Europa està en xoc. A les eleccions europees hi ha hagut una ensorrada dels Verds i les esquerres al centre i sud, i una pujada de l'extrema dreta. Només al nord, les forces de progrés socialdemòcrates resisteixen bé per la seva evolució cap a la intervenció de l'estat en l'economia i l'allunyament del bonisme. L'estat del benestar està morint d'èxit, l'augment de prestacions, tot i el mal repartiment, i la pèrdua de la cultura de l'esforç han generat un individualisme desmesurat. La minorització del pes econòmic europeu, la seva inseguretat militar, la seva feblesa estratègica en subministres industrials, informàtics o farmacèutics, el fracàs del neocolonialisme francès a l'Àfrica, substituït per Rússia i Xina, la bomba demogràfica a l'Àfrica i altres continents, la davallada de la natalitat autòctona, la militarització de les fronteres i la inexistència de cap política seriosa per ajudar que la gent no hagi de migrar, són algunes de les debilitats que justifiquen el vot emocional reaccionari, en ser mal abordades pels partits centrals conservadors, liberals i socialdemòcrates i pels qui en pretenen ser l'alternativa progressista: verds i esquerres alternatives.
A Espanya, no sembla que aquests debats siguin prioritaris i prevalen discussions endogàmiques entre els dos principals partits del règim del 78 que no aborden la composició oligàrquica de l'economia, ni la podridura dels aparells de l'Estat, ni la concentració creixent de poder a Madrid en un model radial que voldria condemnar les perifèries peninsulars a la funció de platges i apartaments turístics. Només el conflicte Catalunya-Espanya ha sotragat els fonaments del règim i ha posat en evidència l'estructura autoritària i opaca dels aparells policials i judicials de l'Estat. Empès per l'acció internacional i la dependència parlamentària, el PSOE ha hagut de moure's. Però el que predomina és un intent de retornar al bipartidisme PP-PSOE, fonament del règim. Els intents de trencar-lo han estat derrotats a escala estatal amb l'extinció de la dreta autoclassificada de liberal de Ciutadans i amb l'esquerra del PSOE (Sumar-Podem) en fase de marginalització. Només han resistit les esquerres nacionals (BNG, Bildu, ERC) a Galícia davant del PP-PSOE, a Euskal Herria davant PNB-PSOE i a Catalunya davant Convergència/Junts i PSC.
En aquests contextos europeu i espanyol, Catalunya aborda un final de cicle polític. ERC ha estat determinant en els diversos canvis de conjuntura. Ho va ser el 1931, des de la majoria social i política. Ho va ser el 1980, tot i ser la cinquena força, facilitant un govern Pujol per assentar el primer autogovern. Ho va ser el 2003, des de la tercera posició, facilitant l'alternança d'esquerres i el procés de reforma federalitzant de l'Estatut, i ho ha estat del 2012 fins al 2019, estirant la via no violenta unilateral a la independència, una part d'aquesta penúltima etapa com a primera força electoral.
Aquesta reconeguda capacitat d'ERC per liderar processos disruptius, que com deia fa poc Francesc-Marc Álvaro, fa dels republicans una estructura d'estat, no es tradueix després en la seva capacitat per mantenir-ne els guanys. Les debilitats tàctiques i de presència social i mediàtica d'ERC, la força de l'estat jacobí i les vacil·lacions del duet sociovergent, han propiciat que la reacció a cada avenç hagi estat dura cada cop. Ho va ser la ressaca de l'Estatut frustrat del 2006, amb Rajoy i Mas amb el govern dels millors suportat pel PP i les retallades; o ho ja està essent l'actual ressaca del post 1-O-2017, on per primera vegada des del 1980 el catalanisme no sucursal (ja no parlem d'independentistes) és minoritari al Parlament. I amb tot, el govern republicà d'Aragonès ha fet virar la nau del descrèdit institucional de la Generalitat dels darrers anys cap a la seriositat, amb evidents errors en algunes conselleries massa preocupades per deixar empenta innovadora sense saber-ne el suport o l'eficiència, però també, amb grans avenços en una situació de pandèmia, guerra d'Ucraïna, sequera i canvis estructurals.
S'han abordat amb valentia i, a voltes, poques competències, la Catalunya dels vuit milions d'habitants, la crisi de l'habitatge, la consolidació de l'economia industrial, l'alerta amb la llengua catalana, l'acceleració de la transició energètica... Tenint al davant emocions de difícil encarrilament com l'angoixa demogràfica i cultural, el cost de les externalitats de l'allau migratori i l'allau turístic que van relacionats per la tipologia de treballs precaris que es generen, la sensació d'estrangerització de la població d'origen local. Aquest brou de cultiu alimentat irresponsablement des del centredreta sociovergent, ha acabat inflant la ultradreta. I això ho han fet compatible, cínicament, amb ser els principals promotors del desarrollisme tradicional del turisme i la construcció de treballs estacionals i precaris.
