Gesticulacions públiques a banda, tothom surt guanyador a la seva manera de l’episodi de Casa Orsola. Els inquilins hi podran continuar vivint en condicions justes, el Sindicat de Llogateres no només mobilitza sinó que ha fet un salt qualitatiu i ja condiciona l’agenda política, el propietari ha tret un rendiment del 50% de la seva inversió especulativa (després de llegir la seva carta victimista, cal dir que ja ens agradaria a tots plorar amb els seus ulls), i l’Ajuntament s’ha tret de sobre un gra al cul mediàtic i ha guanyat temps. Casa Orsola ha deixat de ser un tema, però el conflicte de l’habitatge es manifesta més cruament que mai i amenaça amb una explosió social.
Diem conflicte i no crisi de l’habitatge perquè una crisi pot ser conseqüència de l’atzar o de factors naturals i/o incontrolables. A Barcelona no som davant d’una crisi sinó d’un conflicte, perquè és obvi que hi ha en joc interessos i visions del món incompatibles i ara, per fi i gràcies al Sindicat de Llogateres, els dos bàndols estan organitzats. El passeig triomfal de tants anys de l’entramat immobiliari, avalat per males lleis i protegit pel silenci mediàtic, s’ha acabat per culpa de la seva pròpia avarícia. Borratxos d’inversions de rendiment fabulós, els especuladors no van calcular les conseqüències que la classe mitjana se sentís també afectada i amenaçada d’expulsió de la ciutat. Han tocat nervi i Barcelona ha tret el que li queda de ciutat en el millor sentit de la paraula ciutat: comunitat, convivència, sentit de la història, voluntat de ser.
El conflicte està servit i la solució està en mans de l’autoritat democràtica. Barcelona ha estat durant dècades un paradís dels especuladors gràcies a les lleis emanades de l’Ajuntament, la Generalitat i l’Estat. Igual que si la llei permetés matar i robar hi hauria molts més assassinats i robatoris, si la llei permet i facilita especular, hi ha especulació. No és “un problema complex de difícil solució”, com els agrada dir als que ja els va bé l’estat de les coses per confondre la gent. Si hi ha voluntat política, repetim, si hi ha voluntat política, és un problema fàcil de resoldre. Només cal que les lleis emanades dels homes que han permès arribar a la situació actual –lleis que van ser molt fàcils de fer, per cert–, siguin substituïdes per lleis també emanades dels homes i també fàcils de fer que retornin a l’habitatge la seva funció social i primordial.
El discurs públic de l’alcalde Collboni va, aparentment, en la bona direcció. Defensa la regulació pública, diu que vol acabar amb la trampa dels lloguers de temporada, s’ha compromès a acabar amb els habitatges d’ús turístic, i afirma que els pisos són per viure-hi i no per especular. Però el Sindicat de Llogateres i entitats de recerca urbana com Idra denuncien que per darrere l’ajuntament s’està preparant per acabar amb la norma que obliga els grans propietaris a fer un 30% d’habitatge protegit, cosa que convertiria gairebé 4.000 immobles en potencials Cases Orsola. Quin Collboni tindrem? Si vol ser l’alcalde del sentit comú, té una oportunitat d’or: les urnes s’han alineat i tant a la Generalitat com a l’Estat hi mana el seu partit. A més, Illa i Sánchez fan el mateix discurs que ell. No hi ha excuses, doncs, per no acabar amb aquest conflicte.