Resulta significatiu que el govern de Mariano Rajoy no hagi pres, en obert, cap decisió en relació al procés català. Ha encomanat tota la repressió a la Fiscalia i a un grapat curt de jutges, com si fossin realment autònoms de la voluntat política. Sobretot la Fiscalia ha hagut d’estressar les funcions normals per abastar camps que no li pertoquen. És a dir, s’ha castigat l’aparell de l’Estat per mantenir el govern incòlume i, sobretot, per furtar el debat polític –us sona?—i el reconeixement de Catalunya com a interlocutor i protagonista. És una trampa com una casa de pagès.
Que ha provocat un fenomen inèdit: la repercussió internacional, bàsicament en dos col.lectius: la premsa i els parlamentaris de diversos colors. El ressò ha estat sensacional: fins i tot li ha arribat a Donald Trump! En el terreny domèstic, ha posat en tensió positiva la societat catalana, tots els seus estaments, i un altre cop, com en dates històriques, col.legis professionals, estudiants, entitats i d’altres han pres posició per la democràcia. S’han mullat. No és estrany que tornem a sentir cantar L’Estaca.
La gent del "no", del "no" a votar, està crispada i agressiva i s’aferra a una estratègia fallida de denunciar els procediments del sobiranisme –fa molts mesos que només fan això—sense assenyalar la conducta del govern de Rajoy. Els partits s’han descompartit definitivament: els Comuns han trobat una posició positiva i prou digna, amb un compromís clar contra la repressió, mentre que el PSC ha quedat ofegat en terra de ningú, sense saber cap a on mirar, ni què fer. És allò tan incòmode de defensar no pas el dret legítim a no votar sinó el fet que, com jo no vull votar, tampoc vull deixar-te votar a tu. Impresentable. Només apte per fanàtics i acrítics.
Finalment, el sobiranisme ha recollit una tona de capital polític que serà determinant en els dies que vindran. Perquè la història passa clarament pel dia 1, però comneça de debò el dia 2. Aquí i al món mundial.
Que ha provocat un fenomen inèdit: la repercussió internacional, bàsicament en dos col.lectius: la premsa i els parlamentaris de diversos colors. El ressò ha estat sensacional: fins i tot li ha arribat a Donald Trump! En el terreny domèstic, ha posat en tensió positiva la societat catalana, tots els seus estaments, i un altre cop, com en dates històriques, col.legis professionals, estudiants, entitats i d’altres han pres posició per la democràcia. S’han mullat. No és estrany que tornem a sentir cantar L’Estaca.
La gent del "no", del "no" a votar, està crispada i agressiva i s’aferra a una estratègia fallida de denunciar els procediments del sobiranisme –fa molts mesos que només fan això—sense assenyalar la conducta del govern de Rajoy. Els partits s’han descompartit definitivament: els Comuns han trobat una posició positiva i prou digna, amb un compromís clar contra la repressió, mentre que el PSC ha quedat ofegat en terra de ningú, sense saber cap a on mirar, ni què fer. És allò tan incòmode de defensar no pas el dret legítim a no votar sinó el fet que, com jo no vull votar, tampoc vull deixar-te votar a tu. Impresentable. Només apte per fanàtics i acrítics.
Finalment, el sobiranisme ha recollit una tona de capital polític que serà determinant en els dies que vindran. Perquè la història passa clarament pel dia 1, però comneça de debò el dia 2. Aquí i al món mundial.