L’altre dia, el Cercle de Cultura, que condueix Jordi Pardo, ens va obsequiar amb un fet excepcional: un diàleg públic entre la consellera d’Economia i la consellera de Cultura. Un fet inèdit, sense precedents que jo recordi. Fins ara, des del restabliment de la Generalitat el 1977, els encontres bilaterals entre els responsables d’aquests dos departaments han tingut lloc com a mínim un cop a l’any, en ocasió de la negociació pressupostària, i sempre a porta tancada. Per això, només ens els podíem imaginar. Jo me’ls imaginava breus, a peu dret, expeditius, en un fosc passadís gòtic del Palau de la Generalitat, escassament il·luminat per un prim raig de llum que es colava per una escletxa, accentuant les ombres. O en un racó del Pati dels Tarongers, observats des de l’altura per alguna gàrgola sinistra i malastruga.

M’imaginava la silueta hieràtica del responsable d’Economia rebent amb desgana els esforços del responsable de Cultura per posar-se de puntetes i mantenir-s’hi, mentre desplegava un plomatge estarrufat -i desgastat de tant plega i desplega-, que feia per lluir, a més del valor intrínsec de la cultura, la quota que aquesta suposa del PIB, els llocs de treball que genera (sovint molt precaris), les sinergies que produeix en el turisme i l’hostaleria... També, ara davant el desinterès creixent del d’Economia, el potencial de la cultura per a l’educació integral de la persona, per a les seves habilitats socials i expressives, per a la gestió de les seves emocions, per a la seva capacitació creativa (ep! cada cop més cotitzada en el terreny empresarial). I, encara, ja amb la mirada del d’Economia definitivament perduda en ves a saber quin infinit, l’extraordinària funció que la cultura pot desenvolupar en favor de la inclusió de la diversitat i l’impuls de la cohesió social, la seva utilitat innovadora en la promoció de la salut, la prevenció de la malaltia i les teràpies mentals i motrius, el seu paper en les dinàmiques de grups (familiars, socials i ep! també empresarials). I un llarg etcètera.

Tot plegat amb la intenció de constatar “la centralitat de la cultura” i d’exigir emfàticament (més de puntetes encara, ja amb rampa als panxells i mig perdent l’alè) el 2% del pressupost del Govern i l’ascendent imprescindible que hauria de tenir la política cultural sobre el conjunt de l’obra de govern i sobre els diversos departaments... Aquí, a l’altre, se li encenen totes les alarmes, se li ericen els pèls del clatell i pensa “aquest insensat vol manegar-ho tot i, a més, em pren per un gamarús”. Es treu l’àbac de sota l’aixella, fa córrer les boletes amb una agilitat prodigiosa -tac, tac, tac, tac...-  i li diu lacònic “Aquest any no podrà pas ser”.

Alícia Romero i Sònia Hernández, conselleres d’Economia i de Cultura respectivament, han trencat aquesta nefanda estampa imaginada. I, per més que un dia acabin veient-se a soles, potser fent un cafè, una camamilla o una copeta, han optat ara per parlar a la llum del dia, en una conversa franca, planera, divertida. Que no ha tingut gens ni mica de gòtica.

La consellera de Cultura no s’ha estat de posar en valor la realitat i el potencial de la cultura i de les polítiques culturals. Mentre que la consellera d’Economia, que resulta ser pianista i haver fet teatre, ha mostrat que té del tot assumida aquesta posada en valor, així com l’objectiu proper del “2% cultural”, si bé ha afegit l’imperatiu, referit al conjunt dels departaments, que tota previsió pressupostària respongui a programes precisos, amb finalitats mesurables, i que les polítiques s’actualitzin permanentment, deixant enrere el llast de les que resulten caduques i substituint-les per polítiques a la mida dels nous reptes als quals hem de respondre. És a dir que no es tracta de propiciar el mer creixement de partides, l’incrementar de la pluja de manà per a unes i altres butxaques, sinó d’injectar carburant a programes concrets d’interès ciutadà, en favor d’objectius explícits i verificables.

Just allò que està fent la consellera de Cultura amb l’entrada al Parlament de la llei de drets culturals, que persegueix una inflexió radical en les polítiques culturals, fent-les partir dels drets de la ciutadania i, doncs, de l’obligació pública de respondre-hi amb polítiques sistemàtiques, d’efectes universals, tant pel que fa a la difusió de l'art i la cultura com a la pràctica cultural i expressiva de la gent. O com està fent amb la posada en marxa d’un programa compartit amb el Departament d’Educació, destinat a incorporar les arts i la cultura a l’educació obligatòria, a partir d’aliances locals entre el sistema educatiu, els agents culturals del lloc i els ajuntaments. O com està fent també amb l’impuls d’un Pacte Nacional per la Cultura, que ha de permetre la cooperació i la complementarietat entre les administracions i entre aquestes i els agents privats i socials (degudament concertats), amb la finalitat d’articular un sistema cultural eficient, generador de continuïtats, socialment inclusiu, estès de cap a cap del territori. 

Pot dir-se que, entre els departaments d’Economia i de Cultura, queda enrere el garric-garrac dels engranatges mal greixats o que no acaben d’encaixar, mentre comença a sentir-se la bonior plaent de les corretges que llisquen ben untades i fan moure, ben àgils, rodes, cilindres i politges. Però no tan sols. Aquesta ha estat una conversa doblement gratificant. Pel seu contingut, però també per la seva forma (que mai no deixa d’esdevenir contingut). Les dues conselleres han parlat amb naturalitat, sense inflors presumptuoses ni retòriques fàtues, trufant-ho amb uns riures molt saludables. Dues dones intel·ligents, a peu pla, que no necessiten ambó on enfilar-se i que van per feina, lluny de les impostacions i els engolaments que sovint afecten els homenets quan oficien. Tan d'agrair...