Vaig assistir a l’acte de presentació de la candidatura Nova Esquerra Nacional(NENa) pel pròxim congrés d’ERC. Els que tenim una edat i vivim la cinquena transició i canvi de direcció republicana estem satisfets de veure la capacitat i potència de l’equip que es va presentar. Deixant de banda que s’han quedat a la banqueta desenes de quadres joves i de mitjana edat molt experimentats i que ja exerceixen o poden desenvolupar tasques de partit o institucionals en molts àmbits. Vaig veure que els fonaments del relleu republicà són sòlids. Ara, dependrà que en el mes i escaig que resta fins al dia de la votació interna aquest equip acabi de convèncer els indecisos. Malgrat la persistència d’alguns analistes polítics en centrar en una batalla personal el congrés, els fets van desmuntant aquest relat. I amb una sola pregunta: l’anomenat rovirisme, la NENa, s’ha configurat entorn d'un programa pel país i pel partit, superant l’etapa de l’anterior secretària nacional; el junquerisme, pot subsistir sense Junqueras?
Des de fa un any, membres alliberats al partit o en institucions han treballat sigil·losament per fer ineluctable una nova candidatura del president tant al partit com a la presidència de la Generalitat, quan l’impediment legal se superi. No hi ha hagut cap mena de voluntat d’acord sobre el futur, amb la resta de la direcció que va sortir elegida conjuntament amb la presidència, no fa pas tant. Un acord que consistís a compartir la lectura del moment polític i el pacte per un relleu acordat a la direcció. El junquerisme posà tots els ous en un sol cistell. Però la cistella s’ha esberlat. No tindrà una sola candidatura, previsiblement tres o quatre. No tindrà un retorn per aclamació a la coreana com estava previst. I pot tenir, o bé una derrota, o una victòria pírrica, que, de fet, és una derrota diferida. Mentrestant s’ha activat la màquina del fang, el jo, jo i més jo, i l’ambigüitat en els posicionaments (tot és mentida i veritat alhora) tan característics, que permeten agradar a tothom i acaben emprenyant tothom.
Dissabte passat, a la sala d’actes de l’INEF vam veure una emocionada i clamorosa rebuda a Ernest Maragall. Vam sentir una defensa crítica, assumint que hi ha hagut errors, alguns de grossos, del llegat positiu del Govern Aragonès i de la secretaria de Marta Rovira. I moltes propostes clares en boca de Xavier Godàs, Alba Camps, Teresa Jordà i Raquel Sans. ERC camina cap al centenari i ho farà intentant fer confluir, com fa cent anys, totes les forces socials, econòmiques i culturals en una convenció republicana. I el primer pas serà la celebració l’any 2025 de la Conferència nacional de les esquerres independentistes i sobiranistes. Aquesta és una prioritat clara.
La NENa abona l’acatament dels acords de la militància. El no a l’ingrés en el govern Illa i el control sobre el compliment de l’acord d’investidura, amb eventual retirada de suport en cas d’incompliment. També esmena les formes de negociació en el cas de l’Ajuntament de Barcelona que van provocar la caiguda del Govern Aragonès i un greu perjudici a la campanya al Parlament. La militància té dret a decidir. I Nova Esquerra Nacional, ara mateix, és contrària a entrar al govern de la capital.
El president d’ERC no serà el candidat a la presidència a la Generalitat. Es dedicarà plenament al partit i aquesta tasca no la farà subsidiària de cap ambició institucional. Com ara la candidata a secretària nacional no estarà pendent de ser tinenta d’alcalde minoritària del govern de Collboni. Així mateix, aquesta candidatura garantirà la traçabilitat de les decisions de la direcció i de la comunicació, superant males pràctiques passades de les quals només la secretària sortint n’ha assumit la responsabilitat política. I per això mateix Godàs va expressar la seva voluntat per al retorn d’Ernest Maragall.
En l’acte de l’INEF es va afirmar que Esquerra Republicana ha de recuperar l’emancipació davant de l’esquerra sucursal i de l’independentisme de centredreta. Que Esquerra ha d’ampliar la base per assemblar-se al país, el de les classes populars, els que es guanyen la vida treballant; però no ha d’ampliar la cúpula del partit amb paracaigudistes que el fan acostar a un partit del règim, amic de les grans patronals o de les jerarquies religioses. Textualment, es digué que, per la NENa, Esquerra no ha d’agradar a tothom. ERC tria quins són els seus: les classes populars de tots els Països Catalans. I això pronunciat per persones que es guanyen i s’han guanyat la vida com autònoms o en l’economia social i assumint responsabilitats de criança i familiars, en algun cas en solitari, té molt valor.
Per això se’m fan tan creïbles aquestes paraules. L’Esquerra Nacional creu que els lideratges han d’estar al servei dels militants i electors d’un partit; i no al revés, amb la militància al servei d’un lideratge. O també, l’Esquerra Nacional, apel·lant a tothom, en el camí cap a la independència i la justícia social, i en el mentrestant en defensa del treball, l’habitatge o la llengua, té una èpica: picar pedra, picar pedra i picar pedra.
I una reflexió final per als espais sociovergents que saliven amb l’actual debat republicà. Només els dirigents amb visió estratègica d’ambdós pols històrics dominants saben que els convé una ERC forta, capaç de recollir el suport popular que li pertoca i posar-lo al servei de Catalunya amb les aliances que calgui en cada moment. Només els dirigents tacticistes aspiren que triomfi alguna de les candidatures que volen situar ERC en situació subordinada a un pol o l'altre. Aquests no s’adonen que una Esquerra no emancipada, al final, tampoc els serà útil per irrellevant. I menys ho serà per al país.