Hi ha països que s’acostumen massa a viure a la vora del precipici. L’Argentina n’és un. El triomf de Javier Milei a la segona volta del 19 de novembre de 2023 —i la seva investidura el 10 de desembre— no va ser només un gir ideològic: va ser un crit. Un crit contra dècades de frustració, inflació indòmita i promeses que es desfan com el sucre al cafè. Quan la decepció es fa sistema, la ciutadania deixa de preguntar-se si la solució és sensata i es demana, simplement, si és diferent. I la diferència, massa sovint, té la cara de l’aventura extrema.
Inesperadament per a les enquestes, els mitjans i els mateixos partits polítics, Milei ha tornat a guanyar amb contundència les eleccions legislatives de mig mandat. La por de retornar al passat recent de corrupció flagrant i hiperinflació sembla haver marcat els resultats.
Milei és el símptoma abans que la malaltia. La seva proposta de tisorada i dinamita —privatitzacions, retallades, guerra oberta a l’“statu quo”— ha trobat terreny fèrtil en una societat farta d’un establishment que s’autojustifica mentre la vida es fa cada dia més cara i incerta. Fins i tot a mesura que el seu mandat avançava, amb sacsejades i improvisacions, l’home del malson d’avui continuava recollint capital polític d’ahir: la memòria recent de la impotència dels qui el van precedir. Les urnes de 2025 han tornat a funcionar com a baròmetre: oscil·lació, càstig i pulsió de risc en un context de cansament estructural.
Aquesta història no és només argentina. És un patró global: quan la política tradicional fracassa a l’hora d’oferir resultats tangibles —feina que pagui, serveis que funcionin, un horitzó creïble—, el debat públic s’empetiteix i la temptació del “trencar-ho tot” guanya cos. És el regne del soroll i del cop d’efecte: el llenguatge s’embruteix, la complexitat s’escurça, la solució fàcil es ven com a única possible. I la por —sempre la por— esdevé moneda política.
La lliçó que ens arriba des de Buenos Aires interpel·la també Catalunya i Europa. No n’hi ha prou a advertir dels perills dels populismes si, ensems, es preserva una normalitat que ja no serveix. La ciutadania no és infantil: és impacient amb raó. Si la política convencional respon amb tacticisme, amb litúrgies buides i amb una burocràcia que confon procediment amb progrés, el terreny el guanyaran els venedors de miratges.
Què s’hi pot fer? Tres coses, i totes de pic i pala. Primer, parlar clar sobre els límits i els costos de qualsevol política. La gent pot assumir sacrificis si percep joc net i repartiment just. Segon, tornar a posar la gestió al centre: menys eslògans i més resultats verificables —transport que arriba, metges que atenen, mestres que ensenyen, factures que es poden pagar—. Tercer, i potser més difícil, reparar el contracte emocional amb la ciutadania: reconèixer errors, demanar perdó quan toca i explicar per què algunes coses trigaran. La política és confiança aplicada.
Milei guanya perquè promet un futur sense hipocresies i perquè els seus adversaris no van saber defensar la utilitat del present. Potser, a llarg termini, la realitat —tosca i tossuda— posarà cada cosa al seu lloc. Però la democràcia no es pot permetre aquests experiments cada cicle electoral. Els extrems prosperen en el buit: el buit de resultats, de credibilitat i d’esperança.
Així que la pregunta clau no és “com frenem l’extrema dreta”, sinó “com deixem de decebre”. Si la resposta és només retòrica, preparem-nos per a més sorpreses desagradables. Si és política amb majúscules —eficaç, honesta i amb mirada llarga—, potser recuperarem el centre de gravetat que evita que el malestar es transformi, altra vegada, en una temptació que comença cridant “llibertat” i acaba retallant-la.