galteres l’emprem per referir-nos a una parotiditis o inflamació de la glàndula paròtide.

Tenir el pit carregat, sense cap connotació eròtica, designa una bronquitis en la parla popular, així com una rinitis per inflamació de la mucosa nasal se simplifica amb l’expressió tenir el nas tapat i un refredat lleu o un petit dolor muscular és un cop d’aire. I, si bé tota la vida havíem tingut un queixal corcat, ara tothom ja té alguna càries, cosa que li dona un aire més sofisticat. L’anglicisme “bràquets”, amb què els dentistes es refereixen a l’aparell d’ortodòncia per arrenglerar la disposició de les dents tortes o mal posades, conviu amb l’expressió portar ferros. I allò que sempre havíem anomenat una pansa, una infecció viral als llavis o prop d’aquests, ara ho hem elevat a la categoria d’herpes labial o febril, de la mateixa manera que les hemorroides semblen ser una molèstia de més nivell que unes simples morenes.

Els virus estomacals, tan freqüents de tant en tant, són un malestar gàstric o intestinal en forma d’epidèmia, que sempre havíem conegut com una passa. I el moll de l’os ara és la medul·la òssia; com l’os de la cuixa és el fèmur; la post del pit, l’os llarg i pla del mig, és l’estèrnum i la nou del coll és el cartílag cricoide que trobem a la laringe. La lumbàlgia, la patim quan estem esllomats o bé tenim mal de ronyons. Hi ha també altres mals: el mal de dones és la sífilis, l’epilèpsia és mal de caure, l’al·lèrgia és el mal de les flors, el mal d’orella és l’otitis i despatxem amb un simple mal de coll una faringitis, mentre que un cop de calor arriba per una insolació i de la rubèola en diem, col·loquialment, la rosa. Dels dies de menstruació, al costat de mots com regla o període, perviuen expressions del tipus la mala setmana, la cosa, la tia, la tia Maria, haver-hi forasters o bé pintors, etc.

Els nens bellugadissos, belluguins o belluguets, així com les persones adultes de qui sempre havíem dit que semblaven el cul d’en Jaumet o que eren un argent viu, sempre brandant d’un lloc a un altre, ara ja es troben situats en el nivell d’hiperactius, denominació que té una prestància cosa de no dir. Igual com anomenar columna vertebral allò que coneixíem com espinada. Abans, quan algú patia una extravasació sobtada de sang a l’interior d’un òrgan, d’una manera espontània, no traumàtica, per hemorràgia, embòlia o trombosi, tenia un atac de feridura i qui ho patia estava ferit, però ara ja s’ha imposat l’ictus o l’atac d’apoplexia. Com ho ha fet també l’hèrnia, en el cas de les persones que han patit una trencadura i que, en conseqüència, estan trencats. I ja ningú no va o bé no està encetat, sinó irritat, tant se val la part del cos que sigui.

Avui en dia, quan la pell adquireix una tonalitat esgrogueïda, és perquè és víctima d’una icterícia, dolència desconeguda pels nostres avis ja que ells, en tot cas, tenien la fel sobreeixida o patien d’aliacrà. I ens quedem amb un ull de vellut com a resultat d’un cop fort en aquesta zona de la cara. Els cops o contusions d’origen divers, en qualsevol part del cos, en deixen un senyal a la pell que anomenem blau, verdanc o morat, que, amb el temps, desapareix. No és el cas dels cops de porra infligits per la policia espanyola contra la pacífica població civil catalana quan va a votar per decidir el seu futur, ja que, si bé la marca física se’n va, el record de l’agressió sempre queda. I, legalment, és amnistiable en tots els casos, tant se val el nombre de blaus produïts.