La Constitució espanyola, que per la cúpula del règim és brandada com a llibre sagrat, té la particularitat que disposa d'uns intèrprets que entenen allò que els convé als seus prejudicis nacionals i de classe: espanyolistes i de dretes. Un bon dia, doncs, el 6 de desembre, per fer un repàs a aquesta Constitució i la seva interpretació des de l'òptica de l'equitat, o no, amb què són tractats els ciutadans catalans.
Segons l'article 31.1 de la Constitució, la despesa pública realitzarà una assignació equitativa dels recursos públics; i segons l'article 40 els poders públics promouran una distribució de renda regional i personal equitativa. La inversió regionalitzable sol estar, sistemàticament, per sota del que li tocaria per població. A més, el sistema de finançament autonòmic no es fa en funció de la població. I altres ciutadans d'altres comunitats autònomes reben tractes especials: comunitats forals (Navarra i Euskadi), comunitats amb subsidis especials d'atur i compensacions de deute històric (Andalusia i Extremadura), plus d'insularitat o aïllament (Canàries, Ceuta i Melilla) o de capitalitat (Madrid). No hi ha cafè per tots. Quasi tothom té cigalons amb licors diferents, excepte Catalunya, València i les Balears que beuen cafè descafeïnat amb sacarina.
Segons l'article 158 de la Constitució, l'assignació a les comunitats autònomes ha de garantir un nivell mínim de prestació de serveis públics. Doncs bé, l'estoc net de capital públic, per exemple, en ferrocarrils i carreteres, en escoles i en hospitals està sempre per sota del percentatge que li correspondria per població; i més per sota del que li correspondria per PIB. Aquesta discriminació estructural comporta un nivell d'infraestructures privades que compensen la manca de públiques. Ni que, en molts àmbits, aquest fet s'hagi solucionat amb la concertació amb els titulars privats, que a voltes té avantatges de cost i de flexibilitat respecte a allò públic, el dèficit estructural és una imposició de l'Estat. No és pas una decisió lliure en funció de criteris més liberals d'abordar els serveis públics. La Catalunya de peatge diferencial no garanteix el nivell mínim igualitari de serveis públics.
L'article 31.2 de la Constitució diu que la despesa pública es realitzarà amb criteris d'eficiència i economia. L'obsessió falsament redistributiva de l'Estat en termes regionals acaba perjudicant el criteri d'eficiència per dos motius. Un, que asfixia els territoris tractors i frena el seu desenvolupament que al capdavall perjudica a tot l'estat. Dos, que els territoris regats amb abundància per superàvit fiscal, es permeten passar d'estar a la cua de la renda per càpita a encapçalar la llista de la renda familiar disponible a preus de mercat. Així que s'elimina qualsevol incentiu de les elits per promoure l'autodesenvolupament; i no la simple modernització, com denunciava ja fa anys un polític comunista del mezzogiorno italià. Per altra part, el coeficient de Gini que descriu el nivell alt de desigualtat social no ha variat en les comunitats subsidiades, el nivell mitjà de les comunitats amb dèficit fiscal tampoc ha disminuït. I només les comunitats forals se situen en el nivell més baix de desigualtat social.
L'article 38 de la Constitució diu que els poders públics garanteixen i protegeixen l'economia de mercat i la defensa de la productivitat. Així mateix, en l'article 40, que els poders públics promouran les condicions favorables per al progrés social i econòmic. La política discriminatòria en inversions públiques on hi ha més productivitat és un atac brutal a l'economia de mercat. De lliure mercat, no de capitalisme del BOE. Una política que complís els articles 38 i 40 caldria que augmentés la dotació en inversions públiques que es destinessin a infraestructures d'alt potencial en el creixement de la producció (no és el cas dels AVE), l'eficiència en la gestió i la priorització de les àrees amb més congestió.
Finalment, l'article 31.1 de la Constitució defensa un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i que, en cap cas, tingui caràcter confiscatori. És evident que quan un territori està a la capçalera de la contribució tributària a l'estat en nombres absoluts i en termes relatius per habitant, i acaba situant-se a la cua en renda familiar disponible, ens trobem en un sistema confiscatori. Quan els impostos cobrats a les classes mitjanes i als rics de Catalunya no serveixen per redistribuir entre els humils de Catalunya, sinó per alimentar la perpetuació de les piràmides socials injustes en zones subsidiades i mantenir l'aristocràcia burocràtica de Madrid, ens trobem en un règim confiscatori.
Si ens trobéssim a la República Federal Alemanya, un tribunal Constitucional com el Bundesverfassungsgericht, compost per la meitat de membres elegits pel Senat federal on els lands tenen dret a veto, segur que admetria a tràmit recursos d'inconstitucionalitat sobre aquest model espanyol de finançament anticonstitucional des d'una òptica d'estat compost. De fet, ja ha estat així a proposta dels lands més avançats. Quan era diputat republicà a l'oposició vaig presentar una demanda d'inconstitucionalitat, via Defensor del Poble a través de la Sindicatura de Greuges. Hi hagué resposta, agressiva i curulla d'espanyolisme revestit d'arguments jurídics. Han passat 25 anys, però en l'actual nova ofensiva per acabar amb el finançament injust no s'hauria de renunciar a cap via de defensa. Només cal veure com les comunitats autònomes liderades pel PSOE i el PP van presentar reiteradament recursos d'inconstitucionalitat per canvis cosmètics i irrellevants com la cessió del 15% de l'IRPF en l'era Pujol.
