Sembla que la primavera vinent es podrien activar els indults pendents pels suposats i falsos delictes de malversació, que han servit al partit dels jutges per aturar l’amnistia. És bo que així sigui, en benefici de tota la gent que encara pateix les conseqüències de la repressió. El retorn a una certa normalitat personal, que no política, permetria als qui han volgut enterrar civilment, tornar a decidir lliurement on volen desenvolupar-se. Està clar, però, que una mesura de gràcia unilateral que depèn del govern, va acompanyada de penyores. No sabem quines. Però el fet que els principals implicats de Junts i ERC continuïn, per decisió dels seus militants, al davant de les respectives organitzacions aporta un punt de feblesa important a l’hora de preservar la seva llibertat tàctica.
Així, assistim a una bateria de gesticulacions davant del govern de Madrid o del de Catalunya que són poc més que això. Sempre hi ha més bons actors que d’altres. Sempre hi ha qui ha mirat de semblar que no perdia la credibilitat i d’altres que l’estan perdent progressivament. Res a dir, si la militància postconvergent i republicana ho han volgut així. Personalment penso, com molta gent de fora dels partits i que ja s’han expressat en votacions successives, que la situació només farà que allargar un període de decadència del conjunt de forces independentistes.
Per altra part, la direcció empresa de cara a retornar a connectar amb l’electorat per la via del programa social i econòmic, no sembla gaire encertada en ambdues formacions. Junts retorna al centredreta, però accentuant opcions antinacionals com el suport als models desenvolupistes turístics que només fan que incrementar la mà d’obra forana de sous precaris; i alhora, amb la seva defensa numantina de la no regulació dels lloguers, bloqueja l’ascensor social, el principal mecanisme d’integració; i també posant un focus mal bastit en la immigració.
Al mateix temps, a Esquerra, sembla imposar-se la línia de mimetisme respecte a En Comú podem i Sumar, tant per la política de seguidisme del PSC i obtenció de places alliberades que es busca a l’Ajuntament de Barcelona; amb un verbalisme esquerranista que és còmode pels socialistes i pels postconvergents, ja que els deixa el monopoli de la suposada defensa de les classes mitjanes. Les actuacions a Madrid, de vegades, semblen anar destinades a què les aplaudeixi la premsa progre de la capital i els votants orfes de les Espanyes que no votaran mai aquí.
Aquest desconcert tàctic de l’esquerra i del centredreta democràtic catalans, que per desgràcia és bastant comú a l’Europa meridional, sumat a la singularitat de la ressaca catalana del postprocés, només farà inflar a curt termini les opcions d’ordre. Un tuitaire escrivia una “boutade”, però que hi tocava bastant: “els congressos d’ERC i Junts els han guanyat Illa i Orriols”. Aquest és el pati, amb un PSOE que amb una mà fa concessions i amb l’altra continua practicant les polítiques de l’estat profund en interior, macroeconomia i defensa i que continua apostant per un model centralitzat i concentrat, cada cop més, en un Madrid macrocefàlic.
Per tant, la desafecció de l’electorat i dels militants crítics amb les actuals direccions a Catalunya, pot incrementar-se. El darrer episodi de la liquidació de facto del Consell de la República per part de Puigdemont, que ha optat per passar full a l’exili i al que ja no és útil aquell artefacte, mostra com és d'estantís l’entorn juntaire. I el resultat de la primera fase del congrés d’ERC, inapel·lable, mostra també, que amb un 52% es pot practicar una política d’extinció de la dissidència, però que li pot sortir molt cara a qui la practiqui.
Així que, cal confiar en la capacitat de resiliència de les persones militants crítiques en els àmbits de les esquerres o de l’independentisme, que sàpiguen aguantar en les respectives organitzacions, que reenfoquin bona part del seu treball als reptes culturals, lingüístics, socials i territorials del país amb entitats d’esperit autènticament transversal i que es revesteixin de paciència estratègica. L’acció social, la crítica política i el curs de la història amb l’acció de l’electorat aniran posant a cadascú al seu lloc, al final de les transicions que ja han començat.