Òmnium Cultural recupera el protagonisme en l'organització de la manifestació de la Diadajuntament amb l'ANC i altres entitats sobiranistes. La cita arriba amb Salvador Illa a la Generalitat i el moviment independentista sense estratègia compartida i amb retrets creuats, que s'han incrementat després del pacte d'ERC amb el PSC. El curs polític vindrà marcat aquesta tardor pels congressos dels principals partits del procés. En aquesta entrevista amb Nació, el president d'Òmnium, Xavier Antich (La Seu d'Urgell, 1962), els demana que comencin a pensar ja en "l'endemà", per recosir el moviment i tornar a construir un projecte engrescador. "Estem en un mapa polític molt fragmentat i és una evidència que no hi haurà un partit hegemònic dins del moviment independentista".
Ferm defensor de la pluralitat i el respecte a les diverses estratègies com a fortalesa del projecte, Antich celebra que Òmnium, l'ANC, el Consell de la República, la Intersindical, el CIEMEN i els CDR s'hagin posat d'acord per organitzar conjuntament una manifestació que vol tornar a posar al centre els problems que pateix la societat. De cara al nou curs, amb el PSC a la Generalitat, Antich diu que Òmnium treballarà de la mateixa manera, incidint políticament perquè el Govern vehiculi els grans consensos de país, començant per la llengua. Un espai de trobada on el president de l'entitat recorda que el PSC, fins ara, hi ha estat present.
És la primera Diada des de fa més d'una dècada que no hi ha un Govern independentista. S'ha d'afrontar d'alguna manera diferent? Replantejar alguna cosa?
Per força. No només no hi ha un Govern independentista, ni tan sols hi ha una majoria independentista al Parlament. Hi ha un Govern monocolor del PSC amb una posició coneguda. El canvi de marc polític obliga a reavaluar i reajustar totes les coses. Ens passa a tots els agents i també a la manifestació de la Diada, que pren un caire una mica diferent. D'altra banda, es manté el leit motiv de l'11 de setembre, que commemora la pèrdua de les llibertats nacionals. És una convocatòria perquè es mobilitzi tota aquella gent que, mentre no es digui el contrari, expressa el consens social que aspira a la recuperació de la plenitud nacional. El marc polític ha canviat, però l'aspiració fonamental del que representa la Diada continua tenint el mateix sentit.
Quin missatge s'ha de transmetre a la Diada? S'ha d'interpel·lar també el PSC i els ciutadans no independentistes?
La manifestació de la Diada, amb independència de la quantitat de gent que surti al carrer, dirà que hi ha molta gent al país que aspira a un canvi de l'estatus polític de Catalunya. És una visualització en un moment de crisi política, perquè l'independentisme ha perdut provisionalment la batalla institucional. La crida a mobilitzar-nos és perquè la gent que no tenim traducció política en termes de majoria al Parlament i al Govern, puguem expressar al carrer l'ambició de canviar les coses.
Els fa patir que la desmobilització es faci evident per la Diada?
Ens preocupa, perquè volem sortir de la fase d'estancament fruit d'aquestes tendències fratricides dels darrers anys. Fa temps que demanem obrir un nou cicle, sortir d'un enfrontament en què és impossible arribar a acords dins dels partits independentistes, sobiranistes o de tradició catalanista democràtica. La nostra batalla és aquesta, sortir de la paràlisi, perquè alimenta l'enfrontament entre partits i la possibilitat que surtin mostres, com ha passat darrerament.
Els darrers anys que liderava la manifestació de la Diada era l'ANC i Òmnium es mantenia en un segon pla. En quin moment decideixen implicar-se en la d'enguany?
Des del 2012, la manifestació era impulsada i liderada conjuntament per Assemblea i Òmnium. Després, s'hi va sumar l'AMI. Fa tres anys, l'ANC va agafar un protagonisme gairebé en exclusiva, tot i que Òmnium també hi participava. Hem fet l'anàlisi, juntament amb la direcció de l'ANC, que les dues darreres manifestacions s'havien fet en un clima de molta crispació, i que molts independentistes se n'havien sentit exclosos. Amb l'ANC veiem que hem de trencar aquesta dinàmica i fer una manifestació transversal i àmplia. En comencem a parlar a primers d'any, per involucrar-hi altres organitzacions. Ha estat un procés llarg, que es desencalla de manera clara quan Lluís Llach arriba a la presidència de l'ANC.
