Euskadi se'n va d'Espanya sense semblar-ho. L'aposta clara de tothom pel model de país ha permès uns resultats que han empatat l'esquerra i la dreta no sucursals i alhora s'ha produït una immensa majoria social d'aquestes forces, minimitzant el pes de les forces estatalistes. La paciència estratègica d'EH-Bildu, la inexistència de cap competidor independentista a dreta i esquerra i la gran potència dels sindicats i les cooperatives sobiranistes han permès centrar l'estratègia sense cops de volant en el model de país de concepció social democràtica disruptiva. I això juntament amb la descomposició de l'espai de l'esquerra federal (Sumar-Podemos) ha produït una fuga del vot d'aquest àmbit cap a la gent d'Otegi.
No sé si això d'Euskadi, on sembla que s'ha votat lluny d'escalfaments emocionals, influirà en els electors catalans. En tot cas, si hom vol reflexionar caldrà analitzar què ofereix cadascú dels candidats catalans amb possibilitats de ser president en les tres grans carpetes que tenim obertes. La primera és la del problema de fons de les sobiranies catalana i espanyola i el xoc entre democràcia i autoritarisme. En aquest camp es parteix del que els republicans han assolit: l'indult, la modificació de la sedició, el reconeixement del conflicte en la taula de diàleg, la llei d'amnistia i ara plantejar assolir unes regles clares per a quan es pugui fer un referèndum. La segona carpeta és el de l'autogovern quotidià on caldrà saber quines competències es reclamen per Catalunya per poder administrar millor els seus recursos: finançament just, rodalies, aeroports, ports... La tercera carpeta és la de les competències pròpies de la Generalitat amb les quals cal abordar els reptes més urgents: el català i cultura catalana, l'ocupació industrial i la Formació Professional, l'habitatge, el territori davant de la transició energètica i el canvi climàtic, la dona i els serveis públics sanitaris i educacionals.
Per ara a Catalunya dues de les tres forces en competició han optat per un hiperlideratge emocional amb missatges simplistes de to conservador. Es tracta d'activar els ressorts nostàlgics davant d'un món que ve que espanta. Per això, es proposa una restitució, sinònim de restauració. Illa, prometent una nova pau neopujolista anterior a la sotragada que va significar l'arribada de Maragall i el xoc de sobiranies amb Madrid. I Puigdemont, que busca el mateix, rebaixant l'èpica de la DUI a tornar a superar els republicans (ho ha dit en una entrevista ahir). Agitant la por de la gent a perdre quelcom que se suposa que s'havia assolit i no apel·lant a assumir els costos que significa enfrontar-se als canvis necessaris per millorar en drets, justícia, prosperitat i llibertat.
En el candidat Aragonès la seva joventut i el seu lideratge cooperatiu, no personalista, potser el fan partir en desavantatge. Però aquesta suposada debilitat és una oportunitat per adreçar-se a l'electorat més racional, als joves pendents d'emancipació, a les generacions en edat laboral amb fills a càrrec, que no poden viure ni anant endarrere amb Illa, ni de falses il·lusions amb Puigdemont; per adreçar-se als qui, malgrat que siguem vells, som capaços de no traslladar al vot les nostres presses generacionals (Ens agradaria poder-ho veure dèiem); les presses que poden fer-nos descarrilar en el camí que porti a l'emancipació social i nacional als qui ens succeeixin.
Així que, caldrà que l'elector triï entre el candidat imprevisible de Junts que es mou a cops de volant, sempre amb l'ai al cor de cap on ens porta. El candidat del PSC, massa previsible perquè busca una Catalunya estancada sense nervi pel canvi. O bé el candidat d'Esquerra que promou un canvi previsible i ordenat i que ha presentat un compromís per la República, una mena de contracte amb Catalunya. En les dues primeres opcions s'apel·la a un electorat passiu al qual només se li demana el vot. L'opció republicana només es pot entendre si s'apel·la a què, més enllà del vot, la gent s'impliqui personal, familiarment o laboralment en els canvis que Catalunya ha d'abordar: llengua, creació d'ocupació, cooperativisme, autoconsum, creativitat artística i literària, recerca científica i tecnològica, implicació en entitats solidàries... Alfred Bosch, antic dirigent republicà, proposava fa poc encetar una nova Renaixença que mobilitzés tothom. El potencial hi és.
Però mentrestant, ens juguem si s'avança cap a un país de mà d'obra temporera, desqualificada i desarrelada que comparteixen Illa i Puigdemont; i teoritzada per un altre candidat aquesta setmana quan Alejandro Fernández del PP ha declarat: "El Hard Rock no és només un casino, és convertir la Costa Daurada en un dels grans espais d'oci del sud d'Europa". La indústria és l'armadura de la nació, la llengua n'és el seu nervi. El 12 de maig es juga si canviem la tendència en l'ús del català, amb èxits notables en el Súper 3 i els audiovisuals i es continua la política reindustrialitzadora de Catalunya amb llocs de treball de qualitat com els aconseguits amb la implantació de la xinesa Chery i altres inversions espectaculars en el camp de les empreses productives. Concentrar els suports progressistes per evitar o minimitzar la deriva conservadora és l'opció que han fet els electors de les esquerres federals empenyent amunt EH-Bildu.