La Constitució espanyola estableix el deure de defensar Espanya, mentre deixa a la llei la regulació de les condicions en què la dita defensa es materialitzarà. La paradoxa del nostre servei militar és que la seva desaparició va ser propiciada per un acord entre forces polítiques conservadores. Aznar acceptant de Pujol que no calia fer la mili. Una decisió que al PSOE i a Sumar els deu semblar un encert perquè no volen ni sentir parlar del que comença a ser una flaira generalitzada a molts països europeus, amb governs de divers signe polític, a favor de la seva reintroducció. No crec que sigui agosarat pensar que pugui estar relacionat amb una davallada en les vocacions per la carrera militar alhora que es reclama que, units o per separat, els europeus comencin a pensar en la defensa del continent en primera persona.

Aquesta no és, però, l'única qüestió en què Espanya és una excepció respecte de canvis substancials que s’estan produint a Europa en matèria de seguretat, en concret pel que fa a la política de frontera. Molt més important s’ha de considerar la posició de les Institucions comunitàries avalant el model emprat per Giorgia Meloni per gestionar les allaus de persones migrades que al·leguen ser refugiades i a les quals no es deixa traspassar la frontera mentre s’investiga si efectivament tenen tal condició. De fet, la Unió Europea no fa altra cosa que actualitzar el que ja va ser un infamant acord de col·laboració entre l’organització i Turquia en relació amb l’allau de refugiats sirians que va generar la guerra en el seu país.

Pedro Sánchez ha votat en contra de la decisió finalment presa per la Unió sobre com gestionar aquesta realitat inapel·lable que té efectes sobre les vides quotidianes dels que arriben i dels autòctons, però que també té conseqüències electorals. Com aquesta posició dissident no ha tingut cap tipus de rellevància, doncs no era necessària la unanimitat, el model Meloni ha quedat avalat i el nostre president pot mantenir l’aparença d’una humanitat singular enfront de la manca d’escrúpols de les dretes més o menys extremes.

Però fora bo que, si realment el seu objectiu és, com sovint sembla, mantenir-se en el poder al cost que sigui, el president pensés en el creixent percentatge del seu electorat que, més enllà d’escàndols de masclisme com el de Salazar, comencen a pensar que entre els dirigents socialistes o comunistes es poden permetre luxes que per a molts dels seus votants són quimera. Unes classes mitjanes cada cop més escurades que comencen a competir pels recursos amb els nouvinguts, sense que la quantitat de persones (Europa ja ens ha reconegut la condició de zona tensionada per la immigració) permeti ser massa exquisits en la qualitat dels serveis públics oferts.

Això mateix ha pensat la majoria de la Unió. Potser els assessors dels governs que hi han votat a favor no tenen menys ànima -el dilema moral sempre roman-, potser tenen un millor instint de supervivència. O estan atenent les observacions de Donald Trump i el seu recent sermó sobre la identitat claudicant d’Europa.