L'ANC obre una nova etapa sota la presidència de Lluís Llach, que ha obtingut el suport majoritari del nou secretariat nacional. El cantautor i exdiputat de Junts pel Sí vol liderar l'entitat després d'un mandat convuls, marcat pel projecte de la "llista cívica" que va provocar crisis internes i dimissions, i aspira a recuperar el diàleg amb la resta d'actors de l'independentisme. L'elecció del nou president no va ser tan plàcida com podia semblar. El sector crític, minoritari i representat pel candidat Josep Punga, va poder bloquejar diverses votacions, però finalment Llach va aconseguir els dos terços necessaris.
Uriel Bertran (Barcelona, 1976) és un d'aquests crítics amb la nova presidència. Va ser un dels homes forts de l'ANC durant el mandat de Dolors Feliu, com a coordinador de la comissió d'estratègia i discurs, i un dels defensors de la "llista cívica". En aquesta entrevista, Bertran defensa una Assemblea "valenta" que es mantingui en els seus postulats i no cedeixi a consenos de mínims. En aquest sentit, avisa que la ciutadania "no donarà suport a una Assemblea covarda". Sobre Llach, aposta per donar temps a la nova direcció perquè clarifiqui quin rumb vol que prengui l'organització, però lamenta que el nou president hagi donat suport públicament a Carles Puigdemont i Toni Comín.
Vostè va ser una de les cares visibles en defensa de la "llista cívica". Les últimes eleccions al secretariat de l'ANC són una esmena aquest projecte?
Es votava amb paràmetres diferents. Es votaven persones que poden ser referents de l'independentisme i els socis procuren hi hagi una representació de la diversitat de l'independentisme al secretariat nacional. La consulta sí que va ser representativa, i hi van votar molts més socis. Ens hem d'agafar a aquests resultats, que constaten un empat tècnic. 49% en contra de la llista cívica i 48% a favor. Era un debat necessari a l'entitat, per definir la posició en l'àmbit institucional. En funció de com evolucioni la conjuntura política, veurem si torna a haver-hi una demanda perquè aquest projecte es posi damunt la taula.
Però en l'actual secretariat, els partidaris de la "llista cívica" han quedat en minoria. No creu que això sigui un missatge sobre aquest projecte?
Hi ha hagut un desgast del secretariat sortint, i pocs membres optaven a repetir. És normal que, un cop surt el "no" a la llista cívica, la nova etapa després de la consulta la lideri qui pensa que l'ANC, de moment, no ha de fer aquesta intervenció institucional. Ha estat un traspàs lògic, però volíem que el comitè permanent pogués reflectir també el posicionament d'intervenció més clara i lideratge en l'àmbit institucional. Això no ha passat, no hi ha hagut aquesta voluntat de consens o d'incorporar aquest punt de vista, encara que fos des d'una posició minoritària que nosaltres acceptem.
"El debat de la llista cívica s'ha tancat durant un temps"
Van impulsar el candidat Josep Punga. Realment aspiraven a disputar la presidència a Lluís Llach, o era una manera d'intentar tenir presència?
Va ser una aposta genuïna liderada per ell mateix, pel Josep. La candidatura no s'ha d'entendre com "llista cívica sí o llista cívica no", perquè aquest debat s'ha tancat durant un temps. Era una candidatura per fer un relleu potent, clar, generacional, amb cares noves, que servís d'inspiració del que volem que passi en l'àmbit polític i social. Cal aquest relleu generacional, de lideratges, per tornar a connectar amb el milió de vot abstencionista que existeix. Volia ser una candidatura inspiradora, i també amb el perfil d'una família que va arribar de fora de Catalunya, que mostri la capacitat d'incorporació a la catalanitat que ha de tenir l'independentisme. Eren uns paràmetres trencadors, nous, i que va aconseguir uns suports remarcables tenint en compte que davant tenia Lluís Llach, una icona de l'independentisme. Llach respon a uns altres paràmetres: una generació formada en l'antifranquisme, que creiem que ara no pot connectar tan bé amb el que necessita l'independentisme per créixer.
El sector majoritari denunciava que, amb el moviment de Punga, es pretenia apartar Llach i buscar un candidat de consens. És així?
Es pretenia que Punga pogués guanyar, però queden bloquejades les eleccions, a vegades es busquen candidats de consens. Josep Cruanyes va ser vicepresident de consens amb Elisenda Paluzie quan s'enfrontaven David Minoves i Joan Canadell. Al final, una de les parts no va voler aquest escenari i es van anar forçant votacions fins que Llach va aconseguir els dos terços pelats. Però no era una estratègia per buscar un candidat de consens: es parlava molt de Josep Costa, però no es va proposar a res.
Costa finalment es va voler presentar a la comissió d'estratègia i discurs, una de les importants.