Segons l'article 31.1 de la Constitució, la despesa pública realitzarà una assignació equitativa dels recursos públics; i segons l'article 40 els poders públics promouran una distribució de renda regional i personal equitativa. La inversió regionalitzable sol estar, sistemàticament, per sota del que li tocaria per població. A més, el sistema de finançament autonòmic no es fa en funció de la població. I altres ciutadans d'altres comunitats autònomes reben tractes especials: comunitats forals (Navarra i Euskadi), comunitats amb subsidis especials d'atur i compensacions de deute històric (Andalusia i Extremadura), plus d'insularitat o aïllament (Canàries, Ceuta i Melilla) o de capitalitat (Madrid). No hi ha cafè per tots. Quasi tothom té cigalons amb licors diferents, excepte Catalunya, València i les Balears que beuen cafè descafeïnat amb sacarina.
Segons l'article 158 de la Constitució, l'assignació a les comunitats autònomes ha de garantir un nivell mínim de prestació de serveis públics. Doncs bé, l'estoc net de capital públic, per exemple, en ferrocarrils i carreteres, en escoles i en hospitals està sempre per sota del percentatge que li correspondria per població; i més per sota del que li correspondria per PIB. Aquesta discriminació estructural comporta un nivell d'infraestructures privades que compensen la manca de públiques. Ni que, en molts àmbits, aquest fet s'hagi solucionat amb la concertació amb els titulars privats, que a voltes té avantatges de cost i de flexibilitat respecte a allò públic, el dèficit estructural és una imposició de l'Estat. No és pas una decisió lliure en funció de criteris més liberals d'abordar els serveis públics. La Catalunya de peatge diferencial no garanteix el nivell mínim igualitari de serveis públics.
L'article 31.2 de la Constitució diu que la despesa pública es realitzarà amb criteris d'eficiència i economia. L'obsessió falsament redistributiva de l'Estat en termes regionals acaba perjudicant el criteri d'eficiència per dos motius. Un, que asfixia els territoris tractors i frena el seu desenvolupament que al capdavall perjudica a tot l'estat. Dos, que els territoris regats amb abundància per superàvit fiscal, es permeten passar d'estar a la cua de la renda per càpita a encapçalar la llista de la renda familiar disponible a preus de mercat. Així que s'elimina qualsevol incentiu de les elits per promoure l'autodesenvolupament; i no la simple modernització, com denunciava ja fa anys un polític comunista del mezzogiorno italià. Per altra part, el coeficient de Gini que descriu el nivell alt de desigualtat social no ha variat en les comunitats subsidiades, el nivell mitjà de les comunitats amb dèficit fiscal tampoc ha disminuït. I només les comunitats forals se situen en el nivell més baix de desigualtat social.
L'article 38 de la Constitució diu que els poders públics garanteixen i protegeixen l'economia de mercat i la defensa de la productivitat. Així mateix, en l'article 40, que els poders públics promouran les condicions favorables per al progrés social i econòmic. La política discriminatòria en inversions públiques on hi ha més productivitat és un atac brutal a l'economia de mercat. De lliure mercat, no de capitalisme del BOE. Una política que complís els articles 38 i 40 caldria que augmentés la dotació en inversions públiques que es destinessin a infraestructures d'alt potencial en el creixement de la producció (no és el cas dels AVE), l'eficiència en la gestió i la priorització de les àrees amb més congestió.
Finalment, l'article 31.1 de la Constitució defensa un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i que, en cap cas, tingui caràcter confiscatori. És evident que quan un territori està a la capçalera de la contribució tributària a l'estat en nombres absoluts i en termes relatius per habitant, i acaba situant-se a la cua en renda familiar disponible, ens trobem en un sistema confiscatori. Quan els impostos cobrats a les classes mitjanes i als rics de Catalunya no serveixen per redistribuir entre els humils de Catalunya, sinó per alimentar la perpetuació de les piràmides socials injustes en zones subsidiades i mantenir l'aristocràcia burocràtica de Madrid, ens trobem en un règim confiscatori.
Si ens trobéssim a la República Federal Alemanya, un tribunal Constitucional com el Bundesverfassungsgericht, compost per la meitat de membres elegits pel Senat federal on els lands tenen dret a veto, segur que admetria a tràmit recursos d'inconstitucionalitat sobre aquest model espanyol de finançament anticonstitucional des d'una òptica d'estat compost. De fet, ja ha estat així a proposta dels lands més avançats. Quan era diputat republicà a l'oposició vaig presentar una demanda d'inconstitucionalitat, via Defensor del Poble a través de la Sindicatura de Greuges. Hi hagué resposta, agressiva i curulla d'espanyolisme revestit d'arguments jurídics. Han passat 25 anys, però en l'actual nova ofensiva per acabar amb el finançament injust no s'hauria de renunciar a cap via de defensa. Només cal veure com les comunitats autònomes liderades pel PSOE i el PP van presentar reiteradament recursos d'inconstitucionalitat per canvis cosmètics i irrellevants com la cessió del 15% de l'IRPF en l'era Pujol.