Aquest migdia, a la portada de Nació, hi convivien un parell de notícies que expliquen en bona mesura el moment que travessa el país. La primera es feia ressò de l'Enquesta de Condicions de Vida, i constatava que a Catalunya hi ha dos milions de persones que viuen en risc de pobresa i exclusió social. La segona determinava, amb dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), que una de quatre persones que viuen al país van néixer a l'estranger. Les dues xifres, en fred, no suposen cap sorpresa: les dades de creixement econòmic no arriben al gruix de la població -amb l'habitatge com a principal preocupació-, i el fet migratori, accelerat en els últims temps, és palpable al carrer.
Empobriment i demografia al marge, la setmana també ha deixat l'impacte d'una enquesta, en aquest cas de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), que retrata una altra evidència: els nois joves estan virant de manera accelerada cap a la dreta. No només perquè destil·len actituds contràries al feminisme o a la immigració, sinó perquè flirtegen amb la idea de viure en un règim autoritari. Una tendència, aquesta última, que s'explica per un desconeixement profund de la història ancorat en els errors del sistema educatiu i del desinterès dels pares en explicar qüestions bàsiques. Si surts de casa sense saber què va ser la dictadura franquista, rarament la comprendràs a l'escola.
El cas és que les dades de pobresa, el creixement de la població d'origen estranger i la dretanització dels joves suposa una tempesta perfecta que abona el terreny per a les opcions d'extrema dreta. Als números se li han de sumar les percepcions: quan Donald Trump guanya les eleccions als Estats Units, quan hi ha països de la Unió Europea amb governants xenòfobs i homòfobs -com Víktor Orban, convidat la setmana passada a Madrid per Santiago Abascal-, quan Marine Le Pen fa cara de propera presidenta de França, es consolida la visió que l'extrema dreta és la nova normalitat. Perquè les propostes simples -i tramposes- tenen millor venda que les complexes en temps incerts.
Per combatre aquesta tempesta perfecta, que pot arribar a semblar inevitable tenint en compte les tendències històriques i els efectes pendulars que venen després d'èpoques de grans avenços socials, calen dos elements indispensables. El primer és l'existència d'una dreta civilitzada que sàpiga parar els peus als discursos extrems. Mai se sap si els cordons democràtics són útils -hi ha exemples per a tots els gustos-, però el que segur que no funciona és comprar les receptes de la ultradreta o, directament, pactar-hi. El llegat d'Angela Merkel serà menys positiu del que pretenen les hagiografies -l'error amb Rússia és innegable-, però va tenir una reacció exemplar amb la crisi de refugiats sirians.
I, al costat d'aquesta dreta civilitzada, hi hauria d'haver una esquerra que deixés de llepar-se les ferides i de queixar-se per perdre el que no ha sabut guanyar. Si l'extrema dreta -com indicava Gabriel Rufián aquest dimecres al Congrés- considera woke tot el que no s'adiu a la seva ideologia tòxica, l'esquerra tampoc té per què identificar com a feixista qualsevol plantejament que s'escapi de la seva ortodòxia. Parlar de seguretat, parlar de la realitat demogràfica del país, parlar de qüestions complexes sense por, no converteix algú en un Trump amb accent català. La pancarta i la protesta són necessàries; encara ho és més guanyar les eleccions i fer que les coses canviïn substancialment.
Perquè arribarà el dia que la socialdemocràcia, en hores baixes a tot arreu, haurà d'exhibir més arguments que la por a l'extrema dreta si vol tenir el poder. I, entre aquests arguments, podria començar per reduir les dades de pobresa, traduir la bona marxa de l'economia en més bonança per a les llars que més ho necessiten, aconseguir que l'accés a l'habitatge no continuï sent una cursa d'obstacles, abordar la immigració de manera integral -no de manera instrumental, com passa sovint, o des del dolentisme que predica bona part de la dreta- i tractar la gent com si fos adulta, sense cantarelles ni laments amb regust de tuit antic. Governar millor, en definitiva, per evitar el desmantellament que vindrà.