Sí, jo no ho sabia. Va ser una sorpresa. És una de les comissions importants perquè marca l'estratègia de l'entitat. En aquests moments es visibilitzen dues estratègies diferenciades, que podrien ser complementàries, però que parteixen de diferències substancials.
Quines són?
Per una banda, la que ja va iniciar Elisenda Paluzie i va continuar Dolors Feliu. Plantejar una ANC independent dels agents polítics, que busca la unitat i el consens però des del lideratge i els mateixos postulats de l'entitat, amb una estratègia unilateral, valenta. Els partits polítics no la volen seguir, perquè estan amb els pactes amb el PSOE. Aquest lideratge de l'ANC ha de continuar existint, amb independència dels partits i buscant el consens però perquè aconseguim atreure la mobilització social i que això acabi arrossegant els partits. L'altra estratègia és demanar als partits quin és el mínim comú denominador, quin és el consens que es pot aconseguir, i a partir d'aquí buscar pactes de mínims amb els partits.
"Buscar consensos de mínims ens porta a la derrota"
Vostè defensa la primera.
Nosaltres entenem que els pactes de mínims ens porten a la desfeta com a país. Davant d'un estat espanyol que té una política aniquiladora de màxims, els pactes de mínims són massa dèbils. Ho veiem amb la immersió lingüística o amb l'amnistia. Sempre que es fa un pacte de mínims amb el catalanisme queda aniquilat. Continuar en aquesta posició d'anar a buscar consensos de mínims ens porta a la derrota, i per això l'ANC ha d'impulsar un lideratge per arrossegar pactes de màxims per fer la independència.
Però, ara, el carril central de l'independentisme ja no parla ni d'unilateralitat ni del mandat de l'1-O.
El carril central de l'independentisme no està anant a votar. Si mirem qui vota, sembla que poden avalar conjunturalment això, però ara ja hi ha més gent que no vota que no pas que vota. En les últimes europees l'abstenció independentista és superior a la suma dels vots dels partits dits independentistes. Hi ha un carril central que s'aboca a l'abstenció i que s'activarà si veu una lluita potent, compromesa i amb credibilitat. La gent no vota perquè no es vol sentir enganyada. Han dolgut molt els enganys de l'1-O, la no aplicació de la llei per fer efectiva la independència, la fugida dels líders a l'estranger, o els que es va entregar a la justícia espanyola. S'ha perdut molta credibilitat i la lectura que jo faig és que l'independentisme s'absté fins que hi hagi un nou projecte creïble, amb lideratges creïbles.
L'independentisme que vota aposta per la negociació. Si l'ANC es manté en les posicions de màxims, de 2017, això li pot fer perdre capacitat d'incidència?
L'ANC és un moviment social i els moviments socials sempre aspiren a màxims. Jo vaig formar part del moviment per la insubmissió, que aspirava a la fi del servei militar obligatori. No aspirava a reduir-lo de nou mesos a tres. Podia tenir més incidència si acceptava passar de nou mesos a tres? No ha nascut per això. L'ANC va néixer per fer efectiva la independència, i ha d'anar a màxims sempre i en qualsevol moment, perquè per això els socis paguen una quota. Si volguessin una ANC que fes intervencionisme a la baixa, per això ja hi ha els partits polítics, que estan perdent electors. En els darrers 11-S, hem tornat a aconseguir grans mobilitzacions. La ciutadania no vol deixar l'ANC sola, si l'ANC manté les seves posicions fortes. La gent premia una Assemblea valenta i castigarà una Assemblea covarda.
"Hi ha un carril central que s'aboca a l'abstenció i que s'activarà si veu una lluita potent, compromesa i amb credibilitat"
Lluís Llach vol liderar una ANC covarda?
Això s'haurà de veure. Té dos anys al davant per veure cap a on anem. És d'hora per veure si hi haurà la voluntat d'anar a màxims, o si l'ANC acaba sota el paraigües d'un consens de mínims dels partits, que acaben validant amnisties dolentes o intents de negociació de pactes fiscals. Al final, validant qüestions que formen part de la lògica autonomista i no de la lògica independentista. Veurem. També és responsabilitat del secretariat nacional, no només de Llach. Jo encara en formo part i intentaré intervenir perquè l'ANC mantingui la vocació de lideratge.
Llach ha dit que vol reprendre el diàleg amb tots els actors. Sembla que vol recuperar el consens.
Veurem si el punt de partida d'aquest diàleg és "feu efectiva la independència", un punt de partida ambiciós. O bé si és un diàleg per veure en què ens podem posar d'acord. Seran dos posicionaments diferents. És d'hora per saber-ho, però h ha aquests dos camins i veurem quin és el que s'escull en aquest nova etapa.
Llach va demanar el vot per Carles Puigdemont el 12-M i per Toni Comín el 9-J. Això mostra una ANC propera a Junts?
