Històricament, la construcció nacional de Catalunya ha estat un procés apuntalat sobre la diversitat. Com a terra d’acollida que som, Catalunya ha viscut diverses onades migratòries que han enriquit la societat catalana contribuint al seu creixement social, econòmic, polític i cultural. Aquesta realitat, però, suposa inevitablement un repte que no podem defugir: Com podem construir un projecte d’independència que sigui inclusiu i atractiu per tothom?
Aquest repte, que cal deslligar d’una connotació negativa, ha d’esdevenir una oportunitat i ha de suposar el motor per reformular el procés de construcció nacional perquè sigui capaç d’incorporar aquesta diversitat i les noves realitats, de manera que totes les persones que viuen a Catalunya se sentin part protagonista d’aquest projecte d’assolir la independència.
Però hi ha un enemic que sembla que ens guanya la partida: l’augment de l’extrema dreta i els discursos d’odi a casa nostra, a tot Europa i al món. En aquest escenari, incorporar la perspectiva de drets és fonamental vertebrada des de tots els àmbits i cal que es nodreixi de la revisió dels nostres privilegis, també els que tenim dins del moviment independentista, per construir un país que se sustenti sobre les bases dels valors compartits, de la justícia social, de l’equitat, de la igualtat d’oportunitats i de gènere i de la perspectiva antiracista.
Per exemple, s’ha de garantir la participació política de tota la ciutadania, també la que té orígens i cultures diverses, ja que la construcció nacional de Catalunya no pot ser quelcom exclusiu de la població autòctona, sinó que ha de ser un projecte compartit amb tothom que senti que Catalunya és casa seva; tenint en compte i remarcant que la identitat catalana mai ha sigut estàtica, ans al contrari, s’ha caracteritzat per ser dinàmica i oberta.
També, però, cal continuar denunciant la situació dramàtica del català. Al llarg de la història, la llengua catalana, ha esdevingut un element clau i un eix vertebrador de la identitat nacional i un dels vectors per a la cohesió social. Per això, és fonamental reactivar el Pacte Nacional per la Llengua i promoure l’ús social del català per reforçar el sentiment de pertinença. Per aconseguir-ho, les institucions n’han de garantir l’accés.
Des d’Òmnium Cultural, i altres col·lectius com el Sindicat Popular de venedors ambulants de Barcelona, n’hem denunciat la manca de recursos suficients. Tot i la demanda creixent per aprendre català, milers de persones s’han quedat sense plaça al Consorci per a la Normalització Lingüística, un fet que desmunta la visió errònia que les persones nouvingudes no volen “integrar-se”.
En definitiva, la construcció nacional de Catalunya en el context actual d’una societat diversa, és un repte complex, però ple de possibilitats que requereix una visió àmplia que sigui capaç d’aglutinar les diferents realitats que conviuen al país. Només així es podrà bastir un país on totes les persones tinguin cabuda i se sentin representades i compromeses amb el projecte nacional d’una Catalunya independent.