Com tanta gent del món sobiranista, em sentia desconcertada, esperant tempesta i sense que acabés de passar res. Encallats. Llavors vaig veure, per una tele espanyola, la declaració de Rajoy després del consell de ministres, on anunciava la posada en marxa del Senat i el seu 155. Que fos una tele espanyola no hi afegia més que els comentaris, perquè la peça de Rajoy era autònoma. Hem perdut, em vaig dir, presa de malenconia. Això és tot el que vol comprar aquesta Europa dels grossos, més cega que no pas estúpida, per mantenir satisfet el seu estatus. Hem perdut iniciativa, mediadors, premsa, tot el que havíem anat congriant.
Més: vaig pensar que el diàleg se’ns havia tornat una trampa, o una excusa. Cada cop que arribàvem a la vora voreta de l’abisme, la paraula diàleg servia per evitar el salt sense perdre la dignitat. Però dialogar amb qui? Qui, que hagi manifestat voluntat de diàleg. I sobretot, dialogar què? Algú ens ho ha explicat fil per randa, es dialogarà el punt, 1, punt 2 i punt, 3? Per tant el diàleg també era una apel·lació retòrica per guanyar temps, tot i que si guanyes molt de temps perds el moment. En aquestes condicions, anar al Senat era un gravíssim error.
Però tot ha canviat. No hi haurà sacrifici ritual al Senat. Hi haurà DUI, o similar, i començaran a passar coses, petites o grosses. Es bellugaran els periodistes internacionals que tornen a pasturar per la plaça de Sant Jaume, es bellugarà l’Europa perifèrica que defensa els valors que l’altra Europa ha abandonat i a veure què.
Mentrestant s’activarà el 155 i Iceta aplaudirà les eleccions autonòmiques. Però alerta, que Iceta es prou intel·ligent per saber que eleccions normals ho deixaran tot igual: sap, per tant, que hi haurà alguna mena de restricció. Rajoy no vol una Catalunya normal, que diu ell, vol una Catalunya políticament derrotada (que ja és gros) i moralment humiliada.
Per tant, endavant. Protegir, envoltar, defensar institucions i càrrecs. I llavors va el president i convoca eleccions. No entenc res.
Més: vaig pensar que el diàleg se’ns havia tornat una trampa, o una excusa. Cada cop que arribàvem a la vora voreta de l’abisme, la paraula diàleg servia per evitar el salt sense perdre la dignitat. Però dialogar amb qui? Qui, que hagi manifestat voluntat de diàleg. I sobretot, dialogar què? Algú ens ho ha explicat fil per randa, es dialogarà el punt, 1, punt 2 i punt, 3? Per tant el diàleg també era una apel·lació retòrica per guanyar temps, tot i que si guanyes molt de temps perds el moment. En aquestes condicions, anar al Senat era un gravíssim error.
Però tot ha canviat. No hi haurà sacrifici ritual al Senat. Hi haurà DUI, o similar, i començaran a passar coses, petites o grosses. Es bellugaran els periodistes internacionals que tornen a pasturar per la plaça de Sant Jaume, es bellugarà l’Europa perifèrica que defensa els valors que l’altra Europa ha abandonat i a veure què.
Mentrestant s’activarà el 155 i Iceta aplaudirà les eleccions autonòmiques. Però alerta, que Iceta es prou intel·ligent per saber que eleccions normals ho deixaran tot igual: sap, per tant, que hi haurà alguna mena de restricció. Rajoy no vol una Catalunya normal, que diu ell, vol una Catalunya políticament derrotada (que ja és gros) i moralment humiliada.
Per tant, endavant. Protegir, envoltar, defensar institucions i càrrecs. I llavors va el president i convoca eleccions. No entenc res.