Ha costat tancar el manifest conjunt?
No. L'acord en els objectius ha estat claríssim i unànime de totes les organitzacions. Més enllà que cada entitat tingui matisos diferents en altres coses, que és lògic i comprensible. La força del moviment independentista és que és plural. I no és només una manifestació proindependència, també inclou de manera explícita en el missatge l'exigència d'abordar els problemes de les condicions de vida de la societat. Parlem de fiscalitat, llengua, habitatge... Els darrers anys, el projecte no ha estat vinculat a la transformació real de la vida de la gent. Hem de poder tornar a parlar dels problemes greus que té la societat, perquè la independència és la via per abordar-ne millor la resolució.
"Si el projecte independentista no està connectat a les preocupacions de la societat, podria deixar de tenir sentit"
S'ha de parlar menys d'independència com a concepte i elaborar un discurs des de l'independentisme sobre problemes com l'habitatge, el canvi climàtic, la seguretat, la llengua, la immigració? L'independentisme en un principi era un moviment renovador i que liderava els grans debats, i això s'ha perdut. S'ha de recuperar?
Si el projecte independentista a partir de 2010 va aconseguir adhesions molt majoritàries a la societat va ser perquè era un projecte transformador de país. Es veia la independència com un instrument per abordar millor els problemes de la societat. Els darrers anys, això ha quedat en segon terme i ha primat la reivindicació independentista nominal, deslligada del que representava per a les condicions de vida. Que això es recuperi és imprescindible, perquè si no correm el risc que la independència sigui una cosa "totèmica", al marge del que afecta les condicions de vida de la gent.
Això pot explicar, en part, la caiguda del suport a l'independentisme.
Part del desànim i la manca de suport als partits té a veure, segurament, amb això. Part de la ciutadania no ha acabat de veure com el projecte independentista pot ajudar a construir una societat millor i més justa, en què els problemes es podrien resoldre més bé perquè disposaríem de més eines. Per nosaltres, part de la sortida de la fase d'estancament té a veure amb això: rearmar el projecte, convertir-lo en un projecte il·lusionant i engrescador que no es bo per si mateix, per la independència com a tal, sinó perquè permetria a la societat disposar de més instruments per transformar-la. Un element molt definitiu, i recent, és l'enquesta juvenil d'Òmnium.
Apuntava que als joves no els interessa la independència...
Mostra dades molt preocupants i alarmants: la desconnexió de la gent jove amb el projecte independentista. Entre el 2010 i 2017, el gruix dels menors de 30 anys, estava a favor de la independència; ara, és la desena preocupació de la gent jove. Preocupa l'habitatge, la precarietat juvenil, la discriminació de gènere, el canvi climàtic... Si el projecte no està connectat a les preocupacions prioritàries de la gent jove i en general a la societat, podria deixar de tenir sentit.
"Només podrem sumar gent al projecte independentista en la mesura que es percebi com una manera de resoldre les seves preocupacions"
Ara, des d'alguns sectors, es considera que abordar aquestes qüestions es considera fer autonomisme. Això ajuda a refer una certa unitat civil i política del moviment?
Aquesta temptació hi és, i hi ha gent que la manifesta. Per nosaltres és una barbaritat. No hi ha projecte d'emancipació nacional si no hi ha emancipació social, ja ho deia Muriel Casals. Només estarem en condicions de sumar adhesions al projecte independentista en la mesura que la gent ho percebi com una manera de resoldre les preocupacions de la gent. Els problemes que afecten la societat catalana no poden esperar a l'endemà de la independència. S'han de resoldre ara. En el cas escocès, el projecte ha ampliat la base social en la mesura que els no independentistes descobreixen que, quan els independentistes governen, milloren les condicions materials de la vida de la gent. Per nosaltres això és un element estratègic molt important: no es poden abandonar les institucions, ni el govern del dia a dia. Les institucions d'autogovern no són un inconvenient per a avançar cap a la independència i no es poden abandonar. Hi ha problemes que no poden esperar i abordar-los no és renunciar a l'objectiu. És més fàcil, de fet, arribar a l'objectiu si treballem per aquestes qüestions.
