Durant l’etapa de la transició democràtica a l’estat espanyol hi havia revistes satíriques que, mitjançant la caricatura, criticaven el govern de la UCD, els militars, les patronals, els bisbes...Estem parlant d’El Papus, Barrabàs, Hermano Lobo... Uns setmanaris que crec que avui no es podrien editar. Serien acusats d’odi, segrestats, escanyats econòmicament...
La comparació és tan trista com perillosa. Perquè l’Estat està en perill de regressió democràtica i això, ara per ara, té unes conseqüències que ens afecten a tots. En comptes d’anar endavant, de vegades, sembla que és tot el contrari. I no oblidem que estem parlant de revistes editades a la dècada dels 70 i 80 del segle passat.
Les crítiques eren dures. I llavors encara existia un exèrcit d’inspiració franquista que fins i tot tenia elements actius que preparaven cops d’estat, com el del 23-F. Però hi havia el contrapunt de la crítica satírica .
Recordo, per exemple, els especials sobre el cop d’estat d’opereta perpetrat per Antonio Tejero i els seus guàrdies civils al Congrés de Diputats el 1981 ...eren unes publicacions tan divertides com atrevides. Allà rebia tothom (la monarquia, el govern d’UCD, els militars i la Guàrdia Civil, els diputats...) i qui ho volia la comprava, o no.
Què passava amb els emprenyats, que també n’hi havia? Doncs queixes i querelles, que normalment tenien un recorregut molt limitat en els jutjats, amb interpretacions constitucionals i legals més “generoses” que les d'ara.
A dia d’avui m’imagino què podrien fer i caricaturitzar aquells dibuixants (Ivà, Oscar, Gin, JA, Usero...) amb temes com les condemnes a presó a cantants (Valtònyc, Pablo Hasel) per les lletres d’una cançó. O la censura d’una obra d’art exposada a la fira ARCO per exhibir unes pintures pixelades de presos per delictes relacionats amb la política.
Hi hauria mofa i befa criticant determinats informes que venen a dir que les diades de l'11 de setembre suposaven l’inici d’una insurrecció futura violenta, sediciosa i rebel. Ah! I també les cassolades dels veïns des de casa seva.
I els anomenats delictes d’odi? Això que afecta (la denúncia com a mínim) a mestres que expliquen als alumnes el que va passar fa uns mesos a Catalunya; o humoristes i imitadors que són citats per actuacions dels personatges que interpreten; o pallassos que simplement es posen un nas vermell a prop d’un guàrdia civil; o mecànics que no volen fer la revisió d’un cotxe en un taller privat; o treballadors de gimnasos, dibuixants, periodistes... i un llarg etcètera.
El Papus també criticaria, naturalment, que un personatge anomenat “El bigotes” vagi pels jutjats explicant amb detall un seguit de xarxes de corrupció econòmica i política i esquitxant el govern del PP; o el rescat de les autopistes radials de Madrid que hauran d’assumir els pressupostos generals (és a dir, tots plegats); o la lletra de l’himne espanyol de Marta Sánchez.
Tot això, i molt més en un sentit o altre, es podia fer i criticar a l’estat espanyol fa uns 35 o 40 anys. Les hemeroteques ho demostren. Malauradament a dia d’avui això no sembla pas possible. És una llàstima. És un modest afegitó a les veus que diuen que el moment actual no és només problemàtic per Catalunya. El problema també és d’Espanya. A tothom li va costar molt assolir la llibertat i la democràcia. Ull amb les comparacions. El NO-DO va ser eliminat fa temps.
La comparació és tan trista com perillosa. Perquè l’Estat està en perill de regressió democràtica i això, ara per ara, té unes conseqüències que ens afecten a tots. En comptes d’anar endavant, de vegades, sembla que és tot el contrari. I no oblidem que estem parlant de revistes editades a la dècada dels 70 i 80 del segle passat.
Les crítiques eren dures. I llavors encara existia un exèrcit d’inspiració franquista que fins i tot tenia elements actius que preparaven cops d’estat, com el del 23-F. Però hi havia el contrapunt de la crítica satírica .
Recordo, per exemple, els especials sobre el cop d’estat d’opereta perpetrat per Antonio Tejero i els seus guàrdies civils al Congrés de Diputats el 1981 ...eren unes publicacions tan divertides com atrevides. Allà rebia tothom (la monarquia, el govern d’UCD, els militars i la Guàrdia Civil, els diputats...) i qui ho volia la comprava, o no.
Què passava amb els emprenyats, que també n’hi havia? Doncs queixes i querelles, que normalment tenien un recorregut molt limitat en els jutjats, amb interpretacions constitucionals i legals més “generoses” que les d'ara.
A dia d’avui m’imagino què podrien fer i caricaturitzar aquells dibuixants (Ivà, Oscar, Gin, JA, Usero...) amb temes com les condemnes a presó a cantants (Valtònyc, Pablo Hasel) per les lletres d’una cançó. O la censura d’una obra d’art exposada a la fira ARCO per exhibir unes pintures pixelades de presos per delictes relacionats amb la política.
Hi hauria mofa i befa criticant determinats informes que venen a dir que les diades de l'11 de setembre suposaven l’inici d’una insurrecció futura violenta, sediciosa i rebel. Ah! I també les cassolades dels veïns des de casa seva.
I els anomenats delictes d’odi? Això que afecta (la denúncia com a mínim) a mestres que expliquen als alumnes el que va passar fa uns mesos a Catalunya; o humoristes i imitadors que són citats per actuacions dels personatges que interpreten; o pallassos que simplement es posen un nas vermell a prop d’un guàrdia civil; o mecànics que no volen fer la revisió d’un cotxe en un taller privat; o treballadors de gimnasos, dibuixants, periodistes... i un llarg etcètera.
El Papus també criticaria, naturalment, que un personatge anomenat “El bigotes” vagi pels jutjats explicant amb detall un seguit de xarxes de corrupció econòmica i política i esquitxant el govern del PP; o el rescat de les autopistes radials de Madrid que hauran d’assumir els pressupostos generals (és a dir, tots plegats); o la lletra de l’himne espanyol de Marta Sánchez.
Tot això, i molt més en un sentit o altre, es podia fer i criticar a l’estat espanyol fa uns 35 o 40 anys. Les hemeroteques ho demostren. Malauradament a dia d’avui això no sembla pas possible. És una llàstima. És un modest afegitó a les veus que diuen que el moment actual no és només problemàtic per Catalunya. El problema també és d’Espanya. A tothom li va costar molt assolir la llibertat i la democràcia. Ull amb les comparacions. El NO-DO va ser eliminat fa temps.