Reformar-la. La resposta a la pregunta sembla unívoca. Amb l’Administració de justícia el que s’ha de fer, des d’una rònega perspectiva democràtica i de defensa dels drets fonamentals, és reformar-la. Però no d’una manera cosmètica o superficial, sinó de dalt a baix. Aquesta necessitat, àmpliament sentida, ve de molt antic. Emperò, cap dels responsables polítics de les darreres cinc dècades ha tingut el coratge d’encarar-la de debò. Tanmateix, convé precisar-ho, no és gens fàcil d’elaborar ni el diagnòstic de la malalta, perquè les disfuncions són múltiples i, a més a més, males d’abordar, ni el contingut de l’eventual reforma, ni, menys encara, el mètode per implementar-la. Les inèrcies a favor de continuar com ara indefinidament, de manera que el poder judicial romangui enrocat a les mateixes mans pels segles dels segles amén, són poderosíssimes, hom diria que gairebé insuperables. Tanmateix, qualque cosa s’hauria d’assajar diferent de no fer res. 

Mals múltiples, en efecte, que, si es poguessin sintetitzar, quedarien abraçades per la idea de la politització (en grau extrem). Algun jurista cèlebre —perdonin la desmemòria de no poder esmentar-ne el nom— va dir que, quan la política entrava a la sala d’un tribunal, la justícia fugia per la finestra. Doncs, aquí som. Aquesta odiosa politització presenta dos vessants. Per un costat, els mateixos actors polítics la volen de forma fervent, és a dir, són els primers que descreuen de l’asèpsia i la neutralitat de la justícia. Això passa perquè tenen la facultat de nomenar, a través del joc de les majories parlamentàries del Congrés i el Senat, els membres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Per altre costat, el CGPJ gaudeix d’unes amplíssimes competències en matèria de formació i selecció dels jutges, organitzatives, disciplinàries i de gestió, però, destacadament, de designació dels magistrats del Tribunal Suprem i dels principals tribunals col·legiats centrals i territorials. 

De manera que si la politització, segons acabem de veure, és a l’origen mateix del nomenament dels membres del CGPJ, res del que ve després hauria de resultar estrany. En aquesta tessitura de politització, que el cercle viciós quedi tancat en si mateix n’és una conseqüència natural: si la política impregna la justícia amb el sistema de nomenaments, que s’articula segons les afinitats ideològiques de cadascú i no a partir del posat independent i la vàlua professional, els elegits per la glòria de tocar el poder de la judicatura amb les mans actuen, en lògica coherència i tal com se’ls demana, en clau ideologicopartidista. La derivada és el segon vessant de la politització, a saber, que als nomenaments que el CGPJ farà —de la màxima transcendència, perquè inclouen, no ho oblidem, els magistrats del Tribunal Suprem i de l’Audiència Nacional— es traslladarà el principi de l’obediència deguda, que es deu a qui t’ha assenyalat amb el dit. Tot plegat, per descomptat, a força d’una eficient barreja de sobreentesos, favors pendents de cobrar —do ut des— i fílies i fòbies ideològiques explícites o implícites. Un còctel d’efectes letals, certament. 

A l’hora de tractar d’una eventual reforma, potser es podria parlar de tres estadis diferenciats sobre els quals s’hauria d’actuar. El primer, el sistema de selecció i formació dels jutges, és a dir, les condicions exigibles perquè un llicenciat o graduat en dret accedeixi a la condició de jutge. El segon, la composició i la tria dels membres del CGPJ i les seves facultats, és a dir, entre qui es nomenarien els seus membres, qui ho faria i quin poder de decisió tindria. Finalment, com s’accediria a magistrat del Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional i, en general, als alts càrrecs. 

Vegem. L’actual sistema d’entrada a la carrera judicial mitjançant oposicions memorístiques que exigeixen una mitjana estimada de quatre anys d’estudi monàstic, no té cap sentit i es faria un gran bé si es derogués. En un món que facilita l’accés instantani al coneixement de les lleis per mitjans electrònics, memoritzar-les és una pràctica inútil que tendeix a l’absurd. L'exigible, per contra, seria una expertesa sobre els grans principis jurídics i els drets humans, una comprensió global dels sistemes legals i una capacitat de correlacionar i entendre les lleis. El títol atorgat per les facultats de dret, amb el requeriment d’una nota mitjana alta durant la carrera (un 8 com a mínim, per exemple), hauria de bastar per optar a entrar en una escola judicial, que es posaria sota mans acadèmiques (hi ha models a Europa dignes de ser emulats). Aquí, a l’escola judicial, sobre la base d’un programa exigent en matèries no sempre jurídiques —la psicologia, l’economia, la sociologia, la història...—, es valoraria la capacitat integral de l’aspirant —la lògica, el raciocini, la sensibilitat social...— per posar a les seves mans quelcom de tanta transcendència com la decisió sobre interessos aliens. Encara més, una escola humanista, situada lluny de la influència dels jutges, possibilitaria l’entrada d’una necessària onada d’aire fresc dins l’enrarida atmosfera retrògrada dominant. 

Com s’haurien de triar els membres del CGPJ? Amb tota obvietat, per un procediment aliè a la política. Deixada de costat la via parlamentària per constituir un inevitable mètode de politització, pot ser que convingui tornar a la Grècia antiga, perquè és on trobem gairebé totes les respostes als dilemes actuals. A Grècia hi havia un cos de sis mil ciutadans, que es renovava cada any per sorteig, destinat a proveir els tribunals populars, que, també per sorteig, es constituïen i es dissolien gairebé diàriament. Plató i Aristòtil defensaren que el sorteig era més democràtic que no pas l’elecció; en particular, Aristòtil sostingué que l’elecció afavoria el poder oligàrquic i, per contra, el sorteig generava democràcia. En aquesta direcció, la solució que es propugna consistiria a constituir un cos electoral entre tots els jutges amb una certa antiguitat i triar, per rigorós sorteig, els membres del poder judicial, que es renovarien cada cert temps. Qui podria tenir por d’evitar que l’elecció obeís, com s’esdevé ara, a les quotes partidistes vigents en cada moment? Qui podria tenir por d’evitar l’elecció dels més influents i dels més disposats al clientelisme, dels més proclius a seguir les directrius marcades per cada sector ideològic?

Per acabar, la qüestió de l’accés als alts càrrecs de la judicatura —Tribunal Suprem i Audiència Nacional, però també els tribunals superiors de justícia i les audiències provincials— seria oportú resoldre-la d’acord amb les premisses següents: que els cossos d’electors i elegibles es constituïssin per procediments estrictament objectius —experiència, formació addicional, el parer dels companys...— i democràtics, i que es fomentés l’entrada de catedràtics d’universitat i d’advocats amb mèrits susceptibles de ser avaluats sense interferències. El sorteig entre els millors mereixedors de ser-hi posaria fi a les controvèrsies. Si fa no fa, com a Grècia.