No em vull posar esotèric, però de vegades m’he trobat àngels. No hi ha gaire misteri ni he caigut en una olla de fantasia, no pateixis. Potser aquests éssers no tenen ales i tampoc porten aurèoles. No volen, però acostumen a donar voltes, patrullen. S’amaguen entre nosaltres i fan veure que són persones normals, fins i tot banals, sense gaire interès. I vivim en un país on tothom va cansat, però ningú sap exactament de què. I de vegades ens oblidem de dir bon dia, i coses encara pitjors, i sovint anem cavant la nostra petita tomba. Petita perquè hi enterrem una ànima minsa. No sé si, quan ens l’entreguen, l’ànima, és massa gran o fa com una pilota de tenis de taula, o de tenis. Però estic segur que la maltractem i fem tot el possible per empetitir-la. De vegades, però, trobes àngels. Com la Momo, aquella nena que dona nom a la novel·la juvenil de Michael Ende que just ara fa cinquanta anys. És una nena que fa que la gent estigui bé quan l’escolta. Una nena perseguida pels homes grisos, que volen robar el temps de les persones. Sovint penso que hi ha molts homes grisos i que hi ha poques Momo: tu ets això. L’angelet sense ales i amb tota la mala llet quan cal. Amb això em puc conformar, perquè, com deia Camus, mai no s’és infeliç del tot. I quin premi ensopegar amb algú que et mira de debò, que t’escolta, que et fa somriure l’ànima.
Reboto cap a més filosofia i m’ofego per un moment en aquesta impotència que descriu Marina Garcés quan diu que “tot és possible, però no podem fer res”. Fa dies que hi dono voltes. Frustrat per diversos motius. Potser massa expectativa. Però me la creo jo. Que hi ha marcs socials, segur, però vull creure que encara soc amo de les meves tortures. Aquesta paradoxa que tot és possible, però que no podem canviar res, aquestes presons del possible, fins ara em desgastaven. Crec que he passat prou temps per la tundra emocional per haver fet la pell dura i rebaixar el futur somiat. No és resignar-se. No vagis tan de pressa. Sé que no et desperto gaire respecte si començo parlant d’àngels a la terra. Però aquestes persones són les culpables de convertir aquesta impotència sistèmica en una altra cosa.
No saps mai quan és suficient fins que no saps quan és massa. Com un rellotge tou de Dalí, els records es fonen, no saps si puges o baixes ni, tan sols, què coi fas a l’escala. La felicitat és allò que sents just en el moment en què desitges més felicitat. El present, un instant que només és la frontera entre el passat i el futur.
Entre records i somnis, potser la felicitat és exactament això: aquest instant de frontera entre passat i futur que algú t’il·lumina, que et posa el focus allà on has d’anar. Àngels que són fars, si vols. I tot perquè no busquem miracles, busquem presències. No busquem respostes, busquem qui escolti. Refugi i benzina. El temps, al final, és tenir algú a l’altra banda. Potser sí que m’estava posant esotèric sense saber-ho. I per això cal celebrar sempre que puguis.
I que bé poder anar al Liceu i emocionar-se cap endins, sempre la furtiva llàgrima cap enfora, amb en Nemorino quan canta que l’amor no té perquès, que és com la força del riu que acaba al mar, on sap que mor. Ja som al cap del carrer. La coherència que ens infligim és l’elixir més funest per a l’amor, el de veritat, no el convingut. I recorda que l’amor, sigui el que sigui, sempre troba una manera de parlar. I de trobar-se. I de trobar-te. El desig és infern i paradís alhora. Ja som grandets. Es pregunta el poeta què farem amb el desig quan s’ha trobat l’amor. Ja t’ho dic jo: encén-lo, llaura’l, fes-lo créixer. I tot es fa amb temps. No et deixis menjar per aquest “tot és possible”: activa’t i sigues responsable.
L’error no és voler entendre, sinó pretendre ser coherents. Deixa’t de plans quinquennals, de manuals, d’objectius. Perquè l’amor no cal entendre’l: cal aguantar-li la contradicció amb bona cara i bon humor. I dedicar-s’hi. Això vol dir temps, regar el jardí. L’amor, perquè sigui, s’ha de treballar: les meves mans seran el meu capital, però sobretot el temps que hi dediquem.
Perquè trobes aquest àngel —com estic de carrincló avui— amb qui, quan parles, t’adones que és alhora refugi i combustible: calma i empenta. En un món que ens roba temps, l’autèntica revolució és algú que te’n regala. I diuen que tan sols cal dedicar vuit minuts a un amic, a un familiar, a qui vulguis estimar. Amb això ja us cureu, ja ens curem. L’epopeia quotidiana.
Tot és possible, ens diuen, però res es pot complir. I “no podem fer res” també és la contradicció de l’amor real: voler, però no poder; poder però no saber com; i, quan se sap com, ja és tard. Avui vivim atrapats en la presó del possible: ens repeteixen que podem fer-ho, tot i això, ens paralitza.
També passa amb l’amor (de tota mena): tothom sap què hauria de sentir, però ningú sap què sent de debò. I torno a la tercera pota: el temps. Si hi dediques temps és que t’importa; si et truca és que t’estima; si et pregunta és que et cuida; si hi vas és que vols ser-hi. Estimar és això: decidir fer-ho. Per molt que sigui tot possible, només si hi poses el coll, si t’arrisques a perdre-ho tot, pots guanyar alguna cosa.