Opinió

Model de país i de partit

«Hi ha qui aprofita per no mullar-se en el debat polític i, en canvi, muntar una nova estructura piramidal de cara a una futura presidència d’hiperlideratge i engegant ventiladors. Fa mal a ERC i al país»

Josep Huguet
15 de juliol de 2024, 19:00
Actualitzat: 19:06h

Primera foto. L’estampida de Vox per recuperar el perfil autònom d’extrema dreta i vincular-se al grup europarlamentari dels Patriotes amb Orban, Le Pen i Salvini no és un tema menor. El PP aprofitarà l’ocasió per dotar-se d’una imatge més centrada i obrirà joc cap al PSOE, en temes d’interès nacional espanyol. El PSOE podrà no dependre, quan li calgui, de l’esquerra alternativa, de l’esquerra independentista i del centredreta nacionalista. La clau que donava fins ara l’aritmètica parlamentària pot esmussar-se.

Segona foto. Aquesta realitat fa més incomprensible que Junts es negui a acordar amb Esquerra els elements més immediats que necessita Catalunya: finançament, infraestructures, llengua, habitatge, suport a la transició energètica i climàtica. Una altra cosa són els programes socials on hi ha posicions clarament diferenciades i on Junts comparteix model de país desenvolupista amb el PSC; i Esquerra no. Es reconegui obertament o no, hem entrat en un nou capítol històric on la via ràpida i unilateral a la independència s’ha frustrat (aquí, i a Escòcia i al Quebec) i passem a una via gradual i multilateral, on caldrà defensar trinxeres estratègiques de país: llengua, finançament i progrés econòmic i social. Llavors, caldria que en els temes nuclears totes les forces centrals, siguin independentistes o no, s’entenguessin pel bé de Catalunya. I deixar pels models socioeconòmics respectius les discrepàncies.

Tercera foto. Fa uns anys, a Espanya, l’espai de Podemos va trencar el bipartidisme PP-PSOE; a Catalunya fou ERC qui esbotzà el bipartidisme PSC-CiU. Però no hem de perdre de vista dues coses. Una, que en els moments de màximes posicions de Podemos allà, i d’ERC aquí, la massa de votants s’ha decantat per un centredreta/esquerra molt moderat i gens trencador amb l’estatus econòmic. Dues, que l’espai mediàtic, subsidiari del règim a Espanya i a sociovergència a Catalunya,  juntament amb la Brunete judicial/policial, han actuat per trinxar els espais emergents. Errors polítics i de gestió, i conflictes interns, en ambdós casos de podemites i republicans, han alimentat i alimenten una operació per dinamitar els dos espais. El macronisme sociovergent català espera amb candeletes la punxada republicana i la seva satel·lització.  

Quarta foto. Catalunya i les seves classes populars necessiten noves banderes més properes i aglutinadores de tots els segments descompostos: qui es queda a casa emprenyat perquè no va culminar la independència, qui s’hi queda perquè ja no la veu possible a curt termini, qui es va sentir incòmode per l’acceleració amb què es va passar del dret a decidir a la via ràpida i qui essent catalanista no independentista s’ha quedat sense referents o s’han passat al vot sucursal. Junts ha de recuperar la seva centralitat social, però continuant agitant les plataformes a les xarxes i la direcció de l’ANC contra ERC, no ho assolirà. I especulant amb el transvasament de vot, menys, com ja s’ha vist. A l’espai d’esquerres, la gran tasca pendent és promoure una aliança de segments socials i polítics situats en el marc de l’esquerra independentista i sobiranista (ERC, CUP, Podem). Només amb aquest Front Popular Sobiranista es pot competir amb garanties de mobilització contra la campanya de retorn de l’hegemonia sociovergent de perfils macronistes. Retorn acompanyat de biaixos discursius que estan contribuint al creixement de l’extrema dreta catanyola (PP-Vox-Aliança) i facilitar que en el supòsit de noves eleccions encara pugin més; i l’Orriols assoleixi grup parlamentari per sobre de la CUP i Comuns.

Cinquena foto. La investidura d’Illa o noves eleccions marquen un dilema complicat que la irresponsabilitat dels grups sociovergents que comparteixen model de país deixa en mans d’ERC. S’han marcat clarament les demandes d’ERC: complir primer els acords anteriors no acomplerts, continuar executant les polítiques antirepressives pendents, continuar dialogant sobre el referèndum i les tres carpetes de país: finançament, llengua i progrés socioeconòmic (treball industrial, habitatge assequible, transició climàtica, drets personals...). D'acord amb uns acords, si hi són, la militància d’ERC votarà. Però en ple debat precongressual és exigible per decència política que quan s’hagi de fer la proposta a la militància, qui surti a defensar-la sigui la secretària general republicana Marta Rovira i el fins fa quatre dies president del partit i que vol tornar a ser-ho, Oriol Junqueras.

Per acabar, un videoclip. Tot això succeeix en ple debat intern precongressual d’ERC. On es delimiten tres posicions tàctiques cada cop més diferenciades. El Col·lectiu 1 d’octubre, partidari de fronts independentistes estructurals, que vol dir posar-se a roda de Junts i les seves claques. El junquerisme que, en boca del seu portaveu estratègic Joan Tardà, parla de col·laboració i confrontació amb el PSC/PSOE, és a dir, tria com a únic soci possible el macronisme de Sánchez i Illa. I finalment, el que crec que és la línia de la centralitat de l’esquerra nacional definida ja en temps de Carod/Puigcercós, que implica no moure’s de l’autoestima en el propi projecte, capaç, com ja hem demostrat al llarg de la història recent, de triar a favor del país, en funció de cada conjuntura quina era la millor opció. En dues dècades vam governar amb socialistes per assolir un nou Estatut i després amb CiU/Junts per entomar el repte del referèndum i les primeres trompades posteriors.  

En el proper Congrés triem tot això i el model de partit. Té sentit continuar amb un model presidencialista i d’hiperlideratges quan s’ha superat l’etapa d’acceleració, on la prudència i l’eficiència demanaven una línia de comandament unilateral de dalt a baix? Aquest model ha provocat disfuncions, errors comesos pel paper excessiu de responsables de segona fila, amb massa pes del màrqueting i la demoscòpia i l’absència de debat entre la militància. Passar full al canvi de cicle històric, al final dolent del cicle electoral i al model de partit piramidal, només es pot fer amb el pas al costat del tàndem que ha liderat l’etapa. Com ho han fet els partits a Escòcia, Quebec i en altres nacions amb estat. D’aquesta etapa piramidal n’estem pagant preu reputacional per alguna mala praxi inacceptable de la qual s’estan depurant responsabilitats. Ara bé, qui aprofita aquesta realitat complicada per fugir i per no mullar-se en el debat polític sobre model de país, partit i lideratge, i, en canvi, muntar, des de fa mesos, una nova estructura piramidal de cara a una futura presidència d’hiperlideratge i engegant ventiladors, està fent mal a ERC i al país.

Nascut a Manresa, soc enginyer i historiador. Vaig ser diputat des del 1995 al 2004 i conseller de la Generalitat des del 2004 fins al 2010.

El més llegit