Elena Massot és vicepresidenta de l’Associació de Promotors de Catalunya. Aquesta setmana ha fet saber a la premsa que l’entitat que representa ha demanat a l’ajuntament que en aquells edificis on hagin de conviure pisos a preu de mercat lliure i pisos de protecció social, permeti fer-hi dues porteries diferenciades. Per entendre’ns: una pels rics i una pels pobres. Argumenta que la convivència pot ser “complicada”, que hi ha compradors de pisos de luxe que no volen barrejar-se amb la resta de mortals i que és clar, ells han de vendre pisos i així no es pot. No consta que hagi dit res sobre una tercera porteria per als negres, tot i que segur que hi ha compradors de pisos de luxe que no volen compartir ascensor amb un negre. Tot arribarà, el client sempre té raó i els pisos s’han de vendre.
Andrés Martínez Arrieta és fundador de l’associació de jutges conservadors Francisco de Vitoria, president en funcions de la Sala Segona del Penal del Tribunal Suprem, i ha estat el ponent en el recurs de Laura Borràs contra la sentència de quatre anys i mig de presó que li va imposar el TSJC per prevaricació i falsedat documental. El senyor Martínez Arrieta diu a la sentència que a Laura Borràs no li correspon l’amnistia perquè els fets jutjats no tenen res a veure amb el procés independentista. El que diu el jutge és cert, però resulta que Martínez Arrieta forma part del mateix Tribunal Suprem que ha negat l’amnistia a Puigdemont, Junqueras i companyia malgrat que els fets jutjats sí que hi tenen tot a veure. És la versió judicial de l’acudit de l’Eugenio: Si els fets no tenen a veure amb el procés no hi amnistia. I si hi tenen a veure? Tampoc, tampoc.
Antonio Garamendi és el president de la CEOE, patronal dels empresaris espanyols, i per fer la seva feina de lobbista cobra uns 400.000 euros bruts anuals. Si s’introdueixen les dades que se’n coneixen en un simulador de sou net, surten uns 16.000€ nets mensuals en 14 pagues. Està casat amb María Acha Satrústegui, de la família aristocràtica propietària del Palacio del Negralejo, a Madrid. En nom de la CEOE, Garamendi s’ha oposat a totes i cadascuna de les pujades del Salari Mínim Interprofessional, que quan Pedro Sánchez va pujar al poder, al 2018, estava en 735,9€. L’argument de Garamendi davant de cada pujada ha estat el mateix: pujar l’SMI provocarà el tancament d’empreses i atur. No ha passat en cap dels casos, però la cançoneta no ha variat. No consta cap comentari de Garamendi sobre el fet que l’SMI (ara, 1.184€) no doni ni per pagar el lloguer mitjà a Barcelona (1.194€).
Encara sota la dictadura franquista, en Quico Pi de la Serra va compondre el seu tema “Si els fills de puta volessin, no veuríem mai el sol”. Si preguntes al ChatGPT sobre aquesta cançó, contesta que és “una crítica mordaç i carregada d’ironia contra el poder, la corrupció i la hipocresia de les elits (...) La cançó va ser prohibida per la censura franquista, com moltes altres de Pi de la Serra i altres artistes de la Nova Cançó. Malgrat això, es va popularitzar gràcies a concerts i enregistraments no oficials. Amb el temps, ha esdevingut un clàssic de la música de protesta catalana (...) Tot i que la cançó va ser escrita en un context dictatorial, el seu missatge continua sent rellevant”.