El futur immediat de la política catalana i l'espanyola depenen en bona part dels congressos i l’assemblea previstos per les tres formacions polítiques independentistes els pròxims mesos. De les tres trobades, la que culmina el procés Garbí de la CUP serà la que, previsiblement, tindrà menys repercussions més enllà de la mateixa organització.
Mentre la CUP va ser una força política de vocació municipalista, la gestió concreta des de la proximitat la va mantenir ancorada a la realitat. Però quan va fer el salt de la política local a la política nacional o estatal va tendir a treballar amb un esquema mental estrictament ideològic. Un esquema de polaritat entre el pèssim absolut i l’òptim absolut, en el que molt estranyament s’identifica aquell òptim relatiu que permet els canvis efectivament transformadors.
Acabin com acabin, els congressos de Junts i ERC tindran més repercussió pública. I tots dos comporten un repte semblant: actualitzar les estratègies i gestionar els lideratges que les han de fer creïbles. Pel que fa a la qüestió dels lideratges, la situació dels dos partits independentistes majoritaris mostra certs paral·lelismes. Contràriament, el grau de maduració de l’actualització ideològica i estratègica és molt diferent. Passada la tardor del 2017, Esquerra va iniciar un procés de reflexió i reorientació que va tenir com a fites la Conferència Nacional del 2018 i el 29è Congrés de novembre el 2022. El Congrés extraordinari previst per finals de novembre hauria de donar un nou impuls a les línies ideològiques i programàtiques que han d’orientar les polítiques republicanes en el nou cicle polític.
La situació de Junts és sensiblement diferent. Tant pel que fa a la definició ideològica, com pel que fa a l’actualització de l’estratègia. L’ambigüitat ideològica ha estat útil per presentar-se com un moviment transversal que transcendeix l’eix esquerra-dreta. I l’ús tàctic de la retòrica “octubrista” ha permès erosionar Esquerra. Òbviament, ha funcionat, però el resultat d’aquesta tàctica d’erosió és que el perímetre del votant independentista s’ha anat encongint... I aquest ja és un esquema esgotat. Si Junts vol lluitar per l’hegemonia ideològica i política necessita ideologia, organització i programa. Recórrer al lideratge de Carles Puigdemont ja no podrà amagar la indefinició estratègica.
Per això, en el cas de Junts la qüestió del lideratge (el qui) està més en primer pla que la qüestió de la ideologia, el programa i l’estratègia (el què). El lideratge de Puigdemont respon més a l’imaginari de moviment ampli que al de partit polític. Però Junts necessita enfortir-se com a partit. I la qüestió és si Junts es pot enfortir com a organització política cohesionada sense tenir com a referent el fort lideratge de Puigdemont. En qualsevol cas, la política de polaritzar l’independentisme i la societat no té altre recorregut que no sigui el de minoritzar el catalanisme i l’independentisme.
En el cas d’ERC, la paradoxa és una altra. Podria ser que, tenint molt més avançat el procés d’actualització ideològica i programàtica, les pròximes setmanes i mesos s’acabi discutint bàsicament del lideratge (el qui) tancant en fals el què. En la política moderna els lideratges són vitals, però instrumentals. El substantiu sempre és el projecte. I quan parlem de política amb voluntat transformadora en sentit progressista, el projecte és l’expressió d’una voluntat col·lectiva, democràticament discutida i assumida.
Puigdemont i Junqueras són els dos referents més importants de l’anterior cicle polític. I tots dos han patit i pateixen els efectes de la repressió política d’estat. Pel positiu i pel no tant positiu, les seves figures estan fortament identificades amb l’imaginari associat a la tardor del 2017. Per això mateix és perfectament lògic i comprensible que es vulguin reivindicar. També són comprensibles els dubtes que pot generar la seva capacitat de lideratge en un context que és manifestament diferent del de fa 7 anys. Un context que requereix definir unes noves prioritats polítiques i uns nous relats coherents amb aquestes noves prioritats.
Entre les diferències amb la situació de fa set anys hi ha la diferent significació del concepte d’unitat independentista. La unitat independentista tenia una significació en un context de “guerra de moviments” (acumular forces per accedir a l’estatalitzat). Però en té un de molt diferent en un context de “guerra de posicions” (muscular i cohesionar el país per donar continuïtat al procés sobiranista). En el segon cas, cal saber combinar la competència molt clara en el terreny del model social amb la col·laboració lleial en el terreny de l’impuls sobiranista. Aquest nou esquema de relació no s’hauria de veure entorpit per la continuïtat de lideratges marcats per diferències personals aparentment cròniques.
L’independentisme no sortirà de l’atzucac en què es troba si no es reforcen de forma clara els espais de l’esquerra nacional i del centredreta nacional. El fet és que, ara mateix, fa tota la impressió que si Esquerra no assumeix amb convicció i fins a les darreres conseqüències el projecte d’enfortir l’espai de l’esquerra nacional, Junts no acabarà d’assumir el seu paper de centredreta nacional de forma coherent.