Sembla que diverses democràcies occidentals s’estan encaminant cap a models autoritaris i nacionalistes en sintonia amb la deriva nord-americana, ensems que en el pol competidor s’hi situa una dictadura totalitària com la Xina. I al capdamunt de tot, una tecno-oligarquia mundial amb interessos i bones relacions amb les dues grans potències i que promou els règims i les forces polítiques autoritàries, alhora que abomina dels estats democràtics i del lliure mercat i la competència.
Una diagnosi que penso que és bastant ajustada a una realitat disruptiva, no està servint perquè les forces de tradició democràtica des de la dreta a l’esquerra, la tinguin present. L’alineament d’uns i altres encara és tributari de la Guerra Freda.
Partint de la base de la capacitat de les diverses elits econòmiques i polítiques d’adaptar-se i, fins i tot, col·laborar amb les noves realitats que puguin venir, són dignes d’atenció els advertiments davant del trumpisme i derivats que han fet influents membres de la dreta democràtica a l’Estat o les mateixes manifestacions de les grans empreses alemanyes davant les pròximes eleccions.
Aquest quadre geopolític on el principal risc és el retrocés en els marcs legals democràtics no s’entén si no és l’element prioritari en la determinació de les aliances, ni que estiguin acotades a aquest àmbit. Sense democràcia, ni la dreta ni l’esquerra democràtiques podran defensar legítimament el seu model de país. I ja no diguem quan al davant tenim un conflicte Estat/nacions que perdura com a mesura determinant del grau de democràcia real.
A Catalunya, la priorització de la lluita per l’espai polític només transcorre en dues dimensions catalanisme/espanyolisme i dreta/esquerra. Aquestes opcions binàries han permès a la direcció encapçalada per Puigdemont de rebentar el darrer govern de majoria independentista. I està induint a la direcció republicana de Junqueras a seguir la línia tàctica dels Comuns de posar cordó sanitari a Junts. La CUP com que té cordons sanitaris amb tothom, hi està ben entortolligada en la irrellevància. El PSC/PSOE, quan li convé, branda l’espantall del PP i Vox i a la seva esquerra li fan de portaveus. I quan li convingui, en temes d’estat o de moderació social, pactarà amb PNB, Junts o el PP, si cal.
Si ja avui, millor que demà, i demà, millor que demà passat com a fruit d’una reacció dels perdedors, és convenient establir amb totes les forces democràtiques un programa d’acció per democratitzar el marc legal, per què no es prioritza això? De què serveix el mantra republicà i comú/podemita reiterat sobre el feixisme que ve, si quan la ultradreta arribi al poder trobarà unes estructures d’estat perfectament dissenyades per anar més enllà del que ja va el PSOE amb Pegasus, la llei mordassa o la infiltració policial en organitzacions pacífiques?
Aquest mantra no serveix d’altra cosa que per blanquejar el PSOE. Per altra banda, la millor propaganda per la ultradreta és quan, des que l’opinió progre publicada i des de la superioritat moral que s’atribueix gent d’esquerra, es nega a entrar en els debats sobre seguretat, sobre impactes de la immigració en les classes populars; i es treuen de l’armari tots els qualificatius estigmatitzadors: racisme, feixisme, xenofòbia, barrejant conceptes, adjudicant-los al que són angoixes per sentiments i/o realitats viscudes.
En el procés, al voltant de la independència es van aglutinar perspectives socials diferenciades que compartien que només en un marc de decisió català serien realitzables. Ara, en el postprocés, sembla que s’hagi perdut l’àmbit referencial nacional. És legítim i sa que es visualitzi el programa social de cadascú. Però partint sempre de la realitat nacional. Així, per ser de dreta i bussines friendly, estar a favor de l’expansió del turisme de temporada i de casino és un atac a la sostenibilitat de Catalunya i una invitació a més immigració desregulada. O també, per ser d’esquerra, i a canvi que lleis progressistes a Catalunya i recorregudes per l’estat, acabin sent aprovades a l’estat, un cop rebaixades i amb invasió habitual de competències, és un trist servei a les classes populars catalanes.
I encara més. Si s’ha ajornat per força el dia del referèndum possible, i hi ha qüestions com la política migratòria, el transport públic o el finançament que beneficien l’autogovern de Catalunya, com és que no hi ha una oferta sincera de col·laboració a Madrid o Europa entre les forces polítiques no subordinades JUNTS i ERC? Si el consens bàsic de catalanitat en cultura, educació, ús de la llengua en el consum i llocs de treball, integració social i lingüística de la immigració és ampliable a tots els partits de tradició democràtica, inclosos els federals comuns o socialistes, com és que no s’avança conjuntament en aquests àmbits?
La nit del 23 al 24 d’agost del 1939, Alemanya i la Unió Soviètica firmaren el tractat de no-agressió Molotov-Ribbentrop. La consigna del Partit comunista rus a les seves delegacions internacionals va ser incrementar la lluita de classes contra les burgesies conservadores nacionals i la traïdora socialdemocràcia. A partir del 22 de juny del 1941 amb la invasió nazi de l’URSS, la consigna canvià. I s’apel·là a la impulsió de fronts nacionals de resistència juntament amb la burgesia i la socialdemocràcia, fins feia quatre dies traïdores.
El 2 de setembre de 1949, el Secretariat del PSUC, infiltrat per membres submisos al PCE, va destituir a Comorera com a secretari general, acusat de titista, i posteriorment va ser expulsat del partit (i va morir a la presó). De fet, el titisme, el nacionalisme burgès de què es va acusar a Comorera, es basava en el fet que havia proposat la creació d’un Front de la Pàtria a Catalunya, per aglutinar totes les forces i sectors socials inclosa la mitjana burgesia per fer front al que ell anomenava el francofalangisme.
A finals del franquisme, l’esperit de Comorera inspirà el Pacte Democràtic i l’Assemblea de Catalunya, sempre mirada de reüll pels aparells centrals dels partits. Un èxit de país que es degradà amb l’acceptació d’un marc constitucional que decebia les expectatives de canvi real, tal com encara estem patint.
Així que no n’hi ha prou de la dosi de realisme sobre la situació actual ni de les lliçons de la història per rebutjar els profetes contraris a qualsevol front patriòtic o a qualsevol front d’esquerres? Quan el més probable i necessari serà constituir, més aviat que tard, un front nacional i democràtic. Les llibertats i la nació estan en risc. M’ha semblat entendre que Arnaldo Otegi, reelegit fa poc al davant d’EH-Bildu ho ha expressat meridianament a Euskadi.