Acusació de terrorisme? Per desordres públics? Per tallar una carretera? Costa de creure, però és veritat. I fins a cert punt és lògic en el moment en el qual ens trobem. Els Comitès de Defensa de la República són ara mateix a l'ull de la tempesta.
Les coses, ara per ara, no li estan resultant positives del tot a l’estat a nivell internacional pel que fa els dirigents independentistes. La justícia alemanya, i sembla que també la justícia belga, suïssa i escocesa, han vist qualificacions exagerades contra uns polítics que no van usar mai la violència. Però l’estat és fort i ha de reaccionar.
L’estat actua amb tots els poders per castigar amb duresa i escapçar (paraules de Soraya Saez de Santamaria) el procés. A tots els nivells. I l’estratègia rau en fabricar un relat que permeti als jutges actuar amb velocitat i “desactivar” els líders polítics independentistes.
També cal actuar contra els altres nivells. I fer-ho amb contundència. Cal acusar el personal de rebel·lió, sedició i...terrorisme. Aixó amb quatre finalitats ben clares.
Primer de tot és un càstig al díscol per demostrar qui mana. El segon objectiu és atemorir de forma col.lectiva (que no em passi ara a mi). La tercera finalitat és escapçar el procés inhabilitant tot una generació de líders catalanistes. Finalment també és per evitar reaccions populars, però si n’hi ha alguna i és radical o violenta...encara pot ajudar a construir el relat.
El relat es basa, des del primer moment, en la violència. Un element bàsic per poder acusar de rebel·lió. I els informes de la Guardia Civil, que fan seus els fiscals i els jutge, parlen de llavor de la violència en les manifestacions de la Diada (on no s’havia trencat ni una paperera) i també en les cassolades nocturnes.
Espanya és un estat de dret? Doncs formalment sembla que sí. Hi ha separació de poders, institucions democràtiques, Constitució i lleis, càrrecs per elecció...però on hi ha alguna cosa que grinyola (cada vegada més) és en l’aplicació de les normes, sobre tot quan hi ha temes catalans pel mig. La mirada política, jurídica i policial és diferent. I hi ha exemples.
L’any 2006 s’aprova un Estatut, fet en el marc constitucional, impulsat pels socialistes, que supera els filtres polítics i jurídics del Parlament, el Congrés i el Senat. Fins i tot és aprovat en referèndum pel poble. Però el Tribunal Constitucional l’acaba retallant envoltat d’una gran controvèrsia política. El més curiós del cas és que es van impugnar articles similars als que s’havien aprovat en altres llocs, com Andalusia o el País Valencià.
Recordo perfectament, en l’etapa de Joan Saura com a conseller d’Interior, que una protesta laboral a l’Aeroport de Barcelona va acabar amb invasió de pistes, paralització del tràfic aeri i greus incidents, amb ferits, entre els vaguistes i la Guardia Civil. El que també recordo és que en cap moment ningú va qualificar els fets (molt greus perquè els aeroports són considerats punts estratègics) com terrorisme, o rebel·lió.
Tampoc van ser acusat de rebels, o terroristes, o sediciosos els okupes de Can Vies, a Barcelona. O els okupes desallotjats dels cines Princesa o Palau del Cinema.
Quan pel mig hi ha el procés el biaix de la mirada de la justícia, com a mínim en la fase d’instrucció, és diferent. Molt més dura. Amb acusacions que puguin justificar les presons preventives.
La justícia no és justa, valgui la redundància, quan hi ha un esperit de revenja i d’humiliació. A més la Història ens recorda que en la majoria de casos una humiliació no soluciona cap problema. Tot el contrari.
Reflexionant de tot això he recordat el títol d’una pel·lícula protagonitzada per Clint Eastwood “Hang’Em High”, traduïda com “Van cometre dos errors”. L’argument és simple: un grup de gent agafa un presumpte delinqüent i l’apallissen fins matar-lo. Però cometen dos errors: no és culpable i no s'asseguren d’haver-lo matat. No cal que els digui com s’acaba tot, però s’ho poden imaginar. Els acarnissaments i les humiliacions no solen acabar bé.
