El mes de maig, se'ns presenten tres candidats com a possibles presidents de la Generalitat. Els representants dels espais sociovergents, que han estat predominants durant quaranta anys, estan aixecant banderes difuses adreçades a les emocions i als sentiments. Illa ven que cal passar pàgina, donar per liquidat el procés i tornar a la pax pujoliana on els socialistes més sucursals es trobaven tan còmodes. El discurs d'acabar els enfrontaments és molt hàbil perquè s'adreça als qui volen negar el conflicte polític amb l'Estat i als que, havent-hi participat, se n'han cansat. Però de veritat és possible tornar a la Catalunya premaragalliana dels 6,2 milions de persones? És possible tornar-hi sense cap proposta seriosa sobre la taula per abordar els problemes estructurals que condemnen la gent treballadora de Catalunya i els 8 milions actuals a un estrès social per manca de recursos que fugen amb el dèficit fiscal? És possible passar pàgina quan el PSC, més sucursal que mai del PSOE, no assumeix legalment el plurilingüisme a l'Estat? És possible oblidar la implicació del PSC en l'etapa més repressiva de l'Estat contra la dissidència, tot i l'actual dinàmica negociadora imposada per l'aritmètica parlamentària?
Illa vol passar pàgina, però cap enrere, per tornar als capítols anteriors al 2003. Quan al PSOE li convenia una CiU fent de frontissa a Madrid i que va maldar en l'etapa de Zapatero per tal que Mas assolís la presidència de la Generalitat, primer espantats de la deriva catalanista del Govern Maragall amb ERC. I després amb el pacte amb nocturnitat i traïdoria de Mas amb ZP, a l'esquena del govern per rebaixar el projecte d'Estatut del 2005, en els aspectes claus del finançament i les infraestructures. Retallades prèvies al "cepillo" de Guerra que van fer que els republicans, que havien estirat el carro de la Reforma estatutària, saltessin del viatge. El pacte incloïa el desig que Mas presidís l'etapa següent a Maragall. Montilla, en un dels actes de sobirania que va protagonitzar, va saltar-se les consignes de Madrid. Però ara, Illa ja ha passat a una altra dimensió subalterna.
Puigdemont, en canvi, ens diu que vol la restitució. És a dir no vol passar pàgina, vol llegir i rellegir la mateixa pàgina. Almenys fent-ho veure, perquè quan s'ha passat de la confrontació intel·ligent a la negociació possible segons l'atzar aritmètic, de fet, ja s'està en una altra pàgina. Quan es diu que en aquesta legislatura cal obtenir un referèndum pactat i si no s'assoleix es torna a la unilateralitat, s'està rellegint una pàgina d'un antic conte de fades. Perquè si Catalunya, electoralment i com a societat organitzada, no és capaç de fer seure l'Estat per un referèndum acordat, perquè li manca força i suport internacional, menys preparada estarà per a tornar a assajar qualsevol unilateralitat. Rellegir aquesta pàgina del passat és contribuir a perpetuar la fase infantil de l'independentisme nascut fa deu anys. Fase que està propiciant l'aparició d'opcions menys ambigües: la d'Alhora de Ponsatí i Graupera on confluiran els perdedors per la mínima de l'ANC; i la desviació contra la immigració musulmana de la frustració independentista, viatge que ja va fer fa uns anys la Lega Nord que ha acabat obviant el seu federalisme per centrar-se en l'autoritarisme; cap aquí va la gent de l'Orriols. Per altra part, quina credibilitat té l'apel·lació de Waterloo a la unitat independentista amb el trinxament de les entitats que presideix, amb l'animadversió endèmica a la CUP i amb la desestabilització brutal d'ERC, via sortida del Govern i boicot als pressupostos?
Desfilar pel fil de la navalla entre mantenir l'aparença de puresa independentista mentre s'està reconduint la nau cap a l'espai convergent de sempre no és fàcil. Oimés, quan una persona sola determina el partit, el Consell de la República (en vies de liquidació) i el control del sector majoritari pels pèls a l'ANC. Per això, el joc de paraules: "Si tinc la majoria per ser investit torno". Torna per fer el mateix que fa Esquerra, però uns anys després? Per fer què? Aquesta és la primera premissa que, en cas de quedar primer, tant la CUP com ERC posarien sobre la taula si sumessin. Desgraciadament, pot ser que no vagi per aquí. Llavors, si en qualsevol combinació de govern hi surt Illa, què farà Puigdemont? O sigui que, la frase de Puigdemont és molt fal·laç perquè conté un escenari molt improbable, oimés si només es parla de restitució. Restitució de què? Un president a l'exili a l'estil Tarradellas, per legitimitat, hauria abandonat la militància del partit, no hauria constituït cap govern fantasma, i no s'hauria presentat de forma partidista en unes eleccions autonòmiques, que, per cert, va perdre.
