Elon Musk continua acumulant titulars per la proliferació dels seus posicionaments públics a favor de la ultradreta i les forces més reaccionàries del món. Una de les seves darreres intervencions és per influir en la política interna de la Gran Bretanya repescant un cas escandalós d’explotació proxeneta a menors pakistaneses que es veu que no va ser atacada amb contundència per les autoritats del moment. L’altra és en suport a l’AfD alemany que tracta Hitler de comunista i que promet acabar amb els aerogeneradors i tornar a dependre del gas rus, a part del tema estrella migratori. Però no parlar de migracions o enfocar-ne els debats a partir de prejudicis ideològics no ens soluciona el tema. Només alimenta les posicions més simplistes, siguin d’extrema dreta, com la que fomenta Musk, o les del progressisme bonista.
Estic rellegint el llibre Los mitos de la inmigración. 22 falsos mantras sobre el tema que más nos divide de Hein de Haas, catedràtic de la Universitat d’Amsterdam i Professor de Migració i Desenvolupament a la Universitat de Maastricht. És una aportació interessant, tot i que no coincideixo plenament amb totes les conclusions a les quals arriba. N’hi ha una que és una obvietat que no tothom vol reconèixer: la immigració és un fenomen estructural, de sempre i que no deixarà d’existir. La qüestió és com s’aborda per minimitzar-ne els impactes negatius. En aquest sentit, vaig quedar gratament sorprès de la intervenció en una taula rodona del rector de l’església de Santa Anna de Barcelona, especialitzada a acollir refugiats i sense papers, que, allunyant-se del discurs bonista, constatà que la immigració és problemàtica pel qui l’ha de practicar i per les comunitats d’acollida.
El professor de Haas evidencia com des de posicions oposades es creen relats dicotòmics i anàlisis caricaturesques. Aquesta falsedat de dades i de relats acaba comportant polítiques ineficaces. Les disputes ideològiques a favor i en contra de la immigració no deixen espai a les proves factuals que permetin elaborar alternatives serioses. L’exageració dels desavantatges o dels avantatges es patrimonialitza des de l’antiglobalisme i del globalisme, respectivament. Però el debat sobre la lliure circulació o no de persones no està en sintonia de forma coherent amb la posició sobre la circulació de mercaderies o capitals. Les exageracions en un sentit o en el contrari només serveixen per tapar la incapacitat real de les polítiques “dures” o “toves” d’immigració, d’uns i altres. I, a més, en alguns casos es fan polítiques que acaben agreujant la problemàtica.
Parlem dels tres primers mites que enfoca el llibre de de Haas. El primer és que la immigració es troba en màxims històrics i que els governs estan desbordats per una marea migratòria. Si ens agafem a les dades històriques i als nombres relatius, en relació a la població mundial els nivells de migració són estables, al voltant del 3%. El que ha canviat és la direcció dels fluxos. Fins a la segona postguerra mundial eren els europeus els principals migrants. I ara en són els receptors. Excepte el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda, que de sempre han estat territoris de captació, la resta d’estats occidentals han experimentat el canvi passant de ser emissors a receptius. Però globalment les xifres són idèntiques. La principal migració de l’era industrial sempre ha estat la de proximitat entre el món rural i l’urbà al si d’un estat determinat. I en un segon nivell, ha estat entre estats veïns d’una mateixa regió. A Europa, òbviament, ens toca de ple el canvi de direcció, però ens mirem el melic, perquè les migracions massives es produeixen, ara mateix, cap al Golf Pèrsic, algun país del Golf de Guinea, Sud-àfrica, o l’Extrem Orient. O, també, dins d’estats grans com la Xina, Brasil o Nigèria.
La teoria que la millora del transport ha accelerat la migració és poc demostrable. Sempre s’ha migrat per tots els mitjans quan ha convingut. I ara, podria estar passant al revés. La tecnologia digital permet assentaments humans amb una certa qualitat arreu i la deslocalització industrial en recerca de mà d’obra més barata ha frenat importants potencials migratoris. I queda clar que en les societats més urbanitzades la migració des de la ruralia està esllanguint-se.
