Acabem de viure al País Valencià un episodi de malgovern de manual on la irresponsabilitat política ha provocat centenars de morts en no activar les alertes a temps i voler evitar els confinaments com a obsessió de l’extrema dreta, ja amb la Covid. Està per veure que la gravetat dels fets comporti cap cost polític per als seus responsables. Em temo que, seguint el patró dels votants dretans, no passarà res, com no va passar res al País Valencià amb els precedents de Zaplana i Camps embolicats en diversos casos de corrupció. O a Madrid, amb Ayuso triomfant per sobre del desastre de la Covid i de les martingales del seu soci. Perquè la dreta espanyola, brandant la bandera rojigualda, la xenocatalanofòbia i apropiant-se del lema de la llibertat, no cal que passi comptes de res. En aquest marc social tan còmode, la vida dels partits de dreta transcorre d’un lideratge a l’altre, amb decapitacions despietades dels personatges amortitzats, sense que trontolli res. Com a molt, hi ha una autoregulació de l’electorat per vasos comunicants entre els partits de la dreta postfranquista, la neofranquista o la populista-falangista.
No és així en el món dels partits de tradició democràtica, on les banderes de qualsevol mena es poden brandar temporalment per aglutinar l’electorat, però on la coherència entre el relat i els fets, influeix en el comportament electoral, sobretot en el nivell de participació. L’electorat progressista des del centredreta al centreesquerra no s’ho empassa tot. Per això, vivim en aquesta conjuntura tan especial, on les majories formades per aquests partits aguanten en poques comunitats autònomes i al Congrés de Diputats pels pèls. I per això, els congressos en marxa en el conjunt d’aquestes forces poden donar pistes de si s’avança o no cap a la consolidació dels respectius espais electorals, gràcies a sintonitzar amb els anhels de la població a qui es volen adreçar i adequar el relat que fan amb els fets que practiquen. Aquests partits seran capaços d’endreçar-se?
En el proper Congrés del PSOE, Sánchez què oferirà, a part de la pervivència del seu equip? L’hem vist fa pocs anys desitjar governar amb el Ciutadans de Rivera, ja desaparegut i rebutjar el que significava Podemos. L’hem vist aplaudir les mesures repressives contra els protagonistes del procés d’autodeterminació català i fer seguidisme del Partit Popular en aquest terreny. L’hem vist forçat a negociar amb Esquerra al mateix temps que es vantava de liquidar l’independentisme a Catalunya. L’hem vist aguantant les atzagaiades de l’espanyolisme de Page o d’Ayuso, però les seves polítiques d’inversions continuen prioritzant la gran Castella en detriment de l’eix mediterrani. El proper congrés del PSOE, em temo que serà un lífting d’esquerranisme en drets personals i de posar en valor allò que ha hagut de pactar per força amb les forces de les esquerres nacionals. Quan cada pas que es fa en la millora del marc democràtic, en defensa del plurilingüisme, en mesures socials no prové de les conviccions pròpies sinó de la pressió dels socis conjunturals, es mostra un PSOE ancorat en el felipisme i en l’ADN socialnacionalista espanyol que impregna les elits regionals socialistes a l’Aragó, Castella-la Manxa i tants llocs. Sánchez podria acabar-se-la de jugar i imprimir un gir històric cap a un federalisme plurinacional creïble, però crec que no ho farà. I guanyarà el Congrés amb gestos gattopardescs. Quan arribin a cada regió els congressos del PSOE, el ball de bastons estarà servit, mentre els del PP-Vox que hi manen s’ho miren rient.
També acaba de celebrar-se el Congrés de Junts en el que Carles Puigdemont, després de dos anys de retirada formal de la presidència, hi torna. Cal reconèixer que la pròrroga de l’hiperlideratge a Junts, de moment funciona, tot i que presentant-se a tres eleccions les ha perdudes totes. Un partit tendre com Junts se la juga a una sola carta. I el mateix lideratge que va conduir o acompanyar a una part de l’espai convergent cap a la muntanya de la confrontació virtual, ara vol liderar el retorn a la plana del centredreta d’ordre, tradicional de CiU. Les darreres votacions en temes d’habitatge, elèctriques, impostos, seguretat, immigració, ho indiquen. Personalment, crec que és positiu que ho facin per reconnectar amb el seu electorat.
Però, aquest lideratge que va prometre la independència ràpida no té credibilitat per dirigir la nova etapa. Oimés quan, com a mínim, té tres llastos evidents. El primer, la incompatibilitat de la presidència de Junts amb la del Consell de la República; un organisme obsolet envoltat de dubtosa gestió democràtica i denunciada gestió econòmica per part de Toni Comín. El segon, és l’obsessió per l’hegemonisme al si del catalanisme. Des del 2017, Junts ha combatut Esquerra Republicana titllant-la de traïdora i tèbia, ha fet saltar el darrer govern independentista perquè no el presidien ells, i ara, que creuen que tenen ERC tocada, es presenten com els experts en capacitat negociadora i nou pal de paller. Sentíem Toni Castellà definint Junts com el lloc on s’agrupi tot l’independentisme i on hi càpiguen els catalanistes que no ho són. L’hegemonisme és la pretensió d’amagar la seva posició de centredreta per tal de poder alimentar el somni del partit únic, on ERC desaparegui de l’escenari. I el tercer llast, que pot pagar factura demorada, és la forma fulminant d’apartar personatges de la fidelitat a l’hiperlíder, com Laura Borràs, quan convé.