Les coses, ara per ara, no li estan resultant positives del tot a l’estat a nivell internacional pel que fa els dirigents independentistes. La justícia alemanya, i sembla que també la justícia belga, suïssa i escocesa, han vist qualificacions exagerades contra uns polítics que no van usar mai la violència. Però l’estat és fort i ha de reaccionar.
L’estat actua amb tots els poders per castigar amb duresa i escapçar (paraules de Soraya Saez de Santamaria) el procés. A tots els nivells. I l’estratègia rau en fabricar un relat que permeti als jutges actuar amb velocitat i “desactivar” els líders polítics independentistes.
També cal actuar contra els altres nivells. I fer-ho amb contundència. Cal acusar el personal de rebel·lió, sedició i...terrorisme. Aixó amb quatre finalitats ben clares.
Primer de tot és un càstig al díscol per demostrar qui mana. El segon objectiu és atemorir de forma col.lectiva (que no em passi ara a mi). La tercera finalitat és escapçar el procés inhabilitant tot una generació de líders catalanistes. Finalment també és per evitar reaccions populars, però si n’hi ha alguna i és radical o violenta...encara pot ajudar a construir el relat.
El relat es basa, des del primer moment, en la violència. Un element bàsic per poder acusar de rebel·lió. I els informes de la Guardia Civil, que fan seus els fiscals i els jutge, parlen de llavor de la violència en les manifestacions de la Diada (on no s’havia trencat ni una paperera) i també en les cassolades nocturnes.
Espanya és un estat de dret? Doncs formalment sembla que sí. Hi ha separació de poders, institucions democràtiques, Constitució i lleis, càrrecs per elecció...però on hi ha alguna cosa que grinyola (cada vegada més) és en l’aplicació de les normes, sobre tot quan hi ha temes catalans pel mig. La mirada política, jurídica i policial és diferent. I hi ha exemples.
L’any 2006 s’aprova un Estatut, fet en el marc constitucional, impulsat pels socialistes, que supera els filtres polítics i jurídics del Parlament, el Congrés i el Senat. Fins i tot és aprovat en referèndum pel poble. Però el Tribunal Constitucional l’acaba retallant envoltat d’una gran controvèrsia política. El més curiós del cas és que es van impugnar articles similars als que s’havien aprovat en altres llocs, com Andalusia o el País Valencià.
Recordo perfectament, en l’etapa de Joan Saura com a conseller d’Interior, que una protesta laboral a l’Aeroport de Barcelona va acabar amb invasió de pistes, paralització del tràfic aeri i greus incidents, amb ferits, entre els vaguistes i la Guardia Civil. El que també recordo és que en cap moment ningú va qualificar els fets (molt greus perquè els aeroports són considerats punts estratègics) com terrorisme, o rebel·lió.
Tampoc van ser acusat de rebels, o terroristes, o sediciosos els okupes de Can Vies, a Barcelona. O els okupes desallotjats dels cines Princesa o Palau del Cinema.
Quan pel mig hi ha el procés el biaix de la mirada de la justícia, com a mínim en la fase d’instrucció, és diferent. Molt més dura. Amb acusacions que puguin justificar les presons preventives.
La justícia no és justa, valgui la redundància, quan hi ha un esperit de revenja i d’humiliació. A més la Història ens recorda que en la majoria de casos una humiliació no soluciona cap problema. Tot el contrari.
Reflexionant de tot això he recordat el títol d’una pel·lícula protagonitzada per Clint Eastwood “Hang’Em High”, traduïda com “Van cometre dos errors”. L’argument és simple: un grup de gent agafa un presumpte delinqüent i l’apallissen fins matar-lo. Però cometen dos errors: no és culpable i no s'asseguren d’haver-lo matat. No cal que els digui com s’acaba tot, però s’ho poden imaginar. Els acarnissaments i les humiliacions no solen acabar bé.