El segon mite és que les fronteres s’han descontrolat. I molts polítics presenten la immigració com un assalt a les fronteres perpetrat per estrangers. Però, la major part de la migració no es fa assaltant fronteres sinó de forma legal, amb més o menys revolts: passaports i visats de treball o turista. És el cas dels llatinoamericans a Espanya. O dels expats, migrants europeus d’alt nivell econòmic. Però, curiosament, aquest flux majoritari no atrau l’interès dels mitjans de comunicació que se centren en els elements més dramàtics de les migracions. Després de la Segona Guerra Mundial, amb milions de morts i destrucció del teixit productiu, molts estats centrals europeus van facilitar immigracions laborals, des del sud primer, des de la perifèria est-europea, nord-africana o turca després. Molts cops els governs, darrere la retòrica antiimmigració i de control de fronteres, han fet els ulls grossos davant la munió de treballadors sense papers que s’ocupen en sectors d’economia submergida o alegal: agricultura, construcció, hostaleria, treballs domèstics i de cures personals.
En l’article d’avui, acabem amb un tercer mite: el món s’enfronta a una crisi de refugiats. Segons la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats de l’ONU, travessar una frontera en recerca de protecció contra la violència és un dret humà. Per això és una contradicció parlar de sol·licitant il·legal d’asil. El problema és que no hi ha un acord solidari entre els potencials estats receptors de refugiats, tal com es va comprovar en el cas sirià, on només Alemanya va actuar clarament com a país d’asil. En tot cas, també cal entendre les paraules de Michel Rocard, un dels millors polítics d’esquerra que ha tingut França, el 1989, essent primer ministre: “La France ne peut pas accueillir toute la misère du monde”.
Quines són les dades? Entre 1985 i 2021 la població refugiada mundial oscil·là entre 9 i 21 milions de persones, entre el 7 i el 12% del total dels migrants. Segons dades d’ACNUR, el 2017 un 80% dels refugiats residien en algun país veí al seu. És un cas que tenim present ara amb els sirians a Turquia, que el 2018 en va acollir 3,6 milions, un 4,4% de la seva població que era de 82 milions. També ho confirma el fet que un 92% dels refugiats africans romanen a Àfrica. Com també és cert que fins a un 85% dels refugiats avui es troben en països en vies de desenvolupament.
Hein de Haas es pregunta per què les dades facilitades per ACNUR semblen demostrar una allau de refugiats. I després d’estudiar a fons les dades arribava a la conclusió que les xifres s’incrementen perquè s’ha ampliat la base estadística de les dades incorporant-hi països que abans no es consideraven. I també, perquè han incorporat els desplaçats interns dels diversos estats. Segons l’autor, els increments sobtats de refugiats són episòdics en funció dels conflictes de cada moment. En el passat, després de la 1a Guerra Mundial es desplaçaren quasi 10 milions d’europeus; amb la creació de l’estat turc, quasi dos milions. Durant la 2a Guerra es desplaçaren 60 milions d’europeus. Al final de la guerra, un total de 175 milions. Un 8% de la població mundial de l’època, lluny del 0,3% del total mundial de refugiats actuals.
Segons de Haas, molts cops la dramatització de les xifres actuals de refugiats, també té per finalitat recaptar més fons per les organitzacions que s’hi dediquen. En tot cas, no cal menystenir l’efecte que en els moments culminants de la demanda d’asil té sobre les poblacions receptores immediates que queden desbordades i poden provocar rebuig. Com també, cal considerar farisaica l’opinió bonista que criticava que Europa i els països com Polònia acollissin amb les mans obertes els ucraïnesos refugiats, i no així els procedents de llocs més llunyans. Com si la proximitat de veïnatge o cultural no sigui una raó perfectament defensable de prioritat d’acollida. Que cadascú s’ho apliqui a ell mateix: a qui prioritzaria en l’acolliment a la mateixa llar: familiars, coneguts o desconeguts?