Després d’un cicle electoral catastròfic i de la reelecció d’Oriol Junqueras com a president del partit, en el proper congrés del mes de març els militants d’ERC tenen moltes coses a reflexionar. Potser una bona manera de començar seria preguntar-se com és que un partit que a priori és el que més s’assembla a la centralitat de la societat catalana té només 20 diputats. Per totes les enquestes sabem que la majoria social se situa en el republicanisme –o el rebuig a la monarquia-, s’autoubica del centre cap a l’esquerra, i vol o bé més autogovern o bé directament la independència. Què li falla a ERC, si sobre el paper té el millor posicionament del mercat?
En aquest context de necessitat d’idees, l’exdiputat a Madrid Joan Tardà ha mogut fitxa amb la proposta de –cito textualment el seu article al diari ARA– “deixar de ser un partit polític exclusivament independentista” i “substituir l’objectiu final de la independència, fixat en l’article 2 dels estatuts des de la darrera dècada del segle XX, pel de la proclamació de la República Catalana”. Paraules majors. Tardà imagina “una Esquerra convertida en el gran contenidor de tot el sobiranisme nacional (...), punt de trobada de les persones que se senten cridades a conquerir totes les sobiranies a què una societat ha d’aspirar per garantir la socialització de la riquesa i el benestar”, incloses aquelles que anhelen “una República Catalana articulada amb l’estat espanyol”.
En el fons, la proposta és un retorn a l’ERC dels anys 30, que no era formalment independentista, però que incloïa els independentistes del moment. Certament, l’ERC de Macià i Companys que va governar Catalunya era un partit contenidor: catalanistes d’esquerres, separatistes, republicans federals, sindicalistes de totes les tendències, tots convivien en un partit socialment hegemònic que, salvant les distàncies històriques, s’assemblava molt al que ara somien Tardà i el grup de militants que el segueix. Però, és això el que ara necessita Catalunya? I més concretament, és això el que ERC ha de fer per superar la seva crisi?
D’entrada, la proposta de Tardà és contraintuïtiva: prescindir de l’etiqueta independentista –i, per tant, regalar-la a Junts i a la CUP– precisament quan l’independentisme ha arribat més lluny que mai i ha protagonitzat el cicle mobilitzador més important de la història contemporània de Catalunya, demostrant el seu potencial rupturista. ERC va agafar la bandera de la independència a les catacumbes, i l’abandonarà precisament ara que la idea està normalitzada i ha demostrat ser capaç d’assolir majories absolutes al Parlament? Comprenc i comparteixo que la derrota del procés mereix replantejaments, però em fa l’efecte que el problema no el té l’etiqueta, sinó més aviat els etiquetats, que han de millorar molt. Per cert, en què es diferenciaria dels Comuns, l’ERC que imagina Tardà?
Sembla com si el veterà militant li atribuís a la independència els defectes i errors dels independentistes. Es pot aspirar a ser un partit hegemònic per la via de l’ambigüitat –ser moltes coses alhora– o per la de l’excel·lència, la credibilitat i el nas polític, sense haver de renunciar a res. La independència és una bandera forta i té un suport social molt alt. Amb aquesta bandera ben alta i amb un candidat heterodox com Gabriel Rufián, ERC va arribar al milió de vots i va guanyar dues eleccions generals consecutives a Catalunya. És obvi que en aquell milió de vots n’hi havia molts que no eren estrictament independentistes, però que van veure en ERC una eina útil per defensar els seus interessos i els del país, per tant, els republicans ja han fet de partit contenidor quan ha estat creïble. A ERC no li cal deixar de ser estrictament independentista, només li cal tornar a ser creïble.
Que la conjuntura ja no és la del procés és obvi. Les amenaces a la democràcia són greus, des de l’extrema dreta als oligarques tecnològics i la Catalunya dels vuit milions és un país molt complex que no es pot pensar des dels dogmatismes. Però precisament són canvis que, des d’un punt de vista d’esquerres, encara fan més necessària la independència com a paraigua polític de la resta de sobiranies a conquerir i com a palanca mobilitzadora cap a una societat molt més democràtica i justa. Humilment, jo recomanaria als militants d’ERC que no s’equivoquin de problema i se centrin en com fer del seu partit un espai d’excel·lència organitzativa, d’atracció de talent sectorial, de coherència discursiva, de compromís radical amb la solució dels problemes concrets de la majoria, i de bones pràctiques en l’exercici del poder. Amb tot això, faran que la independència estigui més a prop.