Això s’allarga. I fa de mal portar veure com les diverses forces polítiques i algunes de les civils que van liderar el procés cap al referèndum es dessagnen de forma inútil per a la necessària represa nacional. Encara es viu d’equivocades diagnosis que només fan que allargar l’agonia d’uns moviments que han cobert una fase històrica ja superada. Ho deia l’altre dia Xavier Antich quan considerava que era inútil pretendre l’hegemonia dins del camp independentista perquè no hi serà mai. Ni hegemonia sòlida independentista en el marc català. Ni hegemonia socialista en el marc del centreesquerra català. I en un titular, Lluís Llach que ha atiat el merder com ha volgut, s’atrevia a recomanar la retirada del partit de Junqueras i Puigdemont.
En tot cas, la societat catalana, com moltes europees, tendeix a l’increment de la diversitat. I ara mateix, aquesta s’amplia amb l’aparició amb força d’opcions populistes que fan bandera del tancament identitari i de la por als canvis demogràfics produïts per l’escassa natalitat i la immigració. Davant d’això, a Catalunya els electors no fanatitzats contemplen amb estupor com des del centredreta català s’ha criminalitzat l’esquerra independentista com a traïdora, i es verbalitza la incompatibilitat amb els socialistes mentre s’hi pacta quan cal. O bé, des de la candidatura de Junqueras a ERC es defensa una especialització tàctica en els acords amb els socialistes, actuant de facto com a En comú Podem amb estelada. O bé, des d’àmbits cupaires i d’alguna fracció marginal republicana només es contemplen acords amb el món de Puigdemont. O des d’En Comú Podem posen vetos al món postconvergent, mentre accepten els vots del PP o de Cs per mantenir-se en el poder. O la tendència reiterada del PSC actual de moure’s només per necessitat i no per convicció cap a un retorn a una centralitat catalanista, mentre els seus padrins del PSOE tarden minuts a aigualir qualsevol acord amb ERC, mentre la direcció d’Esquerra aguanta i ha aguantat sistemàticament punyalades dels socis socialistes i convergents, entomant-ho de manera naïf.
Aquest espectacle d’hipocresies molt gesticulades, que fa molt soroll, però no aborda seriosament la problemàtica de la gent normal, arrossega cap a l’abstenció i cap al populisme d’extrema dreta la majoria de l’electorat. Però, crec sincerament que en la negociació per a la investidura d’Illa, Marta Rovira i la direcció republicana actual, amb l’absència irresponsable del fins fa quatre dies president del partit, han estat al nivell de les necessitats populars: finançament, llengua, mobilitat, treball de qualitat, habitatge, drets de les dones... Aquest bon acord ha rebut les desqualificacions habituals dels juntaries de tot allò que no protagonitzen ells; i es produeix en paral·lel a una ofensiva per terra, mar i aire de l’espanyolisme més dur del PP i de les baronies del PSOE. Aquesta pinça endimoniada facilita els dubtes al PSOE i paralitza massa la reacció de la direcció d’Esquerra, encaterinada amb els debats interns.
La incapacitat de reacció republicana en els debats tàctics amb les forces amb qui es fa frontera és el pecat original que va portar algú de la direcció republicana a emprendre una via fallida i rebutjable de comunicació. Sense compartir la literalitat de les reflexions d’un jove militant a la Xarxa, en Rubén David Borràs, crec que són assenyades: “Al nostre partit tothom ha sigut Junquerista i Rovirista. La prova: els resultats congressuals anteriors. També, tothom s'ha solidaritzat amb la seva situació sempre. Dit això, amb tot el que ha passat, ni l'un ni l'altre poden encapçalar res al partit. Les raons són evidents. Crec que la Marta Rovira faria bé de no aparèixer més en els mitjans i acabar quan abans la seva vinculació amb la direcció per no malmetre més la imatge del partit. Cal esclarir moltes coses i calen noves formes de fer política. L'Oriol Junqueras no pot encapçalar aquest partit. Des d'un despatx a Calàbria dos anys no és creïble que no en sabia res. I si no en sabia res, res garanteix que no pugui tornar a passar una cosa similar. Un president que no coneix el que fa el seu partit, no pot presidir-lo. Que la informació aparegui als mitjans, trossejada, volgudament en dates clau, fa pensar que Junqueras i el seu entorn, sí que en tenien coneixement. No ho han posat al servei de la militància, sinó que ho ha utilitzat en benefici seu i en perjudici de la imatge de totes. És per això, que cal una #NovaEsquerraNacional, amb noves formes de fer, on hi hagi una traçabilitat de les decisions. Que el Consell Nacional sigui un òrgan de control i de debat útil, dels seus membres cap a la direcció i no al revés. Per això, necessitem nous lideratges".