No hi ha cap precedent d'una presidència de l'ANC que demani el vot per un partit polític. Això ens allunya, segur, de la transversalitat que necessita l'entitat. Si l'ANC vol liderar amb un discurs estratègic potent ha de mantenir la transversalitat. Ni Paluzie, ni Feliu, ni jo hem dit mai què votem o si votem. Això és privat, perquè l'entitat ha de tenir la capacitat de diàleg amb tots els actors, sense que cap d'ells pensi que li estàs fent el joc a un partit polític. S'ha de ser especialment curós i crec que va ser un error que es demanés el vot per una opció política en concret, perquè inevitablement pot associar una presidència amb una opció política concreta. Llach després ho ha matisat, però el que compta és ara que és president. Hem d'evitar que les presidències de l'ANC es pronunciïn sobre el sentit del seu vot.
"No hi ha cap precedent d'una presidència de l'ANC que demani el vot per un partit polític"
L'independentisme ha perdut la majoria al Parlament. Quin paper ha de tenir l'ANC en aquesta nova situació?
L'ANC té més feina. Fins ara, havia de mobilitzar la majoria independentista per fer efectiva la independència, que es podia fer efectiva perquè hi havia majoria absoluta al Parlament. Ara, l'Assemblea ha de mobilitzar l'independentisme per demostrar que continuem sent majoria. Hi haurà una doble feina: mobilitzar l'independentisme en l'àmbit social perquè pugui haver-hi un projecte creïble en l'àmbit institucional, i recuperar la majoria absoluta en l'àmbit institucional. Ja vam avisar: quan fèiem la campanya per la llista cívica advertíem que calia un projecte polític que evités perdre la majoria absoluta, perquè la gent se n'estava anant a l'abstenció. En els propers anys caldran nous actors que tornin a activar la majoria independentista, que ara està latent a l'espera que hi hagi projectes creïbles. Amb els actors actuals ho veig molt complicat.
Hi ha hagut nous actors. L'extrema dreta de Sílvia Orriols ha entrat al Parlament. Es refereix a això?
Sílvia Orriols ha cobert un espai ideològic que a Europa i a l'estat espanyol existeix: la dreta islamòfoba. A Catalunya, per diverses circumstàncies, això no havia emergit, però en un moment en què es va cap a una política més adormida, els elements ideològics emergeixen, i Orriols ha tingut un cert suport. Nosaltres plantegem una altra cosa: un independentisme transversal, cívic, que tingui com a punt central fer efectiva la independència i que reculli la tradició del catalanisme obert, capaç d'acollir. El més semblant que hi ha hagut ha estat Junts pel Sí, però el fet que estigués format per partits polítics, i la lluita caïnita posterior, va fer que Junts pel Sí no fos útil per fer efectiva la independència. El revulsiu passa per un independentisme cívic, un moviment de masses, transversal, però dins dels paràmetres històrics del catalanisme. Un exemple pot ser l'ERC dels anys 30, aglutinar tots els casals republicans del país que es van ajuntar per fer efectiva la República.
Puigdemont i Junqueras haurien de fer un pas al costat?
Sí. Els actors que van protagonitzar el 2017, en la mesura que no van aconseguir fer efectiva la independència, han de fer un pas el costat. Com el va fer Alex Salmond quan va perdre el referèndum d'Escòcia. En una política sana, moderna i en paràmetres occidentals, això és el que fan els polítics quan les coses no surten com estaven previstes. Nosaltres continuem encallats en aspectes emocionals que no ens fan avançar.
Puigdemont planteja ser investit amb l'abstenció del PSC. Veu encertat que la restitució del president passi pels vots socialistes?
Forma part d'una lògica autonomista. Una abstenció del PSC vol dir que necessitaràs sempre el seu suport actiu o passiu per tot. No s'està generant cap escenari independentista. L'independentisme ha de reconnectar amb el moviment social, amb la ciutadania, i això no passa per col·laboracions amb els socialistes.
Si hi ha repetició d'eleccions, és partidari de tornar a la idea d'una llista unitària?
La unitat s'ha potinejat molt aquests anys. La unitat és per fer alguna cosa que valgui la pena. La unitat per la unitat farà que el retrocés continuï, però tots junts. És absurd. L'únic sentit que tindria la unitat és si fos per recuperar un projecte polític de fer efectiva la independència, de continuar allà on ho vam deixar el 2017. Tot el que no sigui això i es vegi com una manera de treure més escons que el PSC, provocarà una nova revolcada electoral. La ciutadania ja no està per donar vots perquè uns tinguin càrrecs en l'àmbit de la gestió autonomista. Ara, si és per un projecte valent... Però això necessitaria nous lideratges, nous actors, nova energia i nova credibilitat. Els actors actuals tot això ja no ho tenen.