Feia una setmana que un run-run m’atabalava. Tenia l’amarg record de quan el 2019 em vaig quedar sense i, per tossuderia, no ho vaig voler admetre. I, pam. De 37 euros a 250. Autoregal de Nadal. No volia que em passés el mateix, que es repetís la trista història d’esperar, i esperar, i esperar… per a res.
“Ho veig difícil, però s’intentarà”. El nivell de positivisme d’ahir a la nit era alt, altíssim. I les súpliques a ves a saber qui, també. “Ojalà saber el truc per passar davant de la cua”. Volíem ser hackers, volíem ser els números u, volíem aconseguir-les tant sí com no. Despertador posat, ordinador preparat, compte a Ticketmaster creat. Què més podíem fer per avançat?
Eren les nou i deu del matí i el whatsapp treia fum. A quin dia et posaràs? Amb quants dispositius entres? Envia’m el DNI. Hi havia eufòria, d’aquelles de dia gran. “Dubto que les comprem”, em solta a les 9.50. Faltaven deu minuts perquè s’obrissin les portes del cel i el nivell de positivisme tornava a estar alt, altíssim.
“Ets dins la cua virtual. Tens 40.575 persones al davant”. Genial, moltes gràcies, he pronunciat en veu alta. I contesta la segona del grup: "Soc la 51.000, encara més avall". Clarament, no hem vist la lux. Érem tres, i sort d’això. “Ties, ties”. Res més, tensió a l’ambient. I de sobte, un àudio. Entrar directament a la cua de dimecres ha donat fruits.
Estàvem dins i encara hi havia més nervis. On les agafo? Quines compro? Quina zona voleu? No puc clicar! Captura de pantalla de Ticketmaster amb les entrades seleccionades. Feina feta, penso, i em relaxo. I pam: “No em deixa pagar”. Sí home?! Ok, era una broma de mal gust. Les tenim, de veritat. Veurem a la Rosi al Palau.
Naltres estàvem al cel, entre nuvolets, però l’infern començava a bullir. Les pàgines de revenda d’entrades facturaven al cent per hora. Si les entrades originals costaven entre els 51 i els 299, a la revenda la més barata era de 214 euros. I la més cara? 1.354! Això és un escàndol, un sense sentit. Encara més quan veus que és la mateixa web de Ticketmaster, on s’han venut les originals, on es permet l’intercanvi tres vegades més car.
El comiat d’Oques Grasses i la bateria de concerts a l’estadi Olímpic van tornar a posar sobre la taula el debat de la revenda d’entrades que avui, de nou, ha sigut protagonista del dia. I, malauradament, està permès. No hi ha forma de prohibir-ho, almenys per ara, perquè l’única revenda que no es pot fer és la física. Sembla una norma de fa cinquanta anys… tenint en compte que ara tot es compra per internet.
Potser n’han de passar cinquanta més perquè a algú se li encengui la llumeta i pensi que cal canviar-ho. Mentrestant, seguirem tots sent víctimes d’aquesta bogeria anomenada venda d’entrades a través de cues virtuals. I patint uns nervis tontos cada vegada que vulguem anar a veure el nostre cantant o grup preferit. Poca lux a l’horitzó, la veritat.