Estem construint un escenari de realitats paral·leles, que no es toquen. La “vaga” demostra que, apuntant a la logística i no pas als llocs de producció, som capaços d’aturar el país. Però compte: deia el lúcid Varufakis que a Europa no la mourà la defensa de l’economia en aquests termes –si no van moure un dit per Grècia!, deia—sinó la defensa dels drets i la democràcia. Aquí hi entra una altra realitat: compte amb excedir-se amb el missatge! Espanya no és percebut com un estat “profundament” antidemocràtic, sinó com estat emprenyat, poc disposat a cedir davant els catalans i amb tendència a passar-se de rosca amb les mesures, per la qual cosa –diuen els líders europeus—cal tenir l’ull vigilant i el telèfon a prop per frenar qualsevol atzagaiada. Forcadell, sense anar més lluny.
Doncs bé, en aquest panorama, que podem multiplicar fins a l’infinit perquè cadascú està mirant la fira segons li convé, apareixen les eleccions, que han deixat la meitat dels jugadors en fora de joc. La meitat. L’unionisme sap què ha de fer. La seva és una jugada sense gaire esperança, ja direu, però esperen treure algun rèdit del seu fer pinya a la desesperada, sempre que en puguin fer; el PSC no és gaire de fiar, ara com ara, ni pels uns ni pels altres.
I què passa amb el sobiranisme? Que hi ha una espessa confusió entre eleccions autonòmiques i, posem, bases constituents; entre jo et guanyo a tu i tinc dret a manar o anem-hi junts encara un cop més perquè tot plegat no té res de normalitat; entre ja n’estic tip d’esperar-me, que al capdavall som un partit polític i els partits es presenten i governen. Ok, Governar amb qui? Amb els eterns pretendents que són els comuns? Sigui. Per fer què? Bon govern? Recordem que totes les bones lleis fetes en la legislatura les ha engolides el Constitucional. La Generalitat no existeix. És una gestoria. Aneu, doncs, a veure què en podeu fer. Però la imatge de desunió i competència deslleial no és la que es correspon amb la gent al carrer. Per cert: gent cada cop més cansada, no ho heu notat? I la DUI, precipitada, feta a mitges, esperant. I els presos, presoners també de la nostra impotència.
No sé si ho noteu, però volia fer una imatge de desordre. Desordre que és ineficàcia. Tot es pot redreçar, però si us plau, deixem de jugar amb les coses serioses. Fem les coses bé, que el temps avança inexorable.
Doncs bé, en aquest panorama, que podem multiplicar fins a l’infinit perquè cadascú està mirant la fira segons li convé, apareixen les eleccions, que han deixat la meitat dels jugadors en fora de joc. La meitat. L’unionisme sap què ha de fer. La seva és una jugada sense gaire esperança, ja direu, però esperen treure algun rèdit del seu fer pinya a la desesperada, sempre que en puguin fer; el PSC no és gaire de fiar, ara com ara, ni pels uns ni pels altres.
I què passa amb el sobiranisme? Que hi ha una espessa confusió entre eleccions autonòmiques i, posem, bases constituents; entre jo et guanyo a tu i tinc dret a manar o anem-hi junts encara un cop més perquè tot plegat no té res de normalitat; entre ja n’estic tip d’esperar-me, que al capdavall som un partit polític i els partits es presenten i governen. Ok, Governar amb qui? Amb els eterns pretendents que són els comuns? Sigui. Per fer què? Bon govern? Recordem que totes les bones lleis fetes en la legislatura les ha engolides el Constitucional. La Generalitat no existeix. És una gestoria. Aneu, doncs, a veure què en podeu fer. Però la imatge de desunió i competència deslleial no és la que es correspon amb la gent al carrer. Per cert: gent cada cop més cansada, no ho heu notat? I la DUI, precipitada, feta a mitges, esperant. I els presos, presoners també de la nostra impotència.
No sé si ho noteu, però volia fer una imatge de desordre. Desordre que és ineficàcia. Tot es pot redreçar, però si us plau, deixem de jugar amb les coses serioses. Fem les coses bé, que el temps avança inexorable.