Quin paper ha de tenir Òmnium amb un Govern del PSC?
Continuarem fent el mateix. Fer pressió perquè els grans consensos de país tinguin traducció política. Òmnium té 62 anys d'història i hem fet feina amb independència dels governs democràtics, i fins i tot amb la dictadura. Volem fer incidència política, no tenim l'aspiració de treballar al marge dels governs. Volem posar en marxa projectes en diversos àmbits -llengua, cultura, escola, cohesió social, drets civils i polítics, internacional...- i condicionar els governs perquè les iniciatives que posin en marxa canalitzin els consensos socials.
Un dels grans consensos i una de les finalitats essencials d'Òmnium és la defensa de la llengua. El Govern del PSC pot ser útil per al català?
Esperarem a veure què passa. Som cauts, en aquest sentit. Més enllà de les declaracions i dels primers gestos, com la creació d'una conselleria de Política Lingüística, volem esperar a veure les primeres accions que es posen en marxa. No podem jutjar per les paraules, sinó pels fets, projectes i iniciatives. Hi ha coses que cal fer de manera urgent: actualment, hi ha 2,3 milions de persones que volen aprendre o millorar el català i no té canals per fer-ho. Les administracions tenen la responsabilitat d'ocupar-se de l'alfabetització de la població i l'oferta de llengua que ofereix el Consorci per a la Normalització Lingüística és de 100.000 places l'any.
"Avui, si hi ha un gran consens, és al voltant de la llengua, i el PSC fins ara hi ha estat"
Han demanat reunir-se amb el president Illa?
Hi ha la voluntat de reunir-nos, tant per part de la presidència com per part d'Òmnium. No hi ha data, però ens reunirem. El PSC ha format part del gran consens social i polític al voltant de la llengua. Les últimes modificacions legislatives al Parlament sobre l'escola catalana, impulsades pel govern d'ERC i Junts, van comptar amb el suport del PSC. Avui, si hi ha un gran consens, és al voltant de la llengua. I fins ara hi ha estat el PSC.
ERC havia d'investir Illa? O s'havia de forçar una repetició electoral?
Som molt curosos, perquè no som un partit ni formem part de les institucions. Cadascú ha de fer la seva feina en aquest país i a vegades s'han confós els rols. Partits han caigut en la temptació de fer activisme i organitzacions de la societat han tingut la temptació de fer de partits. Cadascú té el seu àmbit de treball i objectius i sempre hem dit que, quan hi ha una negociació entre partits per formar govern, nosaltres sortim del debat. Ho hem mantingut escrupulosament, també quan ens han dit que haviem de dir alguna cosa. No ens pertoca entrar-hi.
Marta Rovira deia que ha "tirat la tovallola" per intentar refer ponts amb Junts. Òmnium creu que es pot refer una certa unitat entre ERC i Junts?
La Muriel Casals deia que Òmnium serà l'únic pont que quedarà quan ja no quedin ponts. Òmnium sempre posarà taules per acostar posicions. I sempre serà l'últim a aixecar-se. Ho hem fet els últims anys i ho hem fent fins ara, i ho continuarem fent. No llancem la tovallola en la voluntat que els partits independentistes, però també els sobiranistes i els del catalanisme democràtic, arribin a tants acords com sigui possible per vehicular els grans consensos socials. Farem de pont, encara que ho tinguem tot en contra.
El panorama no convida a l'optimisme.
Quan va començar la nova junta el 2022, pensàvem que calia esperar al tancament del cicle electoral, per veure com quedava tot. Ja ho tenim aquí: el panorama és igual d'enfrontat que abans, o més, i amb dificultats per arribar a acords estratègics. Continuarem treballant, perquè és imprescindible que els partits aconsegueixin travar acords que canalitzin els grans consensos.
"Un moviment amb vocació de majoria només pot reeixir si preserva el pluralisme i les seves diferències"
ERC ha pactat amb el PSC i això l'ha distanciat de les bases independentistes. Junts ho aprofita per desgastar ERC i acusar-la de totes les decisions que prenen els socialistes en clau espanyolista. En aquest ambient, es pot reconstruir res?
