Paul Krugman fa poc escrivia al The New York Times que l’optimisme de fa vint anys ha estat substituït per la ira i el ressentiment. I afegia: “Hem patit un col·lapse de la confiança en les elits: la gent ja no té fe en què les persones que dirigeixen les coses sàpiguen què fan, o en el fet que puguem suposar que són honestes.” Al final de l’article defineix el període que vivim com l’èxit de la Cacistocràcia. Un terme que, seguint la tradició de la nomenclatura grega, s’atribueix als governs formats pels més ineptes, els més incompetents, els menys qualificats o els més cínics.
És una obvietat que qui mana en les dictadures i les autocràcies són personatges que encaixarien en el perfil dels pitjors. Al capdavall, manar per la força té aquestes compensacions. Només cal ser molt bo en la crueltat i en administrar les fidelitats amb mà de ferro. No cal que se sigui un governant eficient de cara al benestar integral dels ciutadans. Com a molt, cal garantir allò que solien assegurar els emperadors romans: panem et circenses, aliments i entreteniments, enriquiment i oci.
El que passa en les democràcies liberals, però, ja és més difícil de pair. És l’electorat que té la capacitat de triar els seus líders i, per això, sorprèn que amb els mecanismes de la democràcia es puguin entronitzar dirigents que la volen limitar: Narendra Modi, Viktor Orbán, Donald Trump, Nicolás Maduro, Daniel Ortega o Javier Milei. Des de proclames ultraliberals o revolucionàries, traspassant sovint les regles de joc del règim democràtic, saben acumular majories electorals. Tots ells tenen en comú un relat nacionalista que acompanya les promeses de millora econòmica.
Lamentablement, no cal anar a cercar aquests exemples tan llunyans en l’espai o en l’estructuració dels règims. La diversificació de posicions socials i polítiques en les societats occidentals expressades democràticament provoquen que molts dirigents siguin incapaços d’assumir els riscos de plantejar amb claredat quina és la situació i quines respostes cal donar-hi. I així s’actua a cops de volant, segons la darrera anàlisi demoscòpica. O sense convenciment, arrossegats pels acords puntuals amb les forces que els poden donar suport conjuntural. O el que és pitjor, repetint eslògans buits: llibertat, seguretat, nació...
Llavors l’electorat es veu obligat a triar entre el populisme que amaga la mediocritat i la mediocritat que s’embolica de progressisme. Si les forces emergents d’Europa, algunes ja al govern, són exemples de cacistocràcia, hom s’hauria de preguntar per què les forces que, sobre el paper, la volen combatre no en són capaces.
I lamentablement hom arriba a la conclusió que els mecanismes pels quals s’entronitzen els líders populistes són utilitzats al si dels partits i organitzacions que caldria que els combatessin. Així que, potser ens hauríem de plantejar si el problema previ rau en la cacistocràcia casolana, el govern basat en lideratges personals, de plantejaments estratègics confusos, avalats per donar cops de volant incomprensibles; lideratges que pretenen combatre les forces populistes reaccionàries a còpia de brandar etiquetes de feixista, com si les paraules màgiques allunyessin a Nosferatu.
L’independentisme en general i les esquerres del PSOE, amb el suport validat pels militants als darrers congressos, tenen incrustats aquests models que, com un motlle, repliquen els dominants. Si les grans pors del segle actual: clima, habitatge, demografia, migracions, robotització, dissolució nacional... Sobre les que cavalquen els missatges simples dels populismes estatalistes d’extrema dreta es pretenen combatre amb proclames esquerranistes o antiespanyolistes, només treballaran per fer del macronisme o el sanchisme (versió espanyola de l’anterior), el mal menor. Uns grans esforços per promoure el vot útil als que sempre manen.
Per tant, s’haurà de tenir paciència estratègica i treballar, des d’allà on es pugui, per canviar un cicle polític que no es mostra gaire prometedor a curt termini.