"Tristos temps aquests en què cal lluitar per allò que és evident", deia Dürrenmatt. I quina millor frase per definir les lluites que protagonitzen les revoltes avui dia: el feminisme lluita pels drets del 50% de la població mundial; l'ecologisme per la supervivència de la nostra espècie, el republicanisme català per poder votar... Però en altres camps, sembla que els que venen són temps on caldrà lluitar per allò que és de mínims, i mantenir posicions per no retrocedir.
Per molt que PSOE-Podemos puguin arribar governar, ho faran al ball de Vox i l'aflorament de 'trifachitos'. De fet, és la principal excusa de Podemos per justificar els 'gripaus' que s'hauran de menjar. L'extrema dreta continuarà marcant l'agenda política de regressió de drets i llibertats. Tothom tenim a l'imaginari que ja no tenim drets socials consolidats, i que podríem fer tres o quatre passos enrere en qualsevol moment. En aquest context, fer-ne un pas endavant, quedar-se quiet o -fins i tot- fer només una passa enrere, pot ser venut davant l'electorat d'esquerres com la gran revolució bolivariana.
És el que ha fet el govern de l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat amb el nou sistema tarifari del transport públic. Com sembla que era inevitable allò pel qual s'havia lluitat sempre (augmentar l'aportació de la ciutadania via tarifes en el pressupost del transport públic), s'han inventat un nou sistema, i s'ha venut com una rebaixa generalitzada quan és evident que no és així. Sí, el sistema és més just beneficiant a les persones usuàries habituals, però no beneficia a la majoria. I quan discuteixes (amb dades oficials) l'entusiasme amb el que s'ha venut la "revolució" tarifària, l'argument oficial del partit de l'alcaldessa de Barcelona és que "tampoc puja tant". Estrany escoltar això de qui lluitava contra les anteriors pujades i quan aquesta és, precisament, superior en percentatge a les que s'havien fet no fa tants anys.
En la per un salari mínim més just també s'han fet petits passos enrere, mentre celebrem petits passos endavant. Celebrem que el govern de Pedro Sánchez ara fa un any augmentés l'SMI a 900€, quan els principals sindicats de l'estat i les principals patronals havien acordat, el 2016, arribar al 2020 amb un salari mínim de 1.000€. No he sentit cap d'aquests sindicats ni als principals líders reivindicar aquesta xifra. Sembla que ens conformem amb els 900€.
Abandonar la lluita pel salari mínim és la gran derrota programàtica de sindicats i partits d'esquerres. Alguns, però, es neguen a fer passos enrere. El sindicat català Intersindical-CSC està just ara de campanya per un salari mínim català de 1.320€. Aquesta xifra no és capritxosa i s'ajusta al criteri d'organismes internacionals com l'Organització Internacional del Treball (OIT), que recomanen que la renda mínima sigui equivalent al 60% del sou mitjà (la retribució mitjana a Catalunya és de 2.200 euros).
La petició que fa aquest sindicat independentista és tenir un salari mínim propi per Catalunya. El cost de la vida no és el mateix a Catalunya o a qualsevol altra zona de l'Estat. Catalunya té una estructura salarial pròpia i un cost de la vida fins a un 30% més elevat que en altres llocs de l'estat espanyol com, per exemple, Extremadura o Canàries. Fixar un salari mínim homogeni, sense cap marge de maniobra de cada territori, implica que es generin desigualtats entre les classes treballadores més empobrides.
Segur que aquesta reivindicació és vista per molts sectors de l'esquerra espanyola com una proclama nacionalista insolidària. Però justament és el que demana la mateixa OIT: que els salaris mínims estiguin "regionalitzats". Això evita generar desigualtats en el poder adquisitiu entre diversos territoris d'un mateix àmbit. És a dir, que un SMI català es podria defensar des de posicions netament autonomistes, i és perfectament factible en l'actual marc legal. El que ho fa impossible és, precisament, el centralisme espanyol que impera, també, en sindicats i partits d'esquerres.
Just ara fa 4 mesos que la Generalitat es va comprometre a establir un salari mínim català de referència. És a dir, no vinculant (no en té competències) però sí que comprometi a l'administració pública catalana en les seves contractacions públiques i amb el seu cos laboral, i que guiï la negociació col·lectiva entre patronals i sindicats. Encara estem esperant que el vicepresident Aragonés presenti la proposta oficialment...