No podem deixar d'intentar-ho. No som ingenus: la lògica en què estan instal·lats els partits ni ho afavoreix ni permet pensar que serà immediat, però no hi ha cap altra possibilitat. La força del moviment independentista és que conté un pluralisme ideològic extraordinari. Això va ser vist durant molts anys com un mèrit. Un moviment que té vocació de majories només pot reeixir si preserva el seu pluralisme ideològic i les seves diferències. La lògica actual tendeix a fer-nos pensar que les diferències són un problema.
Sovint es presenten les diverses estratègies com a incompatibles.
Encara que diversos partits destinin el temps a desacreditar les opcions estratègiques dels altres, sempre hem dit que en la major part dels casos les posicions són compatibles. Diàleg o confrontació? Ens calen els dos. Forçar o no forçar? Els dos. Pactar o mobilització al carrer? Els dos. Si el projecte té vocació de majories, s'ha de fer possible una síntesi respectuosa amb tota la diversitat i el pluralisme del moviment. Clawsevitz deia que no sabem exactament com es guanya una guerra, però sí que sabem com es perd: equivocant-se d'enemic. Dins del moviment, demanem no confondre's d'enemic. Hi ha posicionaments polítics que, encara que no siguin 100% coincidents, són còmplices estratègics en la consecució de l'objectiu.
"Junts, ERC i la CUP han de pensar en l'endemà dels seus congressos"
Aquesta tardor hi ha congressos d'ERC i Junts. Pot ser un punt d'inflexió o servirà per aprofundir en la divisió?
La fase congressual afecta els tres partits. El canvi del marc polític els interpel·la, han d'analitzar que ha passat. Des del 2017 fins ara han perdut la meitat dels vots. Han de veure què han fet malament. És difícil de saber què passarà però ho seguim amb molta atenció. És molt important que, més enllà de la reflexió i les mesures que prenguin els tres partits i com redefineixin l'estratègia, que l'hauran de redefinir perquè el marc polític és un altre, els tres partits pensin en l'endemà dels congressos. Ara estem en la fase de mirar-se el melic. Cada partit s'ha de mirar a si mateix i analitzar amb cura, exigència i sense autocomplaença què han fet i quina és la seva estratègia, i com pretenen recuperar la confiança de la ciutadania. Però el mes important és què preveuen per l'endemà, què pensen fer més enllà de cada partit i la seva estratègia. Estem en un mapa polític molt fragmentat i és una evidència que no hi haurà un partit hegemònic dins del moviment independentista.
Tant Carles Puigdemont com Oriol Junqueras opten a continuar presidint Junts i ERC. Es pot avançar mentre els dos líders de 2017 continuïn al capdavant dels dos principals partits o s'han d'apartar?
Volem ser molt curosos, són decisions que han de prendre els partits com a conseqüència de l'anàlisi que facin. Nosaltres, a finals de 2021, verbalitzem la necessitat de canviar de lideratge perquè creiem que és bo per al moviment, i prenem la decisió que Jordi Cuixart i tota la seva junta marxi. Era molt important per un canvi de persones, pero també per repensar l'estratègia, renovar l'organització, fer sorgir noves veus, incorporar noves sensibilitats.
Li pregunto de manera diferent. Puigdemont i Junqueras van portar el país a l'1-O, però també han liderat aquest cicle d'estancament, toxicitat i desunió estratègica que denuncia Òmnium, i que finalment ha acabat amb la pèrdua de la majoria absoluta al Parlament i l'arribada del PSC al Govern. Han de plegar per permetre una nova etapa al moviment independentista?
Mai no opinarem respecte els lideratges dels partits i les organitzacions. Però és raonable dir que allò que s'ha fet no ha estat ni suficient ni bo des del punt de vista estratègic, perquè ens ha portat a perdre la majoria parlamentària, el Govern i a no poder arribar a acords. Per tant, més enllà del canvi de noms, esperem que canviïn les formes, la relació amb els altres agents i que es treballi per arribar a acords més que no pas per polaritzar amb les diferències estratègiques.