Així que, tenim dos candidats que ens parlen de restituir o passar pàgina. Però fixin-se que ambdues propostes s'adrecen a la pulsió més conservadora de l'electorat central. Volen tornar als temps gloriosos on no s'havia activat el conflicte polític, o bé tornar als temps on semblava que amb l'hegemonia postconvergent, una base electoral autonomista fins al dia abans, confiava en una "fast independency". Dos plantejaments complementaris que volen restituir el poder sociovergent. O sigui, una autèntica Restauració.
Només cal veure la pinça parlamentària que PSC i Junts han fet contra el govern d'Aragonès perquè comparteixen un model econòmic vell, del segle XX, no pas del segle XXI. Un model vell, basat en el desenvolupament de l'asfalt, immobiliari i turístic de temporada, un creixement insostenible, que espatlla el medi, i que no genera unes condicions de vida dignes per a la majoria de la població, amb l'atracció de mà d'obra flotant que no en permet l'arrelament al país ni a la llengua, amb l'expansió del lumpen i de l'economia submergida i delictiva. Un partit que es diu d'esquerres vol aquest model antiobrer per Catalunya? Un partit que es considera nacionalista aposta per desfer la nació?
En tot cas, el Parlament no tornarà a ser mai més cosa de dos. I el suport electoral a ERC n'ha estat determinant. Per això, a part de les fantasies de la restitució i de passar pàgina que ens porten cap endarrere a vies mortes, què proposen Puigdemont i Illa pels pròxims quatre anys. Els quatre que venen, que per això seran elegits. Quin programa de canvi real estan disposats a oferir per confluir hipotèticament en un govern de progrés nacional i social amb ERC?
Perquè si una cosa no es pot negar als republicans és l'ADN pioner. Amb l'horitzó clar del seu fundador Macià: una Catalunya lliure, pròspera, justa i espiritualment gloriosa. Sempre promovent canvis, obrint camins nous, que somoguin un statu quo totalment contrari a aquelles ambicions. I en cada camí nou obert, que no és mai de flors i violes, que és selvàtic amb molts esbarzers que deixen esgarrinxades, intentar avançar, de vegades ràpid, de vegades lentament i reposada, segons les circumstàncies ens aconsellin. I quan es troba un mur o un abisme, ser els primes a avisar que cal redirigir el GPS per trobar noves vies, amb el risc sistemàtic que els que presumien d'un camí fàcil t'acusin d'inútil o traïdor. Ells que sempre van al darrere.
Esquerra ha de definir la seva èpica en aquesta campanya. I massa vegades la demoscòpia o l'hegemonia ideològica que el món sociovergent encara té en l'opinió publicada fa dubtar els lideratges republicans, de manera que a vegades el paper de camàlics històrics és substituït pel de babaus útils. Hi ha tres nivells on ERC ha obert, obre i s'ha de comprometre a obrir, nous camins. El primer és el del conflicte de fons amb l'Estat: indults, fi de la sedició, amnistia i proposta de referèndum acordat i validat internacionalment. El segon nivell, demandes de justícia i eficiència que depenen de l'Estat en el marc autonòmic: Rodalies, finançament just, llei estatal de protecció del català/valencià... Tercer nivell, aquell que majoritàriament depèn de les competències pròpies: consolidació de la reversió del suïcidi cultural que va significar la liquidació per Mas del Súper3, continuar la ingent tasca de català als audiovisuals, seguir amb la política de transparència per visualitzar el drama de la no immersió a les escoles i activar tots els mecanismes i sectors per solucionar-ho, accions contundents d'aplicació de la llei de política lingüística en les senyalitzacions comercials, el català com a llengua professionalitzadora als cursos d'FP, ocupacional i continuada. Consolidar i accentuar l'aposta per la reindustrialització enfocada a reptes globals que garanteixi treball de qualitat. Pla a 15 anys vista de construcció d'habitatges socials públics o publicoprivats. Expansió dels drets personals en totes les categories sempre en el marc del bé comú. Transició energètica i climàtica i transició demogràfica amb suport a la natalitat en parelles o famílies monoparentals treballadores. La llista podria ser més llarga, però aquestes són les meves neures particulars que poso negre sobre blanc.
