Els darrers dies han estat molt intensos, informativament parlant. Hi ha hagut notícies que han impactat directament a l’àmbit polític català, investidura inclosa, i això ha provocar reaccions de tota mena.
Resulta que l’enquesta del CIS ha determinat que Ciutadans s’acosta al Partit Popular, però no el supera. I això amb tot el que li està passant al partit del govern espanyol (Gurtel, Cifuentes, discrepàncies dins de l’executiu, la situació a Catalunya…) I l’enquesta del CEO, catalana, mostra un augment de l’independentisme, sobre tot el més radical de la CUP.
Les enquestes bones són les jornades electorals, certament, però si que els sondejos assenyalen tendències. I això ha fet reflexionar a Ciutadans i també al Partit Popular, que ja no suma gens amb el tema català. El partit d’Albert Rivera –que sí recull vots amb aquest tema– ha intensificat la pressió al PP, al govern espanyol i a tothom perquè ha vist que s’escapa la gran possibilitat d’arribar a La Moncloa si no lidera amb més intensitat el debat sobre Catalunya.
De forma gairebé simultània hem vist com s’ha convocat, per fi, el debat d’investidura del candidat Quim Torra. És a dir, s’ha trobat finalment el desllorigador de la complexa relació política i institucional catalana. I això sembla que no agrada a uns quants, amb visió més partidista que de país.
Ara escoltem veus –no totes són del govern Rajoy– que demanen amb urgència que Carles Puigdemont i Antoni Comin no puguin votar… i que si Quim Torra no agrada –a ells segur que no– s’ha de mantenir vigent el 155 fins a trobar un candidat del seu gust.
La veritat és que sembla que el final de la crisi de govern a Catalunya, que es va iniciar el 21 de desembre, no agrada a determinats sectors. Els mateixos que també ha semblat que lamentaven la dissolució del grup terrorista ETA. Els mateixos que volen que es mantingui vigent el 155.
És evident que hi ha hagut una nul·la política de seducció per part de l’Estat cap els sectors independentistes. No s’han fet promeses, ni s’han iniciat converses o contactes per suavitzar la situació. En comptes de seducció hi ha hagut garrotades i coerció política, judicial i policial. I tot això, amb el 155 vigent, es pot mantenir com fins ara. Per això hi ha qui voldria una prorroga ben llarga.
El problema és que el 155 no es pot allargar un cop hi hagi un govern català constituït. És l’acord que es va aprovar al Senat, amb els vots de PP, PSOE i Ciutadans. Seria possible iniciar tot el procediment per aplicar una altre vegada el 155 (ja veuríem si el PSOE ho votaria) però no seria possible prorrogar l’actual
Per això sorprenen paraules de persones com Enric Millo, el gestor del govern espanyol a Catalunya, anunciant una “aplicació de cirurgia del 155 quan faci falta”. Doncs no, és impossible.
S’han posat nerviosos… i es nota. Des del desembre han passat cinc mesos i no han esborrat l’independentisme. I, a més, no s’estan trobant documents que acreditin la malversació, ni violència que justifiqui la rebel·lió.
Per això s’escolten frases increïbles. La diputada popular Andrea Levy ha arribat a insinuar que es podria habilitar una fórmula per vehicular les denúncies anònimes sobre persones i fets relacionats amb actituds independentistes radicals. Això en termes jurídics és la delació.
Aquests dies he llegit un llibre (Vestides per a un ball de neu) de Monika Zgustova, que explica les històries de nou dones castigades als gulags a l’antiga URSS, sempre per denúncies anònimes de veïns, coneguts… fins i tot familiars. Les situacions polítiques i socials no són comparables, cert. Però, ull a obrir la porta a la canalització de denúncies anònimes. És molt perillós.
Discussió política? Sempre. Argumentació, respecte i votacions. Però compte amb l’anonimat. Pot arribar a crear un malestar i una desconfiança social irreversible.
Resulta que l’enquesta del CIS ha determinat que Ciutadans s’acosta al Partit Popular, però no el supera. I això amb tot el que li està passant al partit del govern espanyol (Gurtel, Cifuentes, discrepàncies dins de l’executiu, la situació a Catalunya…) I l’enquesta del CEO, catalana, mostra un augment de l’independentisme, sobre tot el més radical de la CUP.
Les enquestes bones són les jornades electorals, certament, però si que els sondejos assenyalen tendències. I això ha fet reflexionar a Ciutadans i també al Partit Popular, que ja no suma gens amb el tema català. El partit d’Albert Rivera –que sí recull vots amb aquest tema– ha intensificat la pressió al PP, al govern espanyol i a tothom perquè ha vist que s’escapa la gran possibilitat d’arribar a La Moncloa si no lidera amb més intensitat el debat sobre Catalunya.
De forma gairebé simultània hem vist com s’ha convocat, per fi, el debat d’investidura del candidat Quim Torra. És a dir, s’ha trobat finalment el desllorigador de la complexa relació política i institucional catalana. I això sembla que no agrada a uns quants, amb visió més partidista que de país.
Ara escoltem veus –no totes són del govern Rajoy– que demanen amb urgència que Carles Puigdemont i Antoni Comin no puguin votar… i que si Quim Torra no agrada –a ells segur que no– s’ha de mantenir vigent el 155 fins a trobar un candidat del seu gust.
La veritat és que sembla que el final de la crisi de govern a Catalunya, que es va iniciar el 21 de desembre, no agrada a determinats sectors. Els mateixos que també ha semblat que lamentaven la dissolució del grup terrorista ETA. Els mateixos que volen que es mantingui vigent el 155.
És evident que hi ha hagut una nul·la política de seducció per part de l’Estat cap els sectors independentistes. No s’han fet promeses, ni s’han iniciat converses o contactes per suavitzar la situació. En comptes de seducció hi ha hagut garrotades i coerció política, judicial i policial. I tot això, amb el 155 vigent, es pot mantenir com fins ara. Per això hi ha qui voldria una prorroga ben llarga.
El problema és que el 155 no es pot allargar un cop hi hagi un govern català constituït. És l’acord que es va aprovar al Senat, amb els vots de PP, PSOE i Ciutadans. Seria possible iniciar tot el procediment per aplicar una altre vegada el 155 (ja veuríem si el PSOE ho votaria) però no seria possible prorrogar l’actual
Per això sorprenen paraules de persones com Enric Millo, el gestor del govern espanyol a Catalunya, anunciant una “aplicació de cirurgia del 155 quan faci falta”. Doncs no, és impossible.
S’han posat nerviosos… i es nota. Des del desembre han passat cinc mesos i no han esborrat l’independentisme. I, a més, no s’estan trobant documents que acreditin la malversació, ni violència que justifiqui la rebel·lió.
Per això s’escolten frases increïbles. La diputada popular Andrea Levy ha arribat a insinuar que es podria habilitar una fórmula per vehicular les denúncies anònimes sobre persones i fets relacionats amb actituds independentistes radicals. Això en termes jurídics és la delació.
Aquests dies he llegit un llibre (Vestides per a un ball de neu) de Monika Zgustova, que explica les històries de nou dones castigades als gulags a l’antiga URSS, sempre per denúncies anònimes de veïns, coneguts… fins i tot familiars. Les situacions polítiques i socials no són comparables, cert. Però, ull a obrir la porta a la canalització de denúncies anònimes. És molt perillós.
Discussió política? Sempre. Argumentació, respecte i votacions. Però compte amb l’anonimat. Pot arribar a crear un malestar i una desconfiança social irreversible.