Algú va dir que Esquerra Republicana de Catalunya és una estructura d’Estat, o de nació, si voleu. La seva fundació, aviat farà 100 anys, ja va ser confluència, des de finals del segle XIX i principis del XX, d’experiències locals republicanes, d’ateneus, cooperatives, sindicats, d’intel·lectuals, de treballadors, menestrals, professions liberals i petits empresaris. Aquesta heterogènia composició era la garantia que el substrat del partit era sòlid perquè representava al conjunt de les classes populars progressistes. Aquesta heterogeneïtat, però, necessitava que els dirigents fossin capaços de sumar les diferents sensibilitats i superar les contradiccions secundàries que podien sorgir d’una ampla base social. No sempre es va aconseguir. Però la voluntat de ser un referent davant la dreta catalanista i l’esquerra sucursal sempre va ser clar.
La dictadura i el canvi sociològic produït en els mateixos anys a Catalunya va deixar una ERC delmada a l’inici de la transició. Però aquest gen de les classes populars catalanes contràries a la dreta local i al sucursalisme progressista existia. I ha permès refer l’espai de l’esquerra nacional. No sense passar per alguns moments delicats, on la direcció o algun candidat a la direcció, havien dissenyat per a ERC un paper de complement o de partit frontissa respecte a CiU o al PSC. Hi ha dos moments delicats que van viure’s en congressos traumàtics. El de Lleida de 1989 quan l’equip Hortalà arrossegava ERC cap a un irrellevant complement liberal del pujolisme. I en la mateixa direcció, el congrés del 2008 al Fòrum on hi havia el risc d’acabar com a satèl·lit convergent si guanyaven els qui van acabar escindint-se en Reagrupament i Solidaritat.
Llavors, amb una transició modèlica encapçalada per Puigcercós i Ridao i gràcies a la inversió política feta amb el Govern d’esquerra catalanista i la proposta de reforma de l’estatut i les seves derivades, la remuntada va ser ràpida. Però partíem d’una presència escassa als parlaments. En els municipis l’any 2011, ERC tenia 589 llistes, 1.384 regidors i 146 alcaldies. I des d’una línia congruent d’esquerra nacional, ja redefinida en l’etapa Carod-Puigcercós, es va continuar impulsant-la entrant en competència amb la sociovergència dominant. A la Catalunya interior, ERC era i és l’alternança al poder històric del centredreta de CiU/Junts. I a la Catalunya metropolitana, ERC és, o hauria de ser, l’alternança al poder del centredreta del PSC. Ho saben bé els nostres alcaldes, regidors i seccions locals. Qualsevol cop de volant que abandoni el camí històric d’una esquerra emancipada va en detriment del futur del partit. I del país.
Ara mateix, malgrat un cicle electoral dolent, des del 2023, Esquerra té 804 llistes, 2.895 regidors i 329 alcaldies. I des d’aquesta força municipal es lliurarà una autèntica lluita de classes que es produeix contra el model sociovergent de ciutats i pobles (desarrolisme, privatitzacions, habitatge, treball precari, serveis bàsics...). Són i seran 800 punts de conflicte polític i social arreu del país. Ser coherents amb aquesta realitat de base que és la que representa l’ADN republicà, i no deixar-se satel·litzar per proclames independentistes o d’esquerres per Junts o PSC, és determinant perquè ERC arribi als 100 anys en plena forma.
La candidatura Junqueras-Alamany opta per sortir d’aquest camí. Prioritzant els acords a la baixa amb el PSC. La trajectòria política de la candidata a secretària general de Junqueras és bastant il·lustrativa. Procedent del món de comuns, essent-ne diputada, fou fitxada per ERC i en la campanya de les municipals feu una crida als republicans de Girona a votar la candidatura de la CUP. Amb el mandat Maragall va passar desapercebuda fins que en declaracions públiques invità el cap de llista d’ERC que ha tret més bons resultats, a plegar. Potser perquè ja hi havia pressa per pactar amb Collboni. Un pacte pressupostari que, en excloure Colau, va provocar la caiguda del govern Aragonès. Una operació insolidària amb el partit quan hi va tornar en intentar entrar a governar en plenes eleccions autonòmiques, propiciant així un altre cop baix a la candidatura d’Aragonès. I convocant un congrés a Barcelona en 48 hores per colar l'entrada a govern amb Collboni perquè "sinó no pillarem res". I haver de suspendre el congrés, perquè l’allau de militants no previstos els va fer pensar que el perdrien.
Quan Junqueras, en l’acte d’Olesa, ataca al conjunt de la direcció (Comitè executiu i Consell Nacional que no controla) atribuint-los responsabilitats en la rebutjable trama B, quan ell fa veure que no hi era; quan parla de fer net en aquestes direccions que han estat triades per la militància que decideix, és per posar-hi gent seva fidel a un lideratge cabdillista i a un esbiaixament greu de la línia històrica d’ERC: la subordinació al PSC per raons de càrrecs. Estem davant d’una trama A que, de tan banal, hi ha qui no la vol veure. Àrea Metropolitana i Barcelona per esdevenir la nova crossa socialista: un En Comú Podem amb estelada destenyida. Aquesta opció del tàndem Junqueras-Alamany és una plantofada als que a les àrees metropolitanes estan plantant cara com a alternativa a l’omnipoder socialista. I una plantofada als que a l’interior de Catalunya se les tenen cada dia amb el món postconvergent, alimentant el seu discurs antirepublicà.
Estic convençut que des de les altres candidatures republicanes, especialment la de la Nova Esquerra Nacional, amb la que m’identifico, i amb el suport de la militància que decideix s’evitarà el que seria una greu marrada. Sabent però que, en qualsevol cas, els 800 municipis, els 8.500 militants i el gen republicà del país revertirem aquesta desviació insòlita. Hi ha esperança, però cal arremangar-se.