La política ha esdevingut una farsa on els partits centrals espanyols i catalans es llencen els plats pel cap sobre el decret òmnibus, que com que no tenen una majoria de govern clara, difícilment pot progressar sense geometries variables que imposa la correlació de forces.
Ara m’interessa poc el tema. Ho reconec. M’interessa aportar informacions i reflexions sobre qüestions de fons que ens marquen i marcaran els pròxims anys. Una d’elles, la migració. Hi ha visions simples sobre les posicions polítiques davant les migracions. Es dona com a cert que les dretes hi estan en contra i les esquerres a favor. Hi ha foc creuat entre conservadors que acusen les esquerres del fracàs de la integració i de la ingenuïtat davant la immigració i progressistes que retreuen la visió restrictiva a les dretes. En la realitat, ens hem trobat que Obama ha deportat massivament immigrants, Blair es vantava de la seva duresa i líders esquerranistes com Bernie Sanders i Jeremy Corbyn han proposat un control més alt de la immigració. O bé que la majoria de sindicats occidentals, a voltes amb la boca petita, desconfien de la contractació de treballadors estrangers per l’impacte en la seva capacitat negociadora. En aquest camp, la distància entre el que es diu i el que es fa és molt gran. I aquest deu ser el desllorigador: mentre les esquerres en general opten per fer discursos humanitaris mentre practiquen polítiques més dures, les dretes fan discursos de duresa mentre practiquen polítiques més toves de les que diuen.
Cal diferenciar els àmbits de les polítiques d’immigració de les polítiques d’integració. Es pot encertar en un àmbit i errar-la en l’altre. O encertar i errar-la en els dos. En les polítiques d’urgència de migració també cal diferenciar entre el control de fronteres i les polítiques de retorn. D’aquests quatre conceptes i analitzant des dels anys 1975 al 2012, els experts Hein de Haas, Mathias Czaika i Katharina Natter van observar el comportament en 21 estats occidentals. Les forces polítiques de dreta, de centre i d’esquerra no s’allunyaven excessivament del mateix patró. D’una banda, polítiques restrictives en controls fronterers i en expulsió; i, en canvi, liberalització en entrades legals i permanència, així com en polítiques d’integració. Les diferències entre esquerres i dretes per l’accés a la ciutadania i a l’asil eren quasi inexistents.
Com s’explica aquesta homogeneïtat transversal? Perquè la qüestió migratòria divideix internament tots els partits amb pes electoral, entre els qui posen l’èmfasi en les qüestions socioeconòmiques i els que el posen en qüestions socioculturals. Globalisme i antiglobalisme fan curiosos companys de viatge: conservadors, preocupats per la identitat nacional, sindicats i esquerra obrera són partidaris de les restriccions a la immigració, mentre els lobbies empresarials de serveis i les esquerres intel·lectuals o de classe mitjana defensen les polítiques liberals. Tenim globalistes i antiglobalistes per la lliure circulació de capitals. Tenim dicotomia pel que fa a la lliure circulació de mercaderies. I també pel que fa a la circulació de persones. O sigui que fent una simple combinatòria d’opcions podríem tenir fins a vuit posicions no coincidents sobre restriccions o liberalitat respecte als tres àmbits on es mou el globalisme.
D’aquesta complexitat real en surt una diversitat d’opinions no sempre coherents i canviants segons el moment. Així, la preocupació dels sindicats occidentals de classe encaixa amb allò que Marx va definir l’ús de l’exèrcit industrial de reserva per part de l’empresariat. Aquest, en molts moments ha utilitzat la importació de mà d’obra immigrada per obtenir una força de treball submisa i conservadora, gens procliu a unir-se a les reivindicacions sindicals. Aquesta posició prèvia pot variar un cop la immigració ja s’ha produït irreversiblement; i llavors els sindicats tracten d’organitzar-la laboralment. Tot i que el predomini de la migració en sectors de serveis desestructurats no hi ajuda.
Aquesta contradicció es reprodueix entre les opcions conservadores que basculen entre el temor al xoc sociocultural de les noves migracions i el discurs oficial de les religions predominants en aquests segments. Tant cristianisme com islamisme reivindiquen el dret d’asil i acollida. Per això, en molts llocs les comunitats religioses, esglésies, mesquites esdevenen punts d’acollida. I per això Trump també ha donat permís als seus agents per entrar-hi a buscar irregulars.
També al si de les esquerres, en principi pro migratòries, s’aixeca la sospita d’estar fent el joc al capitalisme més extorquidor en el lloc d’acollida, i a les elits corruptes dels països d’emissió que la utilitzen com a vàlvula de descompressió social i com a moneda de canvi per la seva política de diplomàcia internacional amenaçadora. Només cal recordar com Tunis, Alger, Turquia, Marroc o Bielorússia estan utilitzant el control de l’aixeta de fluxos migratoris per a obtenir avals econòmics o polítics a les seves posicions.
En nacions de baixa demografia, oimés si no disposen d’estat, fins i tot, les forces centrals dels espais polítics, es preocupen per l’impacte cultural d’una immigració massa accelerada. Òbviament, aquesta preocupació pot incidir a accentuar les mesures de prevenció restrictiva; o bé, en mesures d’integració social i lingüística, sobre la realitat consumada de la nova població.
Aquestes contradiccions flagrants que travessen tots els espais polítics i socials es volen tapar amb discursos pro o antiimmigració, maniqueus que esdevenen relats de postureig per intentar salvar els seus propis electorats. Electorats que, en el moment actual que vivim, si perceben aquesta distància entre el discurs i la pràctica dels partits centrals, acaben o acabaran votant el populisme de dreta més contundent, que encara no ha governat, o no ha governat prou per demostrar que és tan inútil com la resta. Si més no en amagar la realitat estructural del fenomen migratori i reconèixer i mostrar els encerts i els fracassos ja comprovats de les polítiques de migració i d’integració.