Un conegut que, decebut, en el darrer cicle electoral es va abstenir, m'expressava fa poc l'alarma davant del risc que Esquerra deixés de portar els temes de cultura i llengua, amb els avenços assolits en televisió infantil i productes audiovisuals, si no presidia o tenia un paper important en el nou Govern posterior al 12-M. Una altra ciutadana vinculada amb el tercer sector experimentava un temor similar a la vista del qual ja enguany ha significat la garrotada que ni Junts ni els comuns hagin votat els pressupostos més expansius socialment. Preveia que sense el pes determinant dels republicans només es podria anar enrere en aquest àmbit. I un industrial habitual, votant convergent, em reconeixia que la política pro industrial i tecnològica republicana l'havia sorprès i que no entenia l'aposta prioritària de Puigdemont i Illa per una Catalunya basada en l'immobiliari i el turisme de temporada. O bé, quin govern futur, sense ERC determinant, serà antitransvasament de l'Ebre o capaç de solucionar conflictes endèmics com el traçat de la MAT a les comarques de Girona, es plantegen alguns ambientalistes realistes.
Fins i tot, en els àmbits més complexos dels serveis públics com la salut o l'educació, on està costant abordar les reformes estructurals necessàries, i on els sindicats corporatius es limiten a reclamar millores laborals sense cap mena de compromís amb els canvis de fons necessaris i posant bastons a les rodes, els dirigents sindicals reconeixerien, amb el cor a la mà, que els riscos de retrocés laboral i d'enquistament estructural són alts sense els tan vexats republicans. O hem de recordar la destralada dels executius Mas en aquests serveis i la ineficiència d'Illa al davant de Sanitat i de Raquel Sánchez davant de Renfe?
Apel·lar el vot a partir del temor, reconec que no té glamur. Ara bé, apel·lar a una èpica més falsa que un duro sevillà és tota una estafa. Illa apel·la a l'èpica de deixar enrere el procés i tornar a la calma. Però és la calma dels cementiris, d'una Catalunya lànguida com la seva actitud. No té credibilitat sentir Salvador Illa dir que serà la legislatura dels serveis quan el PSC ha demostrat la seva ineficiència en les competències que li corresponen quan han estat ministres a Madrid. La seva subordinació al PSOE que els impedeix acabar amb la singularitat del dèficit fiscal de Catalunya, on el seu govern de Madrid confisca anul·lament 22.000 milions dels catalans que ens priven dels serveis i dels transports públics que ens pertocarien. Quina és la proposta d'Illa als centenars de milers de treballadors que cada dia intenten usar Rodalies? I la proposta de Hard Rock com a condició irrenunciable d'uns comptes per davant de partides socials. O bé, passar d'una escola amb immersió mal executada a una escola trilingüe per acabar de minoritzar el català, no són propostes gaire engrescadores de l'actual PSC. Finalment, escoltar com Illa va repetint que els referèndums divideixen queda lluny, fins i tot, dels seus antecessors en el PSC post-Maragall que van reconèixer el dret a decidir com Pere Navarro, o bé la constatació de Miquel Iceta que un reiterat impacte electoral de l'independentisme obligaria l'Estat a tenir-ho en compte.
A l'altra banda, Puigdemont apel·la a l'èpica de la seva restitució, que de fet és la restitució de CiU amb tots els honors. Només cal veure la composició de la llista que ha confeccionat. L'èpica arrogant d'atribuir-se el plantar cara quan ha acabat seguint l'estratègia d'ERC, tard i arrossegant els peus. L'arrogància de pretendre encapçalar una presidència amb el suport d'aquells que han estat titllats de traïdors com els republicans o impresentables com els cupaires. L'arrogància de responsabilitzar Esquerra d'haver malbaratat la majoria independentista. Malbaratar crec que seria més propi de qui fa una proclamació fallida d'independència, sense explicar el motiu i trencant el consens del moment. Malbaratar és desaprofitar la legitimitat inicial d'un president a l'exili, que a diferència de Tarradellas que va abandonar la gestió del partit i no va voler constituir cap govern fantasma a l'exili per evitar conflictes partidistes, fa tot el contrari. No abandona el seu partit, n'impulsa la fundació d'un de nou, es posiciona a dins seu, encapçalant una facció en contra d'altres que va esporgant en la mesura que pot; operació que es repeteix en el Consell de la República, una eina al servei de la refundació de l'espai postconvergent, on un cop més centrifuga a qui li fa nosa; intervé en els conflictes interns de la principal entitat civil fins fa uns anys, l'ANC, prenent partit amb els seus peons. Rebenta el Govern amb ERC, donant suport a un conseller díscol i deslleial. Posa en risc l'assoliment de l'amnistia jugant perillosament amb el calendari. Depura el borrassisme del poder intern al seu partit de manera que queden fora de llocs d'influència les persones més votades en el procés de primàries internes de fa un temps. I dona suport al retorn del programa de centredreta desenrotllista d'economia especulativa i de treball precari en contra de la indústria. I d'aquesta llarga llista empírica de fets no se'n diu malbaratar? No cal, perquè es tapa amb la bandera de la restitució. Però alguns dels seus votants tradicionals estan inquiets. Una conversa de cafè escoltada: està molt bé que pugui tornar, però fa por que torni a fer molt soroll per a res.
Aquestes propostes, sorgides del món dels partits socialista i postconvergent que han manat la majoria d'institucions catalanes fins fa poc, branden unes èpiques amb arguments fal·laços que volen amagar pulsions conservadores. Mentre que els republicans presenten un programa de continuïtat en la resiliència que passa per no abandonar cap de les trinxeres quotidianes: català, treball, habitatge, transport, territori, dona... I que no desplega altra bandera èpica que l'entusiasme en picar pedra i la persistència. Paciència estratègica, recomanava Otegi. Davant del risc d'un programa de retrocés o paràlisi recobert sota cel·lofana, cal que els temors que aquesta possibilitat genera, moguin els adormits a deixar el sofà de la indiferència o la decepció per una aposta pel treball continuat, sense focs d'artifici. La correlació social i electoral ara mateix és: predomini de polítiques conservadores, predomini de no independentistes. Es pot cridar a la puresa i quedar-se a la grada, en pla cupaire. Es poden marcar línies vermelles que desapareixen a gust quan es tracta de bloquejar els republicans fent el joc a la dreta, com fan els comuns reiteradament. O es tracta, amb els republicans, sabent-se amb un projecte no hegemònic, de sortir al camp, de lluitar a les trinxeres, d'arremangar-se i condicionar o aturar quan es pugui, les derives paralitzants, encara que estiguin disfressades amb banderes d'èpiques sense fonament.