L'u d'octubre del 2017 el poble de Catalunya va exercir un acte de desobediència civil impressionant i el 3 d'octubre va respondre, encara amb més força, davant la brutal actuació repressiva. Però el disseny del moviment independentista havia estat pensat a imitació dels models d'Escòcia i Quebec: de llei a llei, aconseguint que l'Estat negociés i que hi hagués reconeixement internacional. No hi havia Pla B. No hi havia preparada una estratègia noviolenta que necessita una direcció amb autoritat per definir en cada moment quin és la correlació de forces, si se'n té prou per implementar l'objectiu o si cal organitzar alguna retirada tàctica per no estavellar-se.
Amb el 155, l'empresonament i l'exili dels dirigents, les reaccions de ràbia al carrer van desbordar, sense gaire ordre, el lideratge de les entitats civils anterior al 2017. Aquestes entitats i els partits van rebre inicialment el suport emotiu de la solidaritat, mentre el desencant o la impotència anaven corcant la mobilització electoral i de carrer, provocant progressives fissures en el bloc independentista per les anàlisis contraposades sobre quin moment s'estava vivint i què calia fer. La marea electoral independentista va aguantar fins al 2020. El febrer de 2021, la suma encara resistia al Parlament, perquè l'abstenció espanyolista va compensar el fet que havien deixat de votar 720.000 electors independentistes.
L'expectativa política havia punxat i va caldre posar el focus en la minorització de la repressió. ERC va obrir el camí, com també Òmnium, reclamant l'amnistia, obtenint-la fa poc, i assolint abans els indults i l'eliminació de la sedició entre atacs de traïció de Junts i l'ANC. La via unilateral ràpida a la independència havia topat amb un Estat molt dur, amb una panorama internacional absent i amb unes debilitats estructurals a casa que mostraven que les forces del canvi ni tan sols lideraven molts dels ressorts del soft power de Catalunya.
Els líders que s'han sacrificat per tirar endavant aquesta etapa mereixen tot el nostre respecte i la seva experiència ha de continuar sent útil de cara al futur. Però està clar que hem entrat en una fase on s'ha abandonat el conflicte per moviments ràpids a una fase de conflicte de posicions, més gradual, on cal defensar trinxeres, avançar-ne algunes i si cal alguna retirada, fer-la de forma ordenada. S'ha entrat en una estratègia gradualista i multilateral cap a la independència. Llavors, els líders que van aixecar la bandera de la via ràpida unilateral han perdut la credibilitat per aixecar ara la bandera de la via gradual. I encara més, si pretenen continuar venent expectatives immediates que la gent és conscient que no són consistents.
En casos com el quebequès o l'escocès, molt menys traumàtics que el català, i que també estan en plena ressaca després d'una fase expansiva, els lideratges de l'anterior etapa han donat pas a noves cares, les úniques que poden fer creïbles a l'electorat les noves propostes. Els dos grans partits independentistes ERC i Junts tenen ara mateix aquest repte: deixar pas a noves cares perquè tinguin possibilitats reals de remuntar una situació on el conjunt de forces ha perdut més d'un milió de vots. I on per primera cop des del 1980, al Parlament, tenen majoria les forces sucursals. L'allargament dels lideratges de Puigdemont i Junqueras només portarà l'independentisme i Catalunya a una llarga agonia que no ens podem permetre. Per tant, hi ha raons de fons per fer creïble el canvi d'estratègia; i hi ha raons conjunturals de fracassos electorals reiterats, i de política internacional comparada que aconsellen un pas al costat, però no cap a casa, d'aquests lideratges que han protagonitzat l'etapa que deixem enrere.
Hi ha una altra raó, però. Anàlisis comparatius amb altres lluites ens diuen que tant irlandesos com bascos van ser conscients que els líders condicionats per causes judicials no podien ser un tap per a la recuperació de la iniciativa política. El debat intern en els moviment basc no devia ser fàcil. Reconèixer que la via unilateral armada havia fracassat i que calia una reconducció cap a una via pacífica i gradualista segur que no va ser senzill. I prendre la decisió de fer el pas al costat dels líders de l'anterior etapa mentre estaven patint la repressió va partir d'una anàlisi molt freda. A l'estat profund sempre li ha interessat mantenir una guerra de baixa intensitat per afavorir que els esforços de la societat civil se centrin en la repressió i l'emotivitat que genera i abandonin la represa de la batalla política.
