Fa dues setmanes, Càritas presentava el seu Informe Foessa, un estudi reconegut pel seu rigor i que fa un seguiment de l’exclusió social a l’estat espanyol. Es tracta d’un estudi territorialitzat que mostrava un panorama preocupant a Catalunya, on hi ha 1.400.000 persones en situació d’exclusió. Dia a dia, les principals antenes de la realitat social adverteixen d’una creixent bossa de marginalitat. El reflex més dramàtic d’aquest quadre és, sens dubte, el de les persones sense llar. Aquest dimecres, s’ha fet públic el recompte de la Fundació Arrels, que assenyala que prop de 2.000 persones dormen al carrer a Barcelona. És la xifra més alta detectada fins ara.
L’edifici social construït a Europa després de la Segona Guerra Mundial presenta esquerdes evidents. En el cas de l’estat espanyol, les bones xifres de la macroeconomia (del creixement a l’ocupació) no permeten copsar amb precisió l’estat de l’estructura de l’edifici, on creix el malestar i el sentiment de pèrdua. Si els sense sostre són un cas molt extremat, l’exclusió -com recordava Càritas- és un fenomen molt més estès que no es pot reduir a la misèria estricta, sinó que inclou tots els matisos de la precarietat.
La soledat, especialment en gent gran, és un altre dels rostres d’aquesta exclusió, que ha deixat fora del pacte social una part cada cop més nombrosa de la societat. Amb els problemes d’accés a l’habitatge que viuen molts joves, la radiografia que surt de la societat exigeix respostes urgents. L’auge de l’extrema dreta, enmig d’una creixent onada d’exclusió i malestar, reclama una reacció per evitar que la democràcia mori en la intempèrie.
Les referències a refer el pacte social ja no poden ser retòriques. El repte és massa gran i, malauradament, urgent. S’ha d’actuar en el terreny de la comunicació i les dades. Els informes esmentats aporten informació científica que desmenteix les soflames ultres contra els exclosos. La majoria de persones en situació d’exclusió han nascut a l’estat espanyol. No és veritat que els qui han quedat fora de la centralitat social restin en situació passiva, com volen fer creure alguns demagogs. Al contrari, tres quartes parts d’ells s’activen i cerquen estratègies d’inclusió. Sense els immigrants, l’economia s’aturaria i es posarien en perill les pensions.
El paper del tercer sector en la tasca de cohesió i alhora de comunicar bé les dades que atresora és important. Però són les institucions, la classe política i, de fet, el conjunt de les elits del país, els qui han de mobilitzar-se per reforçar les columnes que sostenen la democràcia. El president Salvador Illa va dir recentment davant els empresaris que “el futur del país es juga als barris”. El mateix es podria dir de molts territoris de França, el Regne Unit o l’Alemanya de l’est. Ens hi va molt. I cal posar els pressupostos al servei de la reconstrucció de l’edifici social.