Per altra part, l’esclat del cas Errejón ha posat la cirereta a un pastís que ja es prometia descompost davant del proper Congrés de Sumar. L’enèsim intent d’afegir una altra marca, una altra capa a la nina russa de l’esquerra alternativa al PSOE, on en el format més petit sempre apareix el Partit Comunista. Després del 15-M, Podemos havia arribat a superar el PSOE en alguna enquesta. El cel estava a tocar, però la pressa per homologar-se com a partit del sistema va ser letal. Pensant que les expectatives electorals definien una hegemonia social sòlida en comptes de continuar amb perfil alternatiu al règim es van començar a fer-li gestos de complicitat. Però les estructures profundes d’estat, que es van visualitzar especialment en el procés amb les seves accions repressives policials i judicials, també els havien posat en la mira.
D’entrada, el món de Podemos-Sumar, com va dir Errejón, va considerar que allò li quedava lluny. Però, després van anar per ells i, finalment, també pel PSOE. L’invent de Sumar anava destinat a confirmar la deriva tàctica, el passar d’un relat ampli de defensar els de baix contra els de dalt a centrar-se especialment en els drets d’identitat personal, tolerant la pervivència de polítiques econòmiques del PSOE properes a l’oligarquia i de polítiques de no depuració dels aparells. Els seus creixents mals resultats i la bifurcació en la diagnosi han significat una segona escissió: la de Sumar-Podemos després de la dels anticapitalistes fa uns anys. Ara, no veig cap alternativa, sota una sigla o una altra, que retorni a una centralitat social alternativa.
En el proper congrés d’Esquerra Republicana es dirimeixen dues grans opcions. La de Nova Esquerra Nacional que malda per recuperar l’espai del centreesquerra d’una esquerra nacional emancipada que no es vol subordinada ni al centredreta, ni a l’esquerra sucursal; i que posa l’èpica en el fet de picar pedra, del tornar a les trinxeres quotidianes per la llengua, el treball de qualitat, l’habitatge, la mobilitat, el finançament just, en la perspectiva de la independència. On el lideratge sigui cooperatiu i es desvinculi de les aspiracions institucionals; i on les decisions tinguin el trajecte transparent, basades en el debat i la meritocràcia i no en la fidelitat.
L’altra opció recorda molt els punts febles de l’independentisme de centredreta i de la minvant esquerra alternativa. L’opció Junqueras es basa en un hiperlideratge que, com el de Puigdemont, va dirigir una via ràpida i unilateral a la independència fracassada; i que tot i no poder-se presentar a les darreres eleccions per inhabilitació, ha decidit sempre en persona totes les llistes electorals, ha presidit en protagonisme d’actes i cartells totes les campanyes i on ara mateix l’acompanyen en la candidatura les cares visibles de les eleccions al Congrés i a les europees i els responsables de les eleccions municipals; tres dels quatre grans fracassos electorals recents. Per això, la credibilitat per recuperar els centenars de milers de vots perduts és escassa. Aquesta opció, en els fets, està copiant tot el pitjor de la tradició dels comuns, ex-Iniciativa: proposar-se com a complement de l’àmbit socialista, imitant-ne els tics de verbalisme esquerranista, però massa cops allunyant-se de les demandes majoritàries de les classes populars catalanes. Aquesta posició subordinada, que trenca amb la tradició d’una esquerra nacional emancipada, es cobra, com ha fet sempre el món d’Iniciativa, amb l’obtenció de càrrecs polítics o parapolítics en les estructures municipals i metropolitanes per un centenar de professionals de la política.
Llavors, el partit només fa nosa, per més que es proclami que els militants decideixen. Només calen fidels; i els seguidors s’assoleixen amb amenaces a la continuïtat laboral d’alguns, o amb les promeses de nous càrrecs: aspirants a alcaldies, nous portaveus parlamentaris, càrrecs de confiança, fent fora quan calgui els infidels. I on hom es permet menysvalorar els organismes elegits com el Comitè executiu o el Consell Nacional i amenaçar la Comissió de garanties i el Canal ètic per tal que posposin les seves conclusions. El proper Congrés d’ERC determinarà si els militants decideixen aquesta segona opció, resignats, per continuar en el cul-de-sac actual com la resta de forces de tradició democràtica, o volen emprendre el vol amb alegria cap a nous horitzons sense llastos del passat, on ERC torni a despuntar com a punta de llança d’un rellançament nacional i d’esquerra.
Finalment, resta per comentar, breument, la darrera assemblea de la CUP. Després del procés Garbí, francament només es veuen canvis de cares per a practicar la seva tradicional política de comentaristes des de la grada del camp. Cap voluntat de baixar a jugar el partit per a enfangar-se. Però, pel que sembla, les crítiques a les suposades renúncies dels altres partits d’esquerra o independentistes no han comportat cap creixement electoral de la CUP, ans al contrari: desaparició de Madrid, de Barcelona, de grans ciutats i pèrdua de grup parlamentari a la Ciutadella. Molta reflexió, també a fer encara.
Així que sembla que estem tocant fons, tot i que alguns perseveren en seguir cavant. Seria el moment de fer un cop de cap si d’una vegada es vol combatre a la dreta eficientment i no només amb dialèctica ideològica, si es vol superar els partits demòcrates del règim, la sociovergència, i no ser-ne subordinats. Ho apuntava en un tuit l’escriptora Jenn Díaz. Ara és el moment de la confluència de les esquerres independentistes i sobiranistes entorn d'un programa comú d’acció immediata, sense prejudicis ideològics, adreçat a la majoria social de les classes populars que assumeixi les contradiccions secundàries que hi haurà, per centrar-se a combatre les contradiccions principals que oposen classes populars i productives catalanes contra l’oligarquia extractiva espanyolista. Llavors potser mourem el milió d’electors que s’han quedat al sofà darrerament.