Salvant les distàncies, un cop assolida l'amnistia, gran guany polític, l'estat profund, aquest cop de la mà de la Brunete judicial, té intenció d'allargar per totes les vies el xantatge repressiu i emocional sobre els líders de l'independentisme català. Avui ho hem confirmat amb la decisió del Tribunal Suprem. Això va per llarg. Serem els catalans capaços de fer com bascos i irlandesos? De no deixar que el xantatge d'Espanya condicioni els líders de l'anterior etapa i ens forcin a allunyar-nos de la política, immergint-nos en el fangar de l'emotivitat? Presoners de relats com allò de: no s'ho mereixen, els hi devem molt, són els diables per l'Estat.... Els antics líders han de tenir tot el suport real per desenvolupar les noves funcions que es determinin. Però ens calen nous lideratges que no siguin presoners del xantatge de l'Estat. Quan s'és presoner, el règim pot obtenir renúncies polítiques que d'altra manera no aconseguiria.
Una altra raó pel pas al costat necessari entre els lideratges independentistes, el descrivíem en el número 47 de les "50 reflexions republicanes sense jugades mestres" del llibre Picar pedra (Saldonar, 2021), escrit per Joan Puigcercós, Francesc Codina i jo mateix, amb edició i pròleg d'Àlvar Llobet. Escrit quan vivíem en la part victoriosa del cicle electoral de l'independentisme, i d'ERC en particular. O sigui que no se'ns pot titllar d'oportunistes, que s'apunten a la crítica quan tot va malament. Nosaltres detectàvem febleses quan tot, aparentment, anava molt bé. Em permeto, malgrat allargar molt l'article, reproduir bona part d'aquest capítol:
"La repressió de l'Estat contra l'independentisme ha provocat una metamorfosi en els mecanismes de funcionament dels partits. L'empresonament i l'exili dels líders del procés han obligat a dur a terme una reestructuració de les cúpules de les formacions, que ha desembocat en un encimbellament simbòlic excessiu dels seus líders. L'independentisme es dirigeix ara amb uns hiperlideratges als quals se'ls professa culte, però que poden acabar sent un problema si no es fomenten altres perfils polítics, actualment eclipsats pels personalismes que s'han muntat al voltant de figures com Carles Puigdemont o Oriol Junqueras. En aquest sentit, puigdemontisme i junquerisme són termes i conceptes recarregats de personalisme i simbolisme, comprensibles en el context repressiu que es pateix, però que poden enterbolir el caràcter plural i col·lectiu d'un moviment que va més enllà dels hiperlideratges individuals".
"Cal que hi hagi líders sòlids i amb carisma, però també s'ha d'alertar del perill que suposa travessar les línies vermelles i endinsar-se en el terreny sempre relliscós de les doctrines messiàniques, que donen un poder quasi absolut al capdavanter i fixen el seu argumentari personal com un eix rector inqüestionable que s'ha de seguir per força. Els lideratges hiperrepresentats i sacralitzats fan petits els partits i les organitzacions col·lectives perquè frenen el creixement dels equips i, en conseqüència, no permeten aprofundir en la feina d'empoderar nous líders que puguin prendre decisions, fomentar debats interns i aparèixer com a relleus amb garanties quan sigui necessari. Sense la figura del president Puigdemont, el nou projecte convergent s'ensorraria com a conseqüència d'haver-ho fiat tot al seu arbitri".
"Puigdemont fa de líder que munta un partit de perfils difusos, sense cap altre eix vertebrador que no sigui l'adhesió acrítica al seu lideratge. ERC té la sort de tenir perfils precisos i amb molta història, la qual cosa comporta poder disposar d'una tradició i un marc col·lectiu d'idees i pràctiques que limita la magnitud i els riscos dels hiperlideratges. Per això, el lideratge amb mà de ferro del president Puigdemont no es podria reproduir a Esquerra Republicana. El partit no té Oriol Junqueras com a referent únic, i el mateix terme junquerisme designa alguns trets personals del seu estil de discurs, però no serveix per explicar tota la línia política del partit, que té 90 anys d'història i centenars de seccions locals arreu del país. La força és el partit i la seva militància, i qualsevol líder republicà sap que ha d'encaixar en aquesta idea".