És tota una etapa de la direcció d’ERC que li ha tocat liderar el procés cap a l’1-O, arrossegant a Convergència, tenint molta paciència, arriscant la militància i simpatitzants en bona part de l’operatiu del referèndum. I posteriorment, encapçalant les polítiques de solidaritat; i un cop detectada la correlació de forces, iniciar la via de la negociació/confrontació que és la que està desencallant, no sense dolor i a mitges, alguns dels culs de sac on estàvem i estem ficats. Aquest és el llegat de liderar una via ràpida, però ara hem passat a una via gradual. I no poden encapçalar els mateixos líders la nova etapa. I més, si s’ha comès un greu error en la comunicació del partit aquests darrers anys.
Els partits del règim es permeten tenir campanyes en A, B i C gràcies a la influència en els mitjans de comunicació entre altres coses. El PP i l’estat profund ja tenen la justícia, la policia patriòtica i els mitjans de comunicació per executar accions en A, B, C fins a Z. El PSOE, també controlant una part dels mèdia i aparells de l’Estat (recordem el no aclarit cas Pegasus). Junts i l’espai postconvergent, amb la galàxia de digitals patriòtics i la tropa pròpia i dels satèl·lits versionant i insultant a les xarxes, amb alguns trols, però majoritàriament amb noms i cognoms, sense complexos, diputats, consellers i presidenta del Parlament, quan calia, han donat la cara i han utilitzat moltes vies que els són favorables per comunicar-se, atacant.
En canvi, Esquerra, sense aquest entorn favorable havia d’assumir desacomplexadament i donant la cara les seves polítiques i denunciar quan calgués les dels seus socis. No ho va fer. I aquest greu error s’empara en la filosofia d’un president que ara vol fer veure que no hi era. El relat de “Junquerisme és amor i algú dubta que jo soc bona persona” és un programa prepolític basat en una falsa ingenuïtat que va avalar la inacció en el combat ideològic. Inacció seguida des de la secretaria quan de forma ingènua es recomanava: “No escalem els debats amb Junts per mor de la Unitat”. O des del Govern, que en cada sessió negociadora amb el PSOE, no es preparava els punyals per respondre a la sistemàtica manipulació que el govern de Madrid feia dels resultats negociadors. I a conseqüència de la inanició comunicativa en el combat ideològic cara a cara, algú de la direcció republicana es devia creure que aquella es podia compensar amb campanyes B, amb mariachis i autovictimització, que se li va escapar de les mans. El quadrumvirat que ha liderat el partit aquests anys n’és responsable per activa o passiva, per coneixement o desconeixement, per mal ús de funcions o per deixadesa de funcions. O sigui, que no poden seguir al davant, tampoc per aquesta raó. Tres dels quatre ja ho van entendre fa temps així. N’hi ha un que no.
Aquest darrer ha dit que el partit s’ha d’assemblar al país. Però hi ha coses que grinyolen entre el que es diu i el que es practica. Així, a un partit republicà laic no li ha de fer gràcia veure com el lobby democristià està ben repartit entre tots els partits, inclòs Esquerra, passant per Junts, el PSC, el PP i Foment del Treball. Aquest lobby sap en cada moment a quins polítics ha de promoure, el perquè i a canvi de què. Fa pocs dies, Vicenç Pedret, ex-UDC, president del Patronat de la Muntanya de Montserrat, nomenat per qui, ens sorprenia en un article aclamatori de Junqueras. O bé, el cas de Tolo Moya, participant del nucli de les campanyes B d’ERC i presumpte filtrador amb suport d’un alliberat de la Diputació, de les converses enregistrades, era fitxat, altre cop, per la Blanquerna (Universitat catòlica) poc després d’un dolorós procés d’acomiadament de professors de la Facultat de Comunicació, per raons de restriccions econòmiques; un conflicte ara en mans sindicals que va provocar fins i tot la dimissió del vicedegà Josep Lluís Micó. O bé, les ofertes de formació de lideratge de l’Acadèmia Europea Leadership (AEL) presidida per Antoni Duran i Lleida, un mecanisme d’influència transversal multipartidista, inclosa ERC.
Lleig, molt lleig. Sobretot si es van donant lliços de moralina i de bondat farisaica. Esperem que les candidatures no personalitzades com les de la Nova Esquerra Nacional o la de Foc Nou d’Alfred Bosch siguin capaces d’assumir els importants llegats positius de la darrera etapa d’ERC i passar full de les males praxis o errors tàctics del mateix període. Pel bé del país.