La força d’una idea té molt a veure amb la credibilitat del prescriptor. Si una idea te la ven algú solvent i articulat, que no t’ha enganyat mai, o que n’és un expert reconegut, és fàcil que l’hi compris. Si la mateixa idea te la ven un arreplegat, una persona sense coneixements sobre la qüestió, o que ja t’ha enganyat abans, no en faràs cas. La idea no en té cap culpa, és la mateixa en tots dos casos, però un prescriptor és creïble i l’altre no. Hi ha altres factors, com l’oportunitat –Victor Hugo: “no hi ha res més poderós que una idea a la qual li ha arribat el moment”–; els altaveus disponibles –si controlo tres cadenes de televisió, la meva idea tindrà més possibilitats de prosperar que si només tinc llapis i paper–; i la relació de la idea en qüestió amb els fets comprovables –la llei de la gravetat l’experimentem cada dia, per tant, no la discutim–, però la prescripció és clau.
Això és així en tots els àmbits de la vida, però sobretot en política, el regne de la persuasió. El polític no pot ser expert al mateix temps en economia, cultura, salut, educació, agricultura i canvi climàtic, però ha de ser capaç de parlar de totes les matèries amb solvència, i si li toca governar, no només n’ha de parlar, sinó que ha de prendre decisions importants en tots els àmbits. Per tant, s’ha d’envoltar d’experts, escoltar-los, filtrar i jerarquitzar la informació, i saber explicar i convèncer, especialment quan la idea o la decisió van a contracorrent. El polític no neix creïble, va construint la seva credibilitat a través del temps amb l’acumulació d’opinions, accions i decisions. I també la pot anar perdent pel mateix mecanisme. Un polític que perd la credibilitat esdevé un mal prescriptor i deixa de ser útil per a les idees que defensa.
El darrer baròmetre del CEO ha certificat que la idea de la independència passa pel seu pitjor moment des de 2015. 40% a favor i 54% en contra. Perquè se’n facin una idea, el millor moment de la idea va ser l’octubre de 2017, 49% a favor i 40% en contra. No per casualitat, el mateix baròmetre presenta unes dades demolidores per als dos principals líders independentistes. Només un 11% dels enquestats diu que el seu líder preferit per presidir Catalunya és Carles Puigdemont, i –atenció– un testimonial 3% contesta Junqueras a la mateixa pregunta. El cas del líder d’ERC és especialment sagnant: només un 17% dels propis votants d’ERC el prefereixen com a president.
L’última enquesta d’IPSOS per a La Vanguardia també pregunta pels líders polítics catalans, i els resultats van en la mateixa direcció que el CEO. A Carles Puigdemont l’aprova només un 20% de la població, i el 78% el desaprova. A Junqueras –que havia estat durant anys el líder més ben valorat de Catalunya– l’aprova un 28% i el desaprova un 64%. Salvador Illa els atropella tots dos en aquest índex: al líder socialista l’aprova un 53% i el suspèn un 37%. Les dades indiquen que Puigdemont i Junqueras han deixat de ser uns prescriptors creïbles del projecte de llibertat nacional. És raonable pensar que fins que l’independentisme no renovi en profunditat la seva alineació de prescriptors, la idea de la independència continuarà perdent força.