El dia de la declaració de la pau a Gaza, organitzada pels Estats Units a Egipte, hi van assistir diferents caps d’estat i de govern del món i Donald Trump es va dedicar a saludar-los públicament a tots com a organitzador del xou. A Mark Carney, el primer ministre del Canadà, se li va referir erròniament com a “president” i aquest li va fer broma sobre com l’havia ascendit i que com a mínim no l’havia anomenat “governador”.
“Governador” va ser la fórmula de menyspreu que va trobar Trump per tractar al predecessor de Carney, Justin Trudeau, i amb la idea de posar el Canadà com un estat més dels Estats Units.
A les eleccions per triar nou primer ministre, molts votants canadencs van veure en Carney la millor opció, el candidat més fort i el vot més útil per fer front a Trump; fins i tot entre electors que no anaven a votar al Partit Liberal, votants que estaven farts de Trudeau, votants tradicionalment més de dretes, o votants que ja feia temps que pensaven d’escollir alguna altra formació, com els quebequesos que volien tornar a agafar la papereta del Bloc Quebequès o votants d’esquerres del Nou Partit Democràtic.
Mark Carney va fer una campanya electoral basada a ser un ferm “Súper-Canadà” i venint dels atacs de Trump i tenint de principal contrincant a un polític com al conservador Pierre Poilievre que feia més d'un any que parlava amb admiració del reelegit president dels Estats Units… ho va tenir fet.
Una de les conseqüències dels atacs de Donald Trump va ser despertar un nacionalisme canadenc poc viu normalment, en un país molt divers socialment des dels seus orígens, i en una forma de ser molt poc entregada a la defensa del col·lectiu.
No obstant això, plantejar el Canadà sencer com el 51è estat dels Estats Units va ser, de totes totes, una falta de respecte diplomàtica i un atac a l’orgull nacional canadenc. I actualment a molts llocs s’hi venen samarretes dient que “Canadà no està en venda”; però sobretot hi ha més banderes canadenques que mai, en cases i en establiments comercials, sovint acompanyades de frases com “Això és territori canadenc” o “Aquí venem productes del Canadà”.
Per les declaracions de l’inici del mandat de Trump, a Panamà o a Groenlàndia ha passat o passarà el mateix.
El canadenc només és nacionalista quan necessita ser-ho: és a dir, davant de possibles agressions dels Estats Units. La definició en negatiu del nacionalisme canadenc “soft” solia ser suficient per als mateixos canadencs: és canadenc aquell que no és estatunidenc. Però no s’havien trobat encara amb un to com el de Donald Trump.
El president dels Estats Units va començar fort amb el Canadà perquè detestava el somriure i les polítiques progressistes d’un Justin Trudeau que ja estava en hores baixíssimes. El detestava tant com Nixon detestava a Trudeau pare, que per a ell era una mena de Kennedy canadenc i contrari a la Guerra del Vietnam. I cal dir que Pierre-Elliot Trudeau, i Lester Pearson abans que ell, van ser els refundadors de l’actual Canadà bilingüe, multicultural i divers.
L’origen fundacional del Canadà ja és en si un pacte estrany, una entesa de conveniència entre francocanadencs, nacions indígenes i britànics (també amb uns quants bascos que passaven per allà a caçar balenes). La seva diversitat original tenia un ciment que els unia: no ser nord-americans. Benjamin Franklin, un dels pares fundadors dels Estats Units, va intentar seduir-los i vendre’ls el projecte comú d’unificar-se, però no va funcionar.
Un no ser nord-americans que no era un problema si les fronteres fluïen i l’activitat empresarial i comercial entre estats anava bé. Però Trump va posar fi a aquesta entente cordiale i ara els canadencs fan onejar amb força la bandera de la fulla d’auró.