Hi ha la creença falsa, de vegades difosa interessadament, que el procés independentista va ser la resposta de Catalunya a l’agressivitat espanyolista de l’últim govern de José Maria Aznar i a la catalanofòbia desfermada a les Espanyes –“¿Es aquí donde se firma contra las catalanes?”– durant el procés d’elaboració de l’Estatut. A aquesta lectura del procés com una reacció catalana contra la dreta espanyola hi contribueix el fet que l’esprint final (2012-2017) va coincidir amb els governs de Mariano Rajoy.
La cronologia, però, diu una altra cosa. La resposta de Catalunya a Aznar no va ser l’estelada, sinó la rosa socialista: rècord històric del PSC en unes eleccions generals (els 25 diputats de Carme Chacón, claus per fer president José Luís Rodríguez Zapatero) i, mesos després, Pasqual Maragall president de la Generalitat. Alineament total Catalunya-Madrid amb un programa progressista i de reconeixement de l‘Espanya plural. “Apoyaré el Estatut que apruebe el Parlament de Catalunya”, va proclamar Zapatero davant d’un Sant Jordi enfervorit i un Maragall eufòric. 13 de novembre de 2003. Aquella foto condensa com cap altra la resposta catalana a Aznar.
L’oportunitat era única però el PSOE no només no va complir, sinó que va liderar la primera tanda de retallades de l’Estatut –el “cepillo” d’Alfonso Guerra–, i és així, amb el PSOE incomplint des del govern, com va començar l’escalada sobiranista. La primera gran manifestació independentista a Barcelona es fa al 2006 (18 de febrer, “Som una nació i tenim el dret de decidir”), essent presidents Zapatero a Madrid i Maragall a Catalunya, i com a resposta a les retallades de l’Estatut al Congrés, les del PSOE. Faltaven encara quatre anys per a la sentència del Tribunal Constitucional.
Penso en tot això mentre veig les imatges dels usuaris de Rodalies caminant per les vies per escapar dels trens avariats aquesta setmana. Què connecta aquestes imatges amb aquells anys d’incubació del procés? Doncs el record de la segona gran manifestació sobiranista, també amb presidents socialistes a Madrid i a Catalunya. Potser algun lector en recordarà el lema: “Som una nació i diem prou! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures”. 1 de desembre de 2007. Riuades i riuades de gent que van provocar un gran impacte polític i mediàtic. Indignació pel servei de Rodalies i reclamació de la gestió catalana de l’aeroport del Prat. Els dos presidents socialistes, el d’allà i el d’aquí, van prometre solucions. Han passat 18 anys, els usuaris de Rodalies encara caminen per les vies, el Prat el continua controlant AENA, i tornem a tenir dos presidents socialistes.
La setmana pintava perfecta per al relat de la Catalunya pacificada: anunci del retorn de la Caixa i el president de la Generalitat rebent el Rei al Mobile World Congress per primera vegada en molts anys. Però Rodalies ha espatllat la foto i ens ha recordat a tots, també als dos presidents socialistes, que les raons estructurals objectives que van provocar el procés encara són aquí, immòbils impertèrrites, mirant-nos als ulls i afectant les nostres vides. 18 anys després som on érem: dos presidents socialistes, Rodalies en flames, i el PP atiant la catalanofòbia (ara per la condonació del FLA, el finançament i la delegació de competències en immigració). S’admeten apostes: quina forma agafarà el nou procés?