Al llarg de la història, més llunyana o més propera, hem vist prou intents semblants d’entesa hispano-catalana o catalano-espanyola, per no dir repeticions idèntiques, com per no adonar-nos que un acord entre l’Estat espanyol i nosaltres, en termes convencionals, és impossible, del tot inviable. Ho ha estat sempre i ho continuarà sent perquè Espanya no admet un pacte entre iguals.  Una de les primeres ingenuïtats històriques és aquella que converteix alguns líders polítics catalans en una mena de missioners democràtics i modernitzadors en terres d’Espanya, amb l’objectiu d’assumir-hi un cert protagonisme públic o bé de promoure-hi alguna iniciativa que vagi en aquesta direcció regeneradora. 

Aquesta opció mai no ha estat admesa de grat ja que se’ls fa inacceptable una interferència en la seva dinàmica habitual, vista com a simple intromissió en afers d’altri. El fracàs estrepitós del que en el seu moment s’anomenà “operació reformista” n’és un bon exemple. Un català n’encapçalà “moralment” el projecte, però no va aconseguir ni un sol escó a Espanya, tot i que sí que va millorar els seus resultats a Catalunya. És a dir, els únics que es creien això de democratitzar i modernitzar Espanya -i que hi tenien interès- eren els electors catalans. Com el seu nom ja indica, l’Estat espanyol és d’Espanya, li pertany, i la seva intransigència ideològica, el seu nacionalisme militant, li impedeix de deixar-hi posar cullerada a ningú més que no siguin ells. I nosaltres no som ells. 

Un pacte entre iguals, un acord entre les diverses nacionalitats no ha estat mai possible històricament. Menys encara si s’ensuma, en algun moment, que, en el fons, del que es tracta és de modificar la correlació de forces cap a una concepció més plural de l’Estat. A l’Espanya nacional, a la de dreta i a la d’esquerra, ja li va bé estar com està i no té cap interès que algú de fora li vingui a dir el que ha de fer, perquè no admet lliçons de res per part de ningú, sobretot de democràcia o de modernitat, encara menys tractant-se de catalans. Per això les pretensions d’algun polític català d’encapçalar una alternativa unitària d’esquerra, a nivell estatal, fracassaran també. Ara poden riure-li les gràcies només pels atacs a la dreta espanyola i per les batusses amb un altre partit català. Però, res més, encara que només faci servir el català al Congrés per carregar contra altres catalans o es refereixi a Espanya com “este país”. És el de sempre i tornarà a ser-ho: l’enèsim intent del català que vol fer-se el simpàtic a Espanya, encara que sigui a força de dissimular la identitat nacional dels que, formalment, representa.

No es tracta només de la inviabilitat de promoure amb èxit una reforma catalana d’Espanya, a canvi d’intervenir activament i amb un cert protagonisme en la política espanyola, sinó tampoc d’assolir un mínim nivell d’autonomia política. Tots els quatre intents de més autonomia per a Catalunya han naufragat contra les roques, perquè no s’ha respectat mai la voluntat del poble català expressada a les urnes, o bé la dels seus representants democràtics. En són exemple l’intent autonòmic del 1918-1919; la desfiguració de l’Estatut de Núria on es parlava d’autodeterminació i es definia Catalunya com a “estat”; el primer projecte d’Estatut postfranquista de 1978 i la retallada brutal del 2010 al darrer Estatut, fins i tot després d’haver estat aprovat en referèndum, fet que propicià l’esclat independentista posterior.

Un pacte normal entre nosaltres i ells és del tot impossible, en els termes convencionals d’un pacte, perquè per a ells la normalitat consisteix en el fet que ells manen, tenen tot el poder i nosaltres no, nosaltres som manats. I, amb aquesta desproporció, ja som al cap del carrer. Ells tenen tota la força de l’Estat i l’exerceixen sempre, mani qui mani. La força de les lleis, de l’estructura judicial, de l’exèrcit, de la policia, dels serveis d’informació, de la potent xarxa diplomàtica, dels grans mitjans de comunicació públics i privats, etc. Tenen, doncs, totes les estructures d’estat imprescindibles per a emprendre qualsevol batalla o bé per a fer-hi front.

Sempre que s’ha obtingut algun tipus d’avenç per part catalana amb un pacte amb forces espanyoles, no ha estat pas per convenciment ideològic sincer per part d’aquestes darreres, sinó per pura i simple necessitat, perquè no han tingut més remei que accedir-hi per a no perjudicar la seva situació o bé per a no ser descavalcats de l’ús del poder. Són avenços, doncs, resultat d’un gest de força, de força parlamentària generalment, en un moment en què el nombre de parlamentaris catalans havia esdevingut imprescindible per al partit espanyol de torn al poder, fos PSOE, fos PP, al llarg de les darreres dècades. És on ara tornem a ser.

Quina és, doncs, la nostra força, la força catalana de què disposem? Quines són les nostres estructures d’Estat reals, les de debò, aquelles amb què hem pogut comptar a l’hora de la veritat? La resposta és ben clara: la gent, la societat catalana articulada com a poble nacional, amb uns interessos, complicitats, referents i símbols bàsics compartits per la majoria. Així es va veure i comprovar els dies 1 i 3 d’octubre de 2017, on vam comportar-nos amb una mateixa actitud nacional i democràtica, per damunt de la diversitat de matisos ideològics i projectes polítics que legítimament existeixen i existiran. Si tantíssima gent va anat a votar i va aturar Catalunya un dia concret, si va tallar l’autopista i ocupar l’aeroport, si va fer un gest de força, és perquè hi havia objectius clars, convicció nacional i coratge cívic, malgrat totes les adversitats de la repressió.

Espanya no pactarà mai res per convicció, sinó per necessitat i la necessitat ve determinada per la força. Qualsevol canvi real, en el nostre estatus com a poble i pel que fa a les possibilitats de canvi futures, només podrà tornar a venir a partir de la força. No parlo, òbviament, d’una força militar de què no disposem, ni de l’exercici d’una violència física contra persones, sinó, novament, de la força de la gent, acompanyada d’uns lideratges sòlids, valents i amb sentit d’Estat i d’una mínima estratègia nacional unitària, a les institucions locals, nacionals, estatals, europees i als carrers del país. No podem tornar a repetir la manca de planificació, la improvisació permanent i la candidesa militant, pensant que guanyarem per la bondat de la nostra causa justa i no per la força cívica en la defensa de la nostra reivindicació. I cal tenir present, també, que una guerra no es guanya quasi mai a la primera batalla.

Quan haguem superat el període de desorientació, decepció i descrèdit actual, caldrà passar amb intel·ligència i valentia a la nova etapa. I llavors serà el moment de tornar  a anar a totes, ara però amb un exercici constant i ben programat de fets consumats, desobediència civil activa i gestos individuals simultanis arreu del territori. Des d’algunes experiències ja esmentades, però plantejades per a una durada temporal superior, fins a la nostra resposta com a clients i consumidors. Serà l’hora de forçar situacions, per exemple, quan centenars de milers de persones canviïn d’entitat d’estalvi o bancària, deixin de comprar en una cadena comercial per a fer-ho en una altra, passin d’una companyia telefònica a una altra, etc., fins a produir un veritable problema general que forci a una negociació, sempre amb una atenció privilegiada a l’àmbit internacional on els Estats no es mouen per valors, sinó per interessos, i on caldrà cercar complicitats, amb molta més discreció que l’emprada fins ara en tots els àmbits. Perquè si ja no som un problema per a ningú, no hi haurà mai cap solució per a nosaltres.