Costarà molt ajuntar posicions. Encara hi ha recels i malfiances entre els uns i els altres. Però al final estic convençut que hi haurà govern a Catalunya. Cada vegada s’escolta més en l’àmbit polític que cal evitar com sigui unes noves eleccions. La majoria de partits no les vol.
Tot fluctua i varia en qüestió d’hores. Un divendres assistim a un ple d’investidura que no investeix ningú. L’efecte és instantani entre la població: decepció i desconcert. Un ambient que, si hagués hagut eleccions en aquell moment, segurament hauria suposat una considerable abstenció en el bloc independentista. Però 24 hores més tard s’activen els contactes i les possibilitats d’acord per qüestions judicials.
Els empresonaments de consellers i diputats, la marxa de Marta Rovira i, finalment, la detenció a Alemanya del president Carles Puigdemont ho canvien tot. I tornem novament a aquesta hipotètica partida política que ha d’acabar amb acord, investidura i govern.
El rellotge dels dos mesos per convocar automàticament unes noves eleccions ja és en funcionament. Però la veritat és que gairebé cap grup sembla estar molt interessat en els comicis. Potser el Partit Popular ho veuria bé, perquè amb els ínfims resultats de desembre...només pot millorar, encara que fos amb un o dos diputats més.
A qui li toca presentar un candidat és a Junts per Catalunya. Això ho reconeix tothom, fins i tot ho ha recordat Oriol Junqueras des d’Estremera. Fins ara aquest grup ha presentat tres candidats –els tres primers de la seva llista- que no han pogut ser investits per decisions legals provinents de Madrid. És lògic que presentin recursos i impugnacions per defensar els drets de Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull. Però abans del 20 de maig, quan s’acaba el termini, cal un candidat investit.
L’aplicació del 155 s’ha d’acabar el més aviat possible. No pot ser que, dia a dia, el govern espanyol es vagi endinsant en els cercles íntims de l’administració catalana. No pot ser que la vicepresidenta Soraya rebi cada setmana un informe detallat sobre que fan i com actua cada conselleria. I encara pot ser menys que el conseller d’Interior “de facto” sigui Zoido, o el secretari d’estat o, pitjor encara, Enric Millo.
Cal recompondre les forces després d’una batalla cruenta del sobiranisme. El 155 desapareixerà, per imperatiu legal, un cop prengui possessió del càrrec el futur president de la Generalitat. Això no ho podrà evitar ni M.Rajoy, ni la vicepresidenta Soraya, ni Zoido, ni el jutge Llarena. Doncs cal aprofitar-ho.
Recordem amb dignitat els empresonats injustament i afrontem tota la pressió policial i judicial que encara està per venir (ho van anunciant els ministres o el seu buròcrata a Catalunya, Enric Millo). Però és urgent recuperar les institucions catalanes. Ha de ser el primer pas. I per això és prioritari arribar a acords entre els grups que tenen la capacitat de fer-ho, que són els independentistes. A partir d’aquesta recuperació institucional (amb paciència i encert) podrem recuperar altres objectius. Amb unes noves eleccions potser també ... o potser no.
Tot fluctua i varia en qüestió d’hores. Un divendres assistim a un ple d’investidura que no investeix ningú. L’efecte és instantani entre la població: decepció i desconcert. Un ambient que, si hagués hagut eleccions en aquell moment, segurament hauria suposat una considerable abstenció en el bloc independentista. Però 24 hores més tard s’activen els contactes i les possibilitats d’acord per qüestions judicials.
Els empresonaments de consellers i diputats, la marxa de Marta Rovira i, finalment, la detenció a Alemanya del president Carles Puigdemont ho canvien tot. I tornem novament a aquesta hipotètica partida política que ha d’acabar amb acord, investidura i govern.
El rellotge dels dos mesos per convocar automàticament unes noves eleccions ja és en funcionament. Però la veritat és que gairebé cap grup sembla estar molt interessat en els comicis. Potser el Partit Popular ho veuria bé, perquè amb els ínfims resultats de desembre...només pot millorar, encara que fos amb un o dos diputats més.
A qui li toca presentar un candidat és a Junts per Catalunya. Això ho reconeix tothom, fins i tot ho ha recordat Oriol Junqueras des d’Estremera. Fins ara aquest grup ha presentat tres candidats –els tres primers de la seva llista- que no han pogut ser investits per decisions legals provinents de Madrid. És lògic que presentin recursos i impugnacions per defensar els drets de Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull. Però abans del 20 de maig, quan s’acaba el termini, cal un candidat investit.
L’aplicació del 155 s’ha d’acabar el més aviat possible. No pot ser que, dia a dia, el govern espanyol es vagi endinsant en els cercles íntims de l’administració catalana. No pot ser que la vicepresidenta Soraya rebi cada setmana un informe detallat sobre que fan i com actua cada conselleria. I encara pot ser menys que el conseller d’Interior “de facto” sigui Zoido, o el secretari d’estat o, pitjor encara, Enric Millo.
Cal recompondre les forces després d’una batalla cruenta del sobiranisme. El 155 desapareixerà, per imperatiu legal, un cop prengui possessió del càrrec el futur president de la Generalitat. Això no ho podrà evitar ni M.Rajoy, ni la vicepresidenta Soraya, ni Zoido, ni el jutge Llarena. Doncs cal aprofitar-ho.
Recordem amb dignitat els empresonats injustament i afrontem tota la pressió policial i judicial que encara està per venir (ho van anunciant els ministres o el seu buròcrata a Catalunya, Enric Millo). Però és urgent recuperar les institucions catalanes. Ha de ser el primer pas. I per això és prioritari arribar a acords entre els grups que tenen la capacitat de fer-ho, que són els independentistes. A partir d’aquesta recuperació institucional (amb paciència i encert) podrem recuperar altres objectius. Amb unes noves eleccions potser també ... o potser no.