Aquest diumenge vinent el nou Parlament Europeu dibuixarà les tendències de l’humor dels conciutadans del continent. Les contradiccions entre una Europa que és massa cops només una suma d’estats, i una altra que complica la vida quotidiana amb ingents burocràcies, de vegades no deixen lluir aquelles aportacions en progrés social, democràtic i econòmic que significa la Unió Europea. Les pulsions contraposades entre euroliquidadors i eurosatisfets no aporten vies de canvi positiu; entre altres motius, perquè comparteixen, a grans trets, el model econòmic desenvolupat, fins ara, i en vies d’esgotament. Només les posicions europeistes crítiques que reclamen més Europa i més llibertats i justícia podran superar aquest dilema eixorc.
I és en aquest bloc d’europeisme crític que hi trobem sobretot el grup parlamentari d’Els Verds-ALE i, amb alguns matisos, el de l’Esquerra Europea. Tres opcions que recullen la tradició ecologista a favor d’un canvi de model econòmic que abordi el canvi climàtic, la tradició de defensa del dret a l’autodeterminació i a l’autogovern de nacions sense estat o minories nacionals com a substancial a la democràcia, i la tradició de defensa de les conquestes socials de les classes populars. Ens trobem davant d’un trident polític i ideològic plural, però determinant en la lluita i la preservació de l’esperança popular en moments de canvis reaccionaris.
Aquest trident europeu conflueix a l’estat espanyol en la coalició Ara Repúbliques, participada per forces polítiques de les nacions culturals i polítiques de l’estat. Per Galícia el BNG, per Euskal Herria (Euskadi i Navarra) EH-Bildu, per Catalunya i València, ERC i per les Illes, Ara Més. Crec que no ens trobem davant d’una simple coalició electoral. Ara Repúbliques a Europa, i la permanent col·laboració que hi ha al Comgrés de diputats i el Senat, ens indiquen que el moment històric està conduint a les forces progressistes més representatives de cadascuna de les realitats nacionals ibèriques a una sincronia de ritmes, que en etapes anteriors havia estat inviable. Primer, la persistència de l’autodeterminisme gallec després d’aventures fracassades d’esquerres confederals. Segon, l’abandó de la via unilateral violenta a la independència a Euskal Herria cap a una de no violenta i més comprensiva cap al sobiranisme no independentista. Tercer, a Catalunya, l’èxit i el fracàs posterior de la via unilateral no violenta a la independència que encara s’està paint, per passar a una de multilateral i de conflicte de posicions; i un canvi de ritme al Principat que permet l'aproximació al ritme propi de les realitats polítiques, sempre diferents, de les Illes Balears i Pitiüses, i esperem que, aviat també, al País Valencià.
Aquesta alineació astral que es produeix per primer cop des de l’inici de la pseudotransició del franquisme, no és una anècdota. Les classes populars dels territoris que no són de matriu històrica castellana, malgrat els avatars electorals, es mostren en enquestes reiteradament contràries o fredes amb la monarquia, molt laics i partidaris de la pluralitat lingüística. Se saben subordinats a un règim assentat sobre els oligopolis i les estructures madrilenyitzades del poder militar, policial i judicial. Se saben minoritzats per unes estructures poderoses de poder mediàtic i ideològic, on el combat es fa amb forces asimètriques. Se saben perdedores dels dos grans embats (basc i català) que ha rebut el règim i l'Estat en els 50 anys de democràcia limitada. Però també se saben amb la força de ser la pedra a la sabata d’un règim que sense la diferència nacional ja s’hagués consolidat com una autocràcia classista, conservadora, centralitzada i monolingüe. Cinquanta anys de perspectiva permeten arribar a la conclusió que, unilateralment, cadascun dels pobles no castellans no assoleix cap victòria sòlida. Només la suma de les forces progressistes d’aquests pobles permet desestabilitzar el règim. És una potent palanca per pressionar les alternatives minvants a l’esquerra del PSOE, per a mullar-se en defensa de la plurinacionalitat i d’alternatives socials i democràtiques no subordinades. I sobre aquesta base de coalició estable de republicans, progressistes i sobiranistes és quan es pot tenir alguna correlació de forces favorable per a condicionar el centredreta del PSOE.
Ara Repúbliques, doncs, no representa només una coalició per Europa, sinó la possibilitat de compartir un programa disruptiu democràtic per a l’estat espanyol amb l’avenç en el marc de les llibertats, del reconeixement del plurilingüisme i la plurinacionalitat, i d’un programa social per a les classes populars. L’aliança Galeusca permet parlar de tu a tu amb els centredretes nacionalistes d’Euskal Herria i Catalunya, amb els que en alguns moments es podrà confluir. I és en aquest marc de col·laboració interterritorial on, des del respecte sincer a la federalitat política de Catalunya, València i Balears, que es poden acostar posicions entre les respectives formacions polítiques no sucursals dels tres països; posicions estratègiques en finançament, llengua i cultura, infraestructures i l’abordatge de reptes compartits com el turisme i el canvi climàtic a la Mediterrània.
Ara Repúbliques al Parlament Europeu utilitzarà conjuntament les palanques al seu abast amb la solidaritat mútua d’opcions ecologistes, d’esquerres i autodeterministes per desplegar allà el que els correspon a les competències europees. I per denunciar a les instàncies europees i internacionals allò que el règim i l’estat espanyol incompleix pel que fa al marc de llibertats, a la corrupció, a la justícia social o al no respecte a la pluralitat cultural.
I és en aquest doble vessant propositiu i alhora denunciatiu, on ha actuat fins ara un altre trident més casolà i personal. El que han significat la ingent tasca de Marta Rovira davant de les institucions internacionals, Diana Riba en col·laboració amb Jordi Solé al Parlament Europeu i Laura Castel davant del Consell d’Europa, amb un seguit de victòries parcials que seria llarg d’enumerar. I posats a parlar de tridents, el dels consellers d’exteriors dels governs republicans davant de la UE i el món: Raül Romeva, Ernest Maragall i Meritxell Serret. Crec que a l’hora de votar diumenge s’ha de valorar quina feina s’ha fet i amb quins aliats es compta per la que caldrà fer. Des de l’òptica de les classes populars catalanes sembla que no hi hauria d’haver dubtes.