Fa un any, com a mínim, una part de l’executiva d’Esquerra, a esquena de la resta, començaven a preparar amb Oriol Junqueras una estratègia per a la seva perpetuïtat al davant del partit. Després de quatre campanyes electorals on els seus cartells sempre acompanyaven els dels primers candidats al municipi, al Congrés de Diputats, al Parlament o a Europa, i que tots els militants van enganxar disciplinadament, no es pot argumentar que el president no pintava res. Hi era als cartells i decidint totes les llistes. O no recordem l’absència de la secretària general Marta Rovira en la votació al Consell Nacional de la llista al Parlament, fruit de la seva marginació en la confecció del llistat?
De les quatre eleccions en línia descendent per ERC, els responsables de l’aparell municipal, que han estat des del primer moment al darrere de l’operació perpetuïtat, no van presentar ni tan sols disculpes pels errors de plantejament, ni s’han cuidat dels centenars de càrrecs electes; el cap de llista de Madrid, després de l’ensulsiada, sembla que no va escoltar les consideracions que se li feien per millorar l’actuació de manera que fos comprensible a l’electorat de totes les classes populars catalanes. I a Europa, podríem continuar. Només el cap a les eleccions al Parlament, Pere Aragonès, va dimitir en vista dels resultats.
La davallada del partit no ve de l’infumable episodi dels cartells. És clarament anterior. I aquest relat insistent de Junqueras en treure’s les puces de sobre, a voltes es fa patètic. Quin líder que decideix més que ningú, quan van mal dades fa veure que no hi era? Quin líder presenta una dimissió instrumental a pocs mesos del Congrés per poder fer campanya i evitar donar la cara en una decisió transcendent com la investidura d’Illa (Encara no ha respost la pregunta de a qui va votar), i alhora incompleix de forma flagrant els estatus del partit en negar-se a presentar l’informe del president sortint per a ser votat?
Quin líder, que ha sortit escollit en bloc amb un equip de desenes de persones, no les informa a temps de les seves intencions, discuteix amb elles quina és la millor fórmula de candidatura pel proper congrés i tot ho fa d’amagat? Quin líder té la manca de coneixement del seu partit per pensar-se que aconseguirà una sola candidatura unilateral avalada pel 90% de vot com va treure quan feia tàndem amb Marta Rovira? Quin líder actua per forçar el calendari congressual evitar la competència; i amb l’arrogància de vendre que arrasaran amb més del 60% a la primera volta, i ara li toca anar a la segona, on com a molt pot obtenir una victòria pírrica?
Possiblement, la resposta més clara ens la donen els electors que s’han quedat a casa en nombre de mig milió. I que segons les expectatives del CEO, en respondre qui prefereixen que presideixi la Generalitat només un 3% diu Junqueras. Només un 17% entre votants d’Esquerra. Per contrastar, a la mateixa pregunta un 18% respon Salvador Illa, un 56% entre votants PSC. I el 3% de Junqueras és transversal entre gènere i edat. En enquestes publicades per altres mitjans donen resultats similars.
Per tant, el que sol ser lògic en política democràtica que és la dimissió i el pas al costat dels líders que han protagonitzat un cicle ascendent i descendent, aquí sembla que no s’ha volgut seguir la tradició. En el cas català és més traumàtic encara, perquè venim d’un cicle on tots vam apostar per una via ràpida i unilateral a la independència que va tenir un èxit espectacular de mobilització ciutadana fins al referèndum, però que després no es va poder implementar. Ara, amb la boca més petita o més gran, es reconeix que no hi ha les condicions per aquella via, que com a molt esdevindrà gradual i multilateral. Algú creu que els líders responsables de l’etapa anterior són creïbles per liderar aquesta segona etapa, on l’única èpica serà la de picar pedra? Els vots i les enquestes ja ens diuen que no.
Només ens faltava sentir la justificació de l’operació perpetuïtat comparant-se amb el que han fet Junts i Puigdemont. Junts torna cap a Convergència en programa social, però és un partit tendre que ha de prorrogar el lideratge perquè no es descompongui. Però les indicacions de Pujol, Mas i Trias recents són un marcatge molt clar del camí que li indiquen a Puigdemont en el seu descens de la muntanya. En canvi, ERC és un partit que camina cap als 100 anys en què tothom és útil, però ningú és imprescindible.
El 14 de desembre també es veurà si la línia de convertir Esquerra en un Sumar amb barretina s’emporta la victòria. Posar com a únic soci possible d’ERC el PSC, és fer l’opció per un partit crossa. De fet, els moviments de la que aspira a ser secretària general han anat en aquesta direcció: apartament d’Ernest Maragall, negociació de pressupostos amb Collboni sense Colau que provoca que aquesta tombi Aragonès; i durant la campanya al Parlament Alamany pacta entrar al Govern Collboni a esquena de la militància que es rebel·la i acudeix en massa a una assemblea que han de suspendre, perjudicant al mateix temps els resultats d’ERC al Parlament.
Al mateix temps d’aquest biaix filosocialista, Junqueras vol un partit central de la societat catalana i que s’assembli, diu, a la gent, però ho fa sense una articulació estratègica i ideològica compartida, des d’una pensada ambigüitat vaticana, incorporant democratacristians, emissaris de la jerarquia catòlica i amb polítiques d’acostament a sectors oligàrquics. Voler fer un partit gran sense coherència és la millor manera de no construir un gran partit, on el lideratge no sigui ambigu i sàpiga aglutinar com en una maionesa ben lligada les aportacions successives. I no muntar una macedònia que acaba agrejant.
Finalment, tres preguntes de rigor pel dia 14-D. Qui es compromet a no entrar al Govern Illa? Qui es compromet a no entrar en el Govern Collboni i assumir el rol per tornar a ser l’alternativa a Barcelona? Qui es compromet a redactar de forma conjunta la ponència política i organitzativa de la següent fase del Congrés? Qui es compromet a no utilitzar la presidència i la secretaria del Partit com a trampolins per accedir als Governs del país o de la capital? Les respostes a aquestes preguntes haurien de ser determinants pel vot d’una militància reflexiva.