I finalment, un altre consell vàlid per a qualsevol opció política. Qui pretengui vendre que les polítiques, especialment les de canvi, es poden implantar només des de l'administració fa un acte d'arrogància, de despotisme il·lustrat, que no ajuda gens a despertar la responsabilitat de la ciutadania. Només activant el patriotisme social, el civisme conscient, es podran empènyer els grans canvis interns que necessita la societat catalana i adquirir forces per a superar els obstacles que ens anirem trobant si volem obrir nous camins.
Illa vol passar pàgina, però cap enrere, per tornar als capítols anteriors al 2003. Quan al PSOE li convenia una CiU fent de frontissa a Madrid i que va maldar en l'etapa de Zapatero per tal que Mas assolís la presidència de la Generalitat, primer espantats de la deriva catalanista del Govern Maragall amb ERC. I després amb el pacte amb nocturnitat i traïdoria de Mas amb ZP, a l'esquena del govern per rebaixar el projecte d'Estatut del 2005, en els aspectes claus del finançament i les infraestructures. Retallades prèvies al "cepillo" de Guerra que van fer que els republicans, que havien estirat el carro de la Reforma estatutària, saltessin del viatge. El pacte incloïa el desig que Mas presidís l'etapa següent a Maragall. Montilla, en un dels actes de sobirania que va protagonitzar, va saltar-se les consignes de Madrid. Però ara, Illa ja ha passat a una altra dimensió subalterna.
Puigdemont, en canvi, ens diu que vol la restitució. És a dir no vol passar pàgina, vol llegir i rellegir la mateixa pàgina. Almenys fent-ho veure, perquè quan s'ha passat de la confrontació intel·ligent a la negociació possible segons l'atzar aritmètic, de fet, ja s'està en una altra pàgina. Quan es diu que en aquesta legislatura cal obtenir un referèndum pactat i si no s'assoleix es torna a la unilateralitat, s'està rellegint una pàgina d'un antic conte de fades. Perquè si Catalunya, electoralment i com a societat organitzada, no és capaç de fer seure l'Estat per un referèndum acordat, perquè li manca força i suport internacional, menys preparada estarà per a tornar a assajar qualsevol unilateralitat. Rellegir aquesta pàgina del passat és contribuir a perpetuar la fase infantil de l'independentisme nascut fa deu anys. Fase que està propiciant l'aparició d'opcions menys ambigües: la d'Alhora de Ponsatí i Graupera on confluiran els perdedors per la mínima de l'ANC; i la desviació contra la immigració musulmana de la frustració independentista, viatge que ja va fer fa uns anys la Lega Nord que ha acabat obviant el seu federalisme per centrar-se en l'autoritarisme; cap aquí va la gent de l'Orriols. Per altra part, quina credibilitat té l'apel·lació de Waterloo a la unitat independentista amb el trinxament de les entitats que presideix, amb l'animadversió endèmica a la CUP i amb la desestabilització brutal d'ERC, via sortida del Govern i boicot als pressupostos?
Desfilar pel fil de la navalla entre mantenir l'aparença de puresa independentista mentre s'està reconduint la nau cap a l'espai convergent de sempre no és fàcil. Oimés, quan una persona sola determina el partit, el Consell de la República (en vies de liquidació) i el control del sector majoritari pels pèls a l'ANC. Per això, el joc de paraules: "Si tinc la majoria per ser investit torno". Torna per fer el mateix que fa Esquerra, però uns anys després? Per fer què? Aquesta és la primera premissa que, en cas de quedar primer, tant la CUP com ERC posarien sobre la taula si sumessin. Desgraciadament, pot ser que no vagi per aquí. Llavors, si en qualsevol combinació de govern hi surt Illa, què farà Puigdemont? O sigui que, la frase de Puigdemont és molt fal·laç perquè conté un escenari molt improbable, oimés si només es parla de restitució. Restitució de què? Un president a l'exili a l'estil Tarradellas, per legitimitat, hauria abandonat la militància del partit, no hauria constituït cap govern fantasma, i no s'hauria presentat de forma partidista en unes eleccions autonòmiques, que, per cert, va perdre.