"Actualment, es necessita remoure les bases i fomentar les figures que passen desapercebudes pels passadissos del Parlament o dels ajuntaments, o en el món professional i social, i que tenen capacitats. Ara se'ls pot exigir que ampliïn encara més els perímetres del lideratge de Junqueras. En resum, és bo tenir un lideratge —o colideratge amb Marta Rovira— fort, però el partit no pot acomodar-se en aquesta situació i ha de treballar, encara més, per trobar noves cares, ja sigui de militants o d'independents".
Fins aquí la cita, lamentablement més vigent al cap de quatre anys. I agreujada amb el pas del temps. La gent de Junts sabrà què ha de fer amb els seus bloquejos, amb el llast que suposa la direcció personal, la satel·lització del Consell de la República amb la cua de mala gestió política i sembla que econòmica, la intervenció a la cúpula de l'ANC, l'exercici d'intervenció interna al partit, apostant ara per una línia i l'endemà la contrària.
Però, els electors i militants d'Esquerra no podem passar per alt algunes derives preocupants que darrerament s'han produït per culpa d'aquest hiperlideratge a casa nostra. Sense ser exhaustiu en situo només algunes que, al meu entendre, inhabiliten per liderar. Una molt greu, és l'abandó de la responsabilitat en la direcció en un del moments més delicats d'ERC quan s'ha de negociar una investidura i abordar un Congrés que la majoria de la militància i l'electorat desitja que es faci en ordre com ho va ser el relleu de Joan Puigcercós. Dues, és haver pres la decisió de recandidar-se a l'esquena de la direcció col·legiada que liderava i fer-ho preparant des de fa molts mesos amb un equip al seu servei i col·laboració d'alguns responsables i alliberats del partit, construint des de fa temps una candidatura basada en la fidelitat personal i no en la lleialtat al projecte.
Tres, les creixents autoreferències a la pròpia bondat com a xec en blanc o basant en la notorietat pública el suposat i no demostrat suport electoral. Vegi's el cas de Yolanda Díaz més valorada que Sánchez i ensorrant Sumar. Quart, basar la justificació de la candidatura en que no hi ha alternativa, quan la manera de fer i la voluntat explicitada sembla que busquen que no n'hi hagi mai. O jo o el caos, és un menyspreu molt greu als milers de militants que sense ocupar cap càrrec paguen quota i militen i entre els quals hi ha gent sobradament preparada per entomar les tasques que es determinin.
Tothom tenim llums i ombres, i aportacions positives i negatives. El problema resideix en no saber veure quan la pròpia aportació en una funció deixa de ser un actiu i passa a ser un passiu creixent per al projecte de l'esquerra nacional. Els càrrecs polítics no són una plaça de funcionari obtinguda per oposició, i cal estar preparat per sortir-ne o ocupar-ne alguna altra amb funcions diferents. Un veritable líder no posa l'agenda personal per sobre de l'agenda de país i de partit. A Esquerra Republicana l'esperen 700.000 electors que volen que se'ls parli clar i que amb nous lideratges agafant noves banderes, facin aixecar-los del sofà, no només per votar, sinó per picar pedra, en el dia a dia, per construir la nació justa a la qual aspirem: en llengua , ocupació de qualitat, habitatge, drets personals i socials, transició del canvi climàtic, reivindicació d'un finançament just i una xarxa pública de mobilitat adequada. I avançar gradualment cap a la independència.
Esquerra Republicana és una estructura d'estat català que ha vist passar molts lideratges i ha superat tràngols complicats. Tenim l'orgull d'un partit que camina cap al segle. Ara, tenim la responsabilitat d'accelerar el seu rellançament o allargar-lo amb una etapa més agònica.
POSTDATA. A punt d'enviar l'article apareix la notícia d'un grupuscle paral·lel a ERC per practicar la guerra bruta comunicativa. Sigui qui sigui l'autor, sigui qui sigui l'avalador (del bàndol que sigui), ha de marxar del partit. I aquest incident és una altra raó de pes perquè els màxims responsables polítics, president i secretària general, en raó a la manca de control intern que denota el cas, facin un pas al costat de cara al nou Congrés. Segur que la seva experiència, amb encerts i errors com aquest, serà d'utilitat en noves funcions.