I pel que fa al conflicte amb l'Estat, hi ha hagut guanys evidents de la negociació: reconeixement del conflicte polític en la mesa bilateral, indults, eliminació de la sedició, amnistia i nombrosos posicionaments d'organismes internacionals denunciant les mancances democràtiques d'Espanya. Llavors, si la gestió de l'autogovern és raonablement correcta i innovadora, si el conflicte amb Madrid ha aconseguit evidents èxits parcials, per què ens hem situat en una alta desafecció de les classes populars catalanistes, que no ha estat capitalitzada en absolut pels principals adversaris polítics d'ERC, la pinça sociovergent? S'explica per la insuficient penetració social i mediàtica republicana, l'acomplexament sistemàtic davant els pols soidisants d'esquerra o nacionalista evitant el debat polític i ideològic amb Junts i PSOE per buscar la distensió, i l'erosió permanent a ERC procedent dels qui s'havien repartit el país i el pastís durant 40 anys, amb el suport dels qui els han fet molts cops de companys de viatge, comuns i CUP, respectivament.
Per tant, l'acusació creuada d'haver tornat a l'autonomisme, o haver-hi tornat poc, no pot acomplexar ERC de dir on som i com podrem construir la nació amb les eines que tenim ara, mai renunciant a tenir-les totes. I cal dir, alt i clar, que la via unilateral a la independència i de moviments ràpids queda descartada per temps. També, per la correlació de forces socials, majoritàriament conservadores, és ingenu esperar una via ràpida de transformacions socials, energètiques, residencials. L'hiperindependentisme i l'hiperesquerranisme es poden instal·lar en el tot o res. Llavors, serà res, donades les forces de cadascú. Qui no vulgui adoptar la còmoda posició de comentarista esportiu des de la grada, ha d'apostar pel reformisme disruptiu social i nacional i ha de baixar a l'estadi a jugar amb les forces que té, sabent que alguns partits els perdrà, d'altres empatarà i en pot guanyar algun.
Caldrà posar emoció en picar pedra, en la construcció d'una Catalunya on el català torni a ser llengua comuna, on l'ocupació industrial derroti la precària, on aprofitant conjuntures favorables es puguin arrencar a l'Estat temes crítics com el transport públic, el finançament just, la llengua blindada constitucionalment, la democratització homologable o les seleccions esportives nacionals. Llavors, els dirigents de partits independentistes que els va tocar agafar la bandera de la unilateralitat ràpida estan en condicions de credibilitat per liderar la nova etapa? Fins i tot, compartint-la intel·lectualment, l'electorat no entén el que pot considerar un canvi de camisa. I aquesta etapa nova no és autonomisme- almenys per a ERC-, perquè l'autonomisme és el gradualisme per encaixar Catalunya a Espanya (40 anys de pujolisme i socialisme). En canvi, el gradualisme independentista i d'esquerres és, lluitar, pas a pas, per a les conquestes socials i nacionals que ens portin a l'emancipació nacional i social.
Aquests anys heroics amb fites positives, però les conseqüències negatives dels quals encara estem pagant, alguns de forma personal i cruenta, han estat encapçalats per lideratges que van saber imprimir emoció i valor a les accions empreses. La bandera del canvi nacional i social possible a curt termini era brandada per aquest col·lectiu. L'experiència acumulada per aquests lideratges, en un moment d'acceleració històrica i també en la ressaca i repressió posterior, és incommensurable. Quina organització humana prescindiria d'aquest capital humà a l'hora d'encarrilar els nous passos? Sincerament, cap organització sana. Ara bé, un partit és una entitat que ha de passar comptes periòdics amb l'electorat. I el que està clar és que la notorietat i simpatia personal que puguin haver generat aquests lideratges no s'ha de confondre amb la credibilitat que tenen ara per aixecar noves banderes i nous reptes.
Puntuar alt en les enquestes d'opinió o triomfar en les visites perquè es volen fer selfies amb tu, no assegura res. Yolanda Díaz, per exemple: tot just ara empata en valoració amb Sánchez; fa un any el superava de bastant. El resultat de Sumar: arrossegar l'organització a la paperera de la història. Els cicles històrics tan intensos i dramàtics tenen penyores. I Esquerra Republicana es mereix: primer, no perdre cap actiu personal acumulat en aquests anys, però situant-lo en les funcions estratègiques adequades a les habilitats i capacitats demostrades; i segon, fer sorgir noves fornades de lideratges que no estiguin percebuts per la població com els qui van ser determinants en la via anterior de canvi ràpid i no gradualista. Per tant, em felicito del gest de pas al costat (no a la paperera, no fotem!) de Marta Rovira i Pere Aragonès i que tinguin la valentia de continuar al davant de l'organització en aquests mesos crucials per a Catalunya i per a ERC. I per això, també he signat el manifest dels 300 publicat per Nació. Tothom és necessari, ningú és imprescindible.