Cada vuit o nou anys, aproximadament, des de fa vint-i-tres, hi ha dates històriques de mobilitzacions que es tornen paradigmàtiques. Mobilitzacions i dates que marquen una generació sencera i que provoquen canvis de fons en l'opinió pública que triguen anys a materialitzar-se. Els esdeveniments es defineixen no només per allò que fan sinó per les possibilitats que obren, es compleixin o no.
28 d’octubre de 1996. Una violenta actuació policial va desallotjar el Cinema Princesa, situat a Via Laietana de Barcelona, transformat per un grup de joves en un equipament cultural autogestionat. Una forta onada de solidaritat veïnal de milers de persones va plantar cara a la repressió policial més violenta que s’havia vist en anys a la ciutat. Va ser l’empenta que necessitava el moviment okupa per a impulsar noves ‘okupacions’ per tota la ciutat. Algunes van ser històriques, van durar anys, i van ser el forn de noves generacions d’activistes que van canviar barris sencers (Sants amb La Hamsa o Can Vies), van impulsar nous mitjans de comunicació (La Directa) o van formar nous intel·lectuals imprescindibles. És la “generació Princesa”.
13 de març de 2004. Dos dies després dels atemptats a Atocha i un dia abans d’eleccions generals. Per al PP, que es jugava la reelecció després d’un mandat marcat per les mobilitzacions contra la guerra d’Iraq, la gestió postatemptats va consistir a intentar colar a l’opinió pública que l’autor dels atemptats havia estat ETA i no Al-Qaeda. Però no va colar. Un SMS es va estendre com la pólvora. Milers de persones es van concentrar davant les seus del PP de tot l’estat, malgrat que el candidat del PP (Mariano Rajoy) va comparèixer d’urgència en directe per TVE per dir que manifestar-se en jornada de reflexió era il·legal i tindria conseqüències. L'endemà el PP perdria les eleccions contra tot pronòstic. La “generació Pásalo” va enviar la “aznaridad” a la paperera de la Història.
15 de maig de 2011. Manifestacions en més de 50 ciutats per tot l’estat convocades per una plataforma anònima. S’inicien acampades a places significatives de les grans ciutats. La campanya de les eleccions municipals queda eclipsada i les ordres de la Junta Electoral de prohibir concentracions són desobeïdes de manera massiva. Un mes més tard una cadena humana envolta el Parlament i el president Mas i alguns diputats han d’entrar en helicòpter. Tots els grups polítics (inclòs ICV) van signar una declaració condemnant els manifestants. A les eleccions catalanes de 2012 la CUP obté per primera vegada representació al Parlament amb una campanya on fa una esmena a la totalitat a la manera de fer política que criticava el 15M. Aquest mateix fet anima a Pablo Iglesias a formar Podemos, que al 2014 obté per sorpresa 5 diputats al Parlament Europeu. Molts protagonistes del 15M van ser escollits com a regidors i regidores al seu ajuntament a les eleccions de 2015. La resta ja ho coneixeu. És la “generació 15M”.
14 d'octubre de 2019. Dos anys després de l'1 d'octubre, el Tribunal Superior de Justícia condemna a 100 anys de presó al Govern català que va organitzar el referèndum i als líders de les principals organitzacions socials independentistes. Una mobilització immediata de gent jove ocupa l'aeroport de Barcelona. S'inicia així una setmana de mobilitzacions que protagonitza una nova generació de joves: com va fer la "generació Princesa", planta cara a la brutalitat policial; canalitza la ràbia de l’espontaneïtat com feia la "generació Pásalo"; i esmena la manera de fer dels partits polítics que (suposadament) els haurien de representar, com va fer la "generació 15M". Una generació travessada per la violència de l’estat: eren infants o adolescents quan van veure com la policia maltractava a les seves mares, pares i àvies per defensar unes urnes; que es van indignar com mai quan un grup de cinc homes (entre ells un membre de l’exèrcit i un de la Guàrdia Civil) violaven una jove de divuit anys a Pamplona; o escolten discursos del nou ecologisme que ja no parlen de salvar el Planeta sinó de salvar-nos de l’extinció. Ells mateixos es fan dir la "generació 14-O", fet que indica que són coneixedors del seu paper rellevant al futur.