Per tot això és d'agrair que, quan les esquerres ballen a la música neofatxa "d'una passa enrere, un endavant", existeixin sindicats com la Intersindical-CSC. Un sindicat que no té por a convocar vagues generals o aixecar banderes, com la de l'SMI català, que ningú s'atreveix a aixecar. És feina de tothom que tinguin èxit.
Per molt que PSOE-Podemos puguin arribar governar, ho faran al ball de Vox i l'aflorament de 'trifachitos'. De fet, és la principal excusa de Podemos per justificar els 'gripaus' que s'hauran de menjar. L'extrema dreta continuarà marcant l'agenda política de regressió de drets i llibertats. Tothom tenim a l'imaginari que ja no tenim drets socials consolidats, i que podríem fer tres o quatre passos enrere en qualsevol moment. En aquest context, fer-ne un pas endavant, quedar-se quiet o -fins i tot- fer només una passa enrere, pot ser venut davant l'electorat d'esquerres com la gran revolució bolivariana.
És el que ha fet el govern de l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat amb el nou sistema tarifari del transport públic. Com sembla que era inevitable allò pel qual s'havia lluitat sempre (augmentar l'aportació de la ciutadania via tarifes en el pressupost del transport públic), s'han inventat un nou sistema, i s'ha venut com una rebaixa generalitzada quan és evident que no és així. Sí, el sistema és més just beneficiant a les persones usuàries habituals, però no beneficia a la majoria. I quan discuteixes (amb dades oficials) l'entusiasme amb el que s'ha venut la "revolució" tarifària, l'argument oficial del partit de l'alcaldessa de Barcelona és que "tampoc puja tant". Estrany escoltar això de qui lluitava contra les anteriors pujades i quan aquesta és, precisament, superior en percentatge a les que s'havien fet no fa tants anys.
En la per un salari mínim més just també s'han fet petits passos enrere, mentre celebrem petits passos endavant. Celebrem que el govern de Pedro Sánchez ara fa un any augmentés l'SMI a 900€, quan els principals sindicats de l'estat i les principals patronals havien acordat, el 2016, arribar al 2020 amb un salari mínim de 1.000€. No he sentit cap d'aquests sindicats ni als principals líders reivindicar aquesta xifra. Sembla que ens conformem amb els 900€.
Abandonar la lluita pel salari mínim és la gran derrota programàtica de sindicats i partits d'esquerres. Alguns, però, es neguen a fer passos enrere. El sindicat català Intersindical-CSC està just ara de campanya per un salari mínim català de 1.320€. Aquesta xifra no és capritxosa i s'ajusta al criteri d'organismes internacionals com l'Organització Internacional del Treball (OIT), que recomanen que la renda mínima sigui equivalent al 60% del sou mitjà (la retribució mitjana a Catalunya és de 2.200 euros).
La petició que fa aquest sindicat independentista és tenir un salari mínim propi per Catalunya. El cost de la vida no és el mateix a Catalunya o a qualsevol altra zona de l'Estat. Catalunya té una estructura salarial pròpia i un cost de la vida fins a un 30% més elevat que en altres llocs de l'estat espanyol com, per exemple, Extremadura o Canàries. Fixar un salari mínim homogeni, sense cap marge de maniobra de cada territori, implica que es generin desigualtats entre les classes treballadores més empobrides.
Segur que aquesta reivindicació és vista per molts sectors de l'esquerra espanyola com una proclama nacionalista insolidària. Però justament és el que demana la mateixa OIT: que els salaris mínims estiguin "regionalitzats". Això evita generar desigualtats en el poder adquisitiu entre diversos territoris d'un mateix àmbit. És a dir, que un SMI català es podria defensar des de posicions netament autonomistes, i és perfectament factible en l'actual marc legal. El que ho fa impossible és, precisament, el centralisme espanyol que impera, també, en sindicats i partits d'esquerres.
Just ara fa 4 mesos que la Generalitat es va comprometre a establir un salari mínim català de referència. És a dir, no vinculant (no en té competències) però sí que comprometi a l'administració pública catalana en les seves contractacions públiques i amb el seu cos laboral, i que guiï la negociació col·lectiva entre patronals i sindicats. Encara estem esperant que el vicepresident Aragonés presenti la proposta oficialment...
Per tot això és d'agrair que, quan les esquerres ballen a la música neofatxa "d'una passa enrere, un endavant", existeixin sindicats com la Intersindical-CSC. Un sindicat que no té por a convocar vagues generals o aixecar banderes, com la de l'SMI català, que ningú s'atreveix a aixecar. És feina de tothom que tinguin èxit.