Així que, tenim dos candidats que ens parlen de restituir o passar pàgina. Però fixin-se que ambdues propostes s'adrecen a la pulsió més conservadora de l'electorat central. Volen tornar als temps gloriosos on no s'havia activat el conflicte polític, o bé tornar als temps on semblava que amb l'hegemonia postconvergent, una base electoral autonomista fins al dia abans, confiava en una "fast independency". Dos plantejaments complementaris que volen restituir el poder sociovergent. O sigui, una autèntica Restauració.
Només cal veure la pinça parlamentària que PSC i Junts han fet contra el govern d'Aragonès perquè comparteixen un model econòmic vell, del segle XX, no pas del segle XXI. Un model vell, basat en el desenvolupament de l'asfalt, immobiliari i turístic de temporada, un creixement insostenible, que espatlla el medi, i que no genera unes condicions de vida dignes per a la majoria de la població, amb l'atracció de mà d'obra flotant que no en permet l'arrelament al país ni a la llengua, amb l'expansió del lumpen i de l'economia submergida i delictiva. Un partit que es diu d'esquerres vol aquest model antiobrer per Catalunya? Un partit que es considera nacionalista aposta per desfer la nació?
En tot cas, el Parlament no tornarà a ser mai més cosa de dos. I el suport electoral a ERC n'ha estat determinant. Per això, a part de les fantasies de la restitució i de passar pàgina que ens porten cap endarrere a vies mortes, què proposen Puigdemont i Illa pels pròxims quatre anys. Els quatre que venen, que per això seran elegits. Quin programa de canvi real estan disposats a oferir per confluir hipotèticament en un govern de progrés nacional i social amb ERC?
Perquè si una cosa no es pot negar als republicans és l'ADN pioner. Amb l'horitzó clar del seu fundador Macià: una Catalunya lliure, pròspera, justa i espiritualment gloriosa. Sempre promovent canvis, obrint camins nous, que somoguin un statu quo totalment contrari a aquelles ambicions. I en cada camí nou obert, que no és mai de flors i violes, que és selvàtic amb molts esbarzers que deixen esgarrinxades, intentar avançar, de vegades ràpid, de vegades lentament i reposada, segons les circumstàncies ens aconsellin. I quan es troba un mur o un abisme, ser els primes a avisar que cal redirigir el GPS per trobar noves vies, amb el risc sistemàtic que els que presumien d'un camí fàcil t'acusin d'inútil o traïdor. Ells que sempre van al darrere.
Esquerra ha de definir la seva èpica en aquesta campanya. I massa vegades la demoscòpia o l'hegemonia ideològica que el món sociovergent encara té en l'opinió publicada fa dubtar els lideratges republicans, de manera que a vegades el paper de camàlics històrics és substituït pel de babaus útils. Hi ha tres nivells on ERC ha obert, obre i s'ha de comprometre a obrir, nous camins. El primer és el del conflicte de fons amb l'Estat: indults, fi de la sedició, amnistia i proposta de referèndum acordat i validat internacionalment. El segon nivell, demandes de justícia i eficiència que depenen de l'Estat en el marc autonòmic: Rodalies, finançament just, llei estatal de protecció del català/valencià... Tercer nivell, aquell que majoritàriament depèn de les competències pròpies: consolidació de la reversió del suïcidi cultural que va significar la liquidació per Mas del Súper3, continuar la ingent tasca de català als audiovisuals, seguir amb la política de transparència per visualitzar el drama de la no immersió a les escoles i activar tots els mecanismes i sectors per solucionar-ho, accions contundents d'aplicació de la llei de política lingüística en les senyalitzacions comercials, el català com a llengua professionalitzadora als cursos d'FP, ocupacional i continuada. Consolidar i accentuar l'aposta per la reindustrialització enfocada a reptes globals que garanteixi treball de qualitat. Pla a 15 anys vista de construcció d'habitatges socials públics o publicoprivats. Expansió dels drets personals en totes les categories sempre en el marc del bé comú. Transició energètica i climàtica i transició demogràfica amb suport a la natalitat en parelles o famílies monoparentals treballadores. La llista podria ser més llarga, però aquestes són les meves neures particulars que poso negre sobre blanc.
I finalment, un altre consell vàlid per a qualsevol opció política. Qui pretengui vendre que les polítiques, especialment les de canvi, es poden implantar només des de l'administració fa un acte d'arrogància, de despotisme il·lustrat, que no ajuda gens a despertar la responsabilitat de la ciutadania. Només activant el patriotisme social, el civisme conscient, es podran empènyer els grans canvis interns que necessita la societat catalana i adquirir forces per a superar els obstacles que ens anirem trobant si volem obrir nous camins.