D'aquí a dues setmanes, amb el 41è congrés del PSOE i el 30è d’ERC es clouran els processos interns d’elecció de responsabilitats i de disseny de propostes per als pròxims anys de les forces de centredreta espanyoles i catalanes, i les d’esquerra. Junts ha perllongat el mandat als mateixos dirigents (amb purgues als octubristes) que van protagonitzar la primera fase del Procés, redirigint el partit cap a les posicions socials de la Convergència de sempre. Per això, no és entranya la incomprensió mostrada per Jordi Pujol davant la liquidació de la sigla històrica, atès que ell va assumir personalment el desgast per algun dels presumptes casos de corrupció. La credibilitat electoral dels líders d’abans per encapçalar la nova etapa neoconvergent és baixa. El refrany català diu: el llop muda les dents però no els pensaments.
El mateix que crec que han demostrat els Comuns. Canvien les persones, en aquest cas per fer les mateixes polítiques i practicar la crossa del PSC, amb apel·lacions contra la dreta, especialment si és catalana. Ja que l’espanyola els va servir, gràcies als tripijocs del deep state, per aconseguir l’alcaldia contra Trias; amb el vot de C’s contra Maragall; i ara amb el vot del PP per impedir un govern Trias-Maragall. Els Comuns, cal reconèixer que han fet un rentat de cara de personatges, amb el pas al costat de Colau i Albiach.
Què passarà a Esquerra? Personalment, crec que només hi ha una candidatura que es presenta amb credibilitat suficient per tornar a remoure l’abstencionisme independentista i republicà del sofà. La Nova Esquerra Nacional de Xavier Godàs, Alba Camps, Teresa Jordà i Raquel Sans representa la voluntat de situar ERC en l’eix de l’esquerra nacional sense decantar-se tàcticament ni cap a la subordinació a Junts, ni al PSC. Les quatre persones tenen una biografia vinculada al món municipal; i tres d’elles, amb bona part del trajecte professional cotitzant com a autònoms. En no haver assumit responsabilitats de primera línia en la direcció del partit en l’etapa del procés, tenen tota la credibilitat per predicar i practicar la nova estratègia de confrontació/negociació permanent amb l’Estat, i en tots els camps de les preocupacions ciutadanes: treball, habitatge, llengua, mobilitat, drets personals...
A aquesta candidatura li dona suport la secretària general Marta Rovira que ha assumit totes les responsabilitats polítiques dels èxits i dels fracassos i errors polítics i comunicatius; i per això es retira. No ho fa així la candidatura Decidim, on l’expresident ni tan sols va voler passar el tràngol de posar el seu informe a debat del Consell Nacional d’ERC, on el 36% de vot de càstig que ha rebut la Colau en el seu informe a Comuns, potser hauria estat bastant superior.
A aquesta candidatura de la Nova Esquerra Nacional també li dona suport l’expresident Pere Aragonès, l’únic cap de llista que ha dimitit i ha assumit l’autocrítica pels mals resultats en la seva elecció. En els altres tres casos, és simptomàtic que els responsables del món municipal que van liderar una campanya anodina l’any 2023 que va significar la primera gran ensulsiada del vot municipalista d’ERC s’hagin mantingut en el càrrec, i a hores d'ara, donin suport a Junqueras, omplint-se la boca de municipalisme. És curiós que l’enfonsada del vot al Congrés de Diputats i al Parlament Europeu no sigui assumida en cap mesura de responsabilitat pels caps de llista que ara donen suport a Decidim. Això, també són qüestions de credibilitat.
La credibilitat també es guanya amb els fets. No m’imagino un president Godàs, que es dedicarà plenament al partit, donant suport a maniobres precipitades d’accés al govern de Barcelona com les que van provocar la caiguda del Govern Aragonès. No m’imagino a una secretària general, Alba Camps, verbalitzant de mala manera la jubilació d’un homenot com Ernest Maragall i confabulant per a ser tinent d’alcalde de Collboni. No m’imagino ni a Godàs ni a Camps negociant a l’esquena dels organismes de direcció per col·locar persones fidels en llocs pactats amb institucions vinculades als poders fàctics. No m’imagino a cap dels dos, com a representants de l’Esquerra Nacional, plegar-se a les pressions dels lobbies d’aquells poders.
Sí que me’ls imagino, perquè ho han promès, obrint un cicle de debat i participació amb entitats i persones de l’àmbit de l’esquerra independentista i sobiranista per trobar espais d’acció comuna. Sí que me’ls imagino, perquè ho han promès, que si guanyen es comprometen a elaborar la ponència política del Congrés amb representants de totes les candidatures presentades. Això és reconstruir la unitat estratègica: pensar en comú i passar full a les males pràctiques i als lideratges caducats.
El 30 de novembre la militància d’Esquerra decidirà si el partit recupera el camí de la credibilitat als ulls dels centenars de milers de votants que encara li són lleials i dels centenars de milers que es van passar a l’abstenció.