La llengua catalana, el finançament just, l’habitatge i la mobilitat per tren són els quatre temes més importants que sobrevolaran el debat de política general d’aquesta setmana. Tots ells d’un calat enorme  i que la direcció d’Esquerra Republicana, amb Marta Rovira al capdavant, va saber posar sobre la taula de la negociació de la investidura. El calat és tal, que el cas del finançament ha somogut tot el tauler polític i territorial de l’Estat. Les contradiccions al si del PSOE han esclatat obertament. I les del PP circulen en sordina oposant els barons valencians, balears i murcians que desitjarien calladament que Catalunya se’n sortís per poder anar al darrere atesa la seva coincidència de maltractament fiscal, contra els de les autonomies amb superàvit fiscal permanent. I una contradicció més de fons, que l’estat i els seus governs oculten sistemàticament: la de la concentració de recursos i poder en els aparells centrals de l’Estat, mentre es manté una pèrdua relativa de pes d’autonomies i ajuntaments.

En aquesta nova fase política d’independència gradual, la direcció de Marta Rovira és la que ha situat el full de ruta possible per avançar, ja sigui perquè s’assoleixin quotes de poder progressives, ja sigui perquè cohesionem la nació, ja sigui perquè ajudem a crear contradiccions a l’estat confiscador i homogeneïtzador. I d’això, en tirarem els propers anys en forma de lluites institucionals i de carrer, o en forma d’iniciatives constructives i alternatives de la societat civil, un cop abandonada la nostàlgia.

Aquesta opció d’ERC, després d’un cicle de davallada electoral que ha afectat en grau divers el conjunt de les forces independentistes, és el primer símptoma del rellançament. On ja està naixent el nou, tot i que queda encara molt de vell per superar. Som a les portes d’un Congrés republicà que marcarà l’acceleració d’aquest impuls de canvi, o pel contrari, s’empantanarà en la continuïtat de lideratges esgotats. Què n’esperem molta gent de la nova direcció?

1. Una direcció on els seus membres sàpiguen entendre que la política professional és un servei transitori i que els bons lideratges que han protagonitzat un període polític fan un pas al costat quan aquest s’acaba.
2. Unes persones dirigents que no pretenguin manar des de l’ambigüitat de posicions quan arriben moments claus com fa poc ha estat el posicionament sobre la investidura, per tal d’acontentar tothom.
3. Una manera de governar el partit que no es basi en el repartiment de càrrecs i ocupacions per tal de garantir-se la fidelitat personalitzada. I de vegades en connivència amb poders econòmics molt allunyats dels postulats d’ERC.
4. Una direcció d’un partit laic on caben totes les confessions, els agnòstics i els ateus, però que mai pot travessar la línia roja de la laïcitat fent de transmissió de pressions de la jerarquia catòlica volent impedir la creació d’una comissió parlamentària sobre la pederàstia.
5. No pot ser una direcció que al mateix temps que amb una mà propicia aquest filó democristià, amb l’altra abona pactes exprés amb el PSC i el PSOE imitant la trajectòria de Sumar i dels comuns. Pactes precipitats i de rebaixes.
6. Una direcció on la presidència i la secretaria no vagin destinades a exercir de conseller primer d’un govern Illa i de tinent d’alcalde de Collboni, quan en el primer cas la militància va votar que no i en el segon encara no han votat. Dirigir un partit com ERC ha d ‘estar lliure de condicionants governamentals.
7. Una forma de comunicar que liquidi per sempre més les anomenades campanyes de contrast, anònimes i que, en canvi, promogui el debat intern com no s’ha fet massa els darrers anys, i empoderi a la militància i als seus representants a donar la cara defensant obertament la posició política republicana combatent aferrissadament les posicions dels competidors polítics de la sociovergència que sistemàticament ataquen ERC.
8. Una direcció que sàpiga imprimir en els seus actius en els governs locals i nacional una manera de fer que sumi seriositat en la gestió i discurs polític comprensible per la massa central de les classes populars. Els nostres governants no poden aparèixer com a simples gestors.
9. Uns dirigents que assoleixin que ERC s’assembli al país, però no a tot el país. Només al de la gent que treballa, les classes mitjanes i obreres. Lluny d’un model catch-all, arreplega-ho tot, que només se’ls permet a partits que han assolit primer amples hegemonies socials entre la gent que li és propera. I que molts cops acaba situant aquests partits dins de l’statu quo.
10. Una direcció que faci que els reptes de cohesió nacional i social siguin assumits com la nova bandera èpica per la militància i l’electorat. No és moment de prometre victòries fàcils ni ràpides. Cal picar pedra.
11. Una feina de rellançar en aquesta línia les lluites compartides amb entitats i partits fent compatible el cercle concèntric dels qui maldem per assolir algun dia un estat propi i el cercle més ampli dels qui, no compartint aquest objectiu, comparteixen el de la millora de l’autogovern i la cohesió nacional.
12. I una aposta per establir llaços internacionals al si de l’estat espanyol (bascos, gallecs...) i fora de l’Estat per defensar la democràcia, contra l’autoritarisme i el populisme i en la defensa de l’autodeterminació dels pobles.

Crec que aquests desitjos personals de cara a la nova etapa d’ERC, compartits amb altres vells companys de compromís republicà, poden ser desenvolupats per la proposta de la Nova Esquerra Nacional de cara al proper congrés republicà.