Amb mirada llarga, dos segles ensenyen molt sobre les constants en la història d'un país. Enguany, que es commemoren dos-cents anys del naixement d'Anselm Clavé i Víctor Balaguer i el centenari de la mort d'Àngel Guimerà, és un bon moment per reflexionar-hi. Dos segles on les capes dominants a Madrid i les seves subalternes catalanes, amb els canvis cosmètics que ha calgut en cada moment, han maldat per preservar el seu poder econòmic i social infiltrant i usant l'estat al seu servei. Aquestes capes dominants sempre han tingut una versió més liberal i una de més conservadora, que han batallat per dominar el poder polític, intentant agrupar darrere seu una bona part de les classes populars, enarborant banderes ideològiques contraposades.
A Catalunya, carlins i liberals al llarg del segle XIX, catalanistes de la Lliga i lerrouxistes, després. I en l'etapa contemporània, convergents i socialistes es repartiren territorialment i per franges socials el predomini polític. Només en els moments disruptius republicans es produïa una conjunció de les capes populars que de forma habitual havien estat atiades a enfrontar-se, o a abstenir-se de la política eixorca. La Gloriosa i la Primera República, on foren protagonistes Balaguer i Clavé i nasqué políticament Guimerà en ple inici de la Renaixença, fou un d'aquests moments. La Segona República, amb l'eclosió hegemònica d'ERC, en fou un segon moment. I el punt àlgid del moviment cap a la República catalana, 2015-2021, n'ha estat el tercer moment. Només en aquests moments disruptius s'han produït una homogeneïtzació del mapa electoral on ja no es diferenciava la Catalunya de l'interior de la metropolitana, dividides habitualment entre "conservadors" i "liberals". En aquests períodes efímers, el republicanisme confederal o independentista ha liderat el conjunt de classes populars metropolitanes i de l'interior. Una altra característica d'aquests moments és una intensa activitat reformadora o transformadora en tots els àmbits que sempre comporta alguns fracassos per la dificultat o la mateixa incompetència, per la resistència social a canvis d'avantguarda o per la magnitud de les expectatives creades. Amb tot, molts dels canvis engegats poden ser combatuts quan tornen els governs de l'alternança, però enyorats per molta gent que els va viure amb esperança; o bé, poden ser incorporats definitivament pels nous governs en la llista de progressos socials assolits.
Crec que si algú en dubtava, i més en el marc de les tendències europees, Catalunya ha entrat en una fase de restauració parcial del binomi convergent-socialista. Només cal mirar els darrers mapes electorals. Domini territorial interior pel món convergent. Domini metropolità i demogràfic pels socialistes. Amb una estirada a banda i banda de l'extrema dreta d'arrels carlines i de l'extrema dreta franquista.
Aquest és el mapa de conjuntura i no sembla que això vagi a variar a curt termini, mentre no es reagrupin les forces de progrés republicanes amb projectes entenedors, poc ideologitzats i compatibles pel conjunt de classes populars, siguin d'interior o no, siguin de la procedència que siguin. Mentrestant, però, la composició del panorama català va sofrir en els darrers vint anys la fi del bipartidisme majoritari, amb l'accés d'ERC com a tercera força en disputa, on en el període 2003-2010 i des del 2015 fins ara, ocupa una plaça en el pòdium de partits al Parlament.
Aquesta realitat tripartida, juntament amb la necessitat de les dues forces que han tornat a encapçalar el rànquing de no abandonar la centralitat social, crec que hauria de convidar a abordar de forma consensuada els grans reptes que aborda el país. I això, al marge del tipus de Govern que es configuri. La darrera legislatura, a cavall del darrer moment disruptiu, ha comportat una voluntat republicana d'establir grans pactes nacionals, que tenen precedents en altres èpoques. Aquests pactes marquen alguns dels objectius estratègics que caldria assolir si no volem que el país se'ns esllangueixi: llengua, indústria, transició energètica, salut, educació, societat digital… I en queden per fer o completar: habitatge, aigua, immigració...
Els reptes socials, culturals i econòmics són immensos. No es podrà avançar en aquests reptes ni tan sols amb un govern que tingui majoria i una oposició que se li tiri a la jugular a cada decisió que es prengui. Així que, crec que en aquests moments, el primer que cal és reclamar a les dues primeres forces parlamentàries si es comprometen a desenvolupar els acords que van signar durant l'etapa del Govern Aragonès. En segon lloc, quins nous pactes nacionals estratègics ofereixen per asserenar el país i accelerar els canvis que pertoquen pel bé comú. En ambdós casos, estic convençut que una força amb sentit patriòtic i progressista com Esquerra Republicana s'hi sumarà.
També està clar que qualsevol d'aquests pactes poden significar sacrificis o canvis per minories que hi són contràries, i que aquestes s'alinearan amb la demagògia dels extrems, tan de moda a Europa. Quan es parla de cordons sanitaris és parleria. L'únic cordó són els fets que ajudin a les majories socials, sacrificant, quan calgui, interessos corporatius. En un país europeu central o nòrdic, unes circumstàncies d'emergència com les actuals donarien lloc a governs de concentració nacional o molt transversals. Està a les mans de PSC i Junts d'homologar-se amb Europa o de continuar en la línia de la política llatina de molt soroll per a no res. En tot cas, ni que s'acabi optant per un govern en minoria o majoria justa, seria imperdonable que les forces amb més responsabilitat només es posessin d'acord en el país de ciment i cambrers; i, en canvi, aturessin els acords transversals necessaris pel país, entre els quals un acord de finançament just i sobre la mobilitat, inclosa RENFE.
Dit tot això, personalment, crec que seria un mal senyal per a l'electorat que el primer test per tal d'abordar una legislatura amb unes mínimes regles de joc compartides ja no s'aprovés. I aquest senyal el donarà la capacitat de pactar una mesa del Parlament que se situï en la centralitat de les forces de tradició democràtica siguin més o menys catalanistes.