Són prou sensats per a saber que no aconseguiran victòries immediates i estan prou enfurismats i apassionats com per a no tenir por a perdre res. Avui han començat una acampada a Plaça Universitat. Dins una tenda sobre ciment descansen els propers dirigents i intel·lectuals que forjaran el nostre futur. Deixem-los pas i donem-los suport.
28 d’octubre de 1996. Una violenta actuació policial va desallotjar el Cinema Princesa, situat a Via Laietana de Barcelona, transformat per un grup de joves en un equipament cultural autogestionat. Una forta onada de solidaritat veïnal de milers de persones va plantar cara a la repressió policial més violenta que s’havia vist en anys a la ciutat. Va ser l’empenta que necessitava el moviment okupa per a impulsar noves ‘okupacions’ per tota la ciutat. Algunes van ser històriques, van durar anys, i van ser el forn de noves generacions d’activistes que van canviar barris sencers (Sants amb La Hamsa o Can Vies), van impulsar nous mitjans de comunicació (La Directa) o van formar nous intel·lectuals imprescindibles. És la “generació Princesa”.
13 de març de 2004. Dos dies després dels atemptats a Atocha i un dia abans d’eleccions generals. Per al PP, que es jugava la reelecció després d’un mandat marcat per les mobilitzacions contra la guerra d’Iraq, la gestió postatemptats va consistir a intentar colar a l’opinió pública que l’autor dels atemptats havia estat ETA i no Al-Qaeda. Però no va colar. Un SMS es va estendre com la pólvora. Milers de persones es van concentrar davant les seus del PP de tot l’estat, malgrat que el candidat del PP (Mariano Rajoy) va comparèixer d’urgència en directe per TVE per dir que manifestar-se en jornada de reflexió era il·legal i tindria conseqüències. L'endemà el PP perdria les eleccions contra tot pronòstic. La “generació Pásalo” va enviar la “aznaridad” a la paperera de la Història.
15 de maig de 2011. Manifestacions en més de 50 ciutats per tot l’estat convocades per una plataforma anònima. S’inicien acampades a places significatives de les grans ciutats. La campanya de les eleccions municipals queda eclipsada i les ordres de la Junta Electoral de prohibir concentracions són desobeïdes de manera massiva. Un mes més tard una cadena humana envolta el Parlament i el president Mas i alguns diputats han d’entrar en helicòpter. Tots els grups polítics (inclòs ICV) van signar una declaració condemnant els manifestants. A les eleccions catalanes de 2012 la CUP obté per primera vegada representació al Parlament amb una campanya on fa una esmena a la totalitat a la manera de fer política que criticava el 15M. Aquest mateix fet anima a Pablo Iglesias a formar Podemos, que al 2014 obté per sorpresa 5 diputats al Parlament Europeu. Molts protagonistes del 15M van ser escollits com a regidors i regidores al seu ajuntament a les eleccions de 2015. La resta ja ho coneixeu. És la “generació 15M”.
14 d'octubre de 2019. Dos anys després de l'1 d'octubre, el Tribunal Superior de Justícia condemna a 100 anys de presó al Govern català que va organitzar el referèndum i als líders de les principals organitzacions socials independentistes. Una mobilització immediata de gent jove ocupa l'aeroport de Barcelona. S'inicia així una setmana de mobilitzacions que protagonitza una nova generació de joves: com va fer la "generació Princesa", planta cara a la brutalitat policial; canalitza la ràbia de l’espontaneïtat com feia la "generació Pásalo"; i esmena la manera de fer dels partits polítics que (suposadament) els haurien de representar, com va fer la "generació 15M". Una generació travessada per la violència de l’estat: eren infants o adolescents quan van veure com la policia maltractava a les seves mares, pares i àvies per defensar unes urnes; que es van indignar com mai quan un grup de cinc homes (entre ells un membre de l’exèrcit i un de la Guàrdia Civil) violaven una jove de divuit anys a Pamplona; o escolten discursos del nou ecologisme que ja no parlen de salvar el Planeta sinó de salvar-nos de l’extinció. Ells mateixos es fan dir la "generació 14-O", fet que indica que són coneixedors del seu paper rellevant al futur.
Són prou sensats per a saber que no aconseguiran victòries immediates i estan prou enfurismats i apassionats com per a no tenir por a perdre res. Avui han començat una acampada a Plaça Universitat. Dins una tenda sobre ciment descansen els propers dirigents i intel·lectuals que forjaran el nostre futur. Deixem-